Assegurem els nostres blogs? 11/06/2009 01:01:00 PM

Tinc una certa vinculació, per raons professionals, al món de l'assegurança, i tots els matins rep al meu correu electrònic una sèrie de butlletins amb notícies sobre el sector, que repasse amb criteri periodístic, seleccionant les notícies més interessants. Una altra qüestió és que m'interessen o desperten la meua curiositat, cosa que no ocorre massa. No és el cas de la notícia que hui publica BTS, que anuncia la creació d'una assegurança per a bloguers que cobreix conceptes com la infracció de la propietat intel·lectual, la difamació, libel, drets de marca, desprestigi de producte, drets morals, calúmnia o invasió de la privacitat.

La primera impressió és pensar que la iniciativa és un poc exòtica, i que la cartera de clients que aconseguiran cabrà en un post-it. Però él ben cert és que atén un problema creixent. La generalització dels blogs i la manca absoluta de qualsevol filtre en la seua realització (tots els bloguers som els nostres propis editors) provoca que ocasionalment s'ultrapassen els límits d'allò que és punible, fins i tot de manera inconscient. Per exemple, publicar una foto sense permís o, almenys, sense indicar-ne el seu origen i autor pot ser objecte de denúncia. Una altra cosa és que es denuncie, però que es tracta d'una pràctica generalitzada no ho pot dubtar ningú.

A més, en tant que mitjà de comunicació libèrrim, el blog (o el microblogging, com és el cas de Twitter) és una plataforma en la qual l'autor publica allò que li ve de gust. I com que ens agrada criticar-ho tot, pot passar que ens deixem portar per allò que creiem (però que no està demostrat) i transgredir la llei de nou. Si jo dic que determinat polític és un corrupte i no hi ha una sentència que així ho demostre m'estic creant un problema ben gros, si a l'interessat se li passa pel cap llegir el que he escrit. Evidentment com més audiència, pitjor, però que el nostre blog siga llegit per la família i quatre més no ens lliura una llicència per a desbarrar.

Com he dit, de moment no hi ha massa denúncies derivades de la publicació d'un blog, però tot arribarà, en paral·lel al creixement de la influència que este mitjà de comunicació està experimentant. Fent una ràpida recerca ja he trobat alguns casos (el podeu llegir ací i ací), si bé la punibilitat és, per a mi, dubtosa. Això es diferent en este altre cas, en el qual la ferramenta s'ha emprat específicament per a insultar un tercer.

Una altra dada, trobada a la web de l'asseguradora: segons Citizen Media Lab Project, de la Universitat de Harvard, els pleits civils als EE.UU. en relació amb els continguts d'internet van augmentar un 70% en 2008 respecte a 2006.

Entenc que l'assegurança per a blogs no s'ha fet per a elements com el gallec de la notícia enllaçada, però si per als dos primers: si un autor publica diàriament i tracta temes més o menys compromesos pot trobar-se amb alguna denúncia, justificada o no. I com que el jutge pot no assumir determinats matisos en els textos, la sorpresa arribaria en forma de sentència condemnatòria i de multa. Ací entraria el paper de l'assegurança, com a garant de la integritat econòmica del seu autor i, per què no dir-ho, de la seua llibertat d'expressió, que no té res a veure ni amb insultar ni amb publicar rumors sense fonament.

És este un pas més en la professionalització de l'activitat blogger? Considere que sí, cosa que és una gran notícia perquè dóna la mesura de la importància que està adquirint esta forma de comunicació.

El senyor Llop 11/04/2009 10:40:00 AM

Ho reconec: em repetisc més que un all, però amb personatges com Rafa Blasco és inevitable fer-ho. A cada notícia que apareix sobre este supervivent de la política augmenta la meua perplexitat: és indiferent que el donen per mort, que al cap dels mesos sempre acaba reviscolant de les seues cendres. Quan Camps li va concedir el premi menor de la Conselleria d’Immigració, que és la que menys pressupost té i que en qualsevol altre govern no passa de Direcció General, tothom va pensar que era una manera de pagar-li els serveis prestats i preparar-li una jubilació merescuda, després de tants anys de dedicació a la cosa pública.

De nou, erràrem en el diagnòstic. O potser no: podria ser certa la idea de la jubilació a curt termini, però uns bigotis es van creuar en la vida del president i ha sigut Blasco qui ha hagut d’arromangar-se per a minorar els efectes de tan lleig afer. Ha passat per damunt de tots els dofins del president, i també ha sortejat els taurons que volien fer un mos a costa de la piadosa carn de l’Honorable. No està molt clar que les solucions preses hagen estat encertades, però el ben cert és que li han fet portaveu del grup parlamentari en les Corts Valencianes. I això, per a una persona amb el currículum del d’Alzira té molt de mèrit.

Blasco esdevé així una de les persones amb més poder dins el PP de Camps, com ja ho va ser amb Zaplana i també amb el PSOE de Lerma, i com també ho podia haver sigut en aquella Convergència Valenciana que va impulsar i que va ser dinamitada per les diferents tribus del valencianisme multicolor.

Blasco és el polític valencià per antonomàsia, valorat pels seus coneixement, però també pels seus silencis. Si no, no s’explica la seua perllongada presència en el poder. Tots els presidents de la Generalitat ho han sabut (i no sé si els del Consell Preautonòmic també), i s’han servit d’ell per a arribar al poder, mantindre’s i, arribat el cas, arreglar situacions ben lletges, com és el cas. Blasco –ho torne a dir- és com el senyor Llop, el personatge de la pel·lícula Pulp Fiction que soluciona problemes sense soroll i amb contundent eficàcia. Que tremole l’oposició (i també la dissidència del PP), que este no és Ric.

La foto és de Jesús Ciscar per a El País.

Los Planetas - Cumpleaños Total 11/01/2009 08:00:00 AM

Ja que ahir vaig complir anys (qui vulga saber quants que entre al Facebook) em faré un regal en forma de cançó gamberra, tot repetint un grup, cosa que tenia vetada en el suposat llibre d'estil del blog.

De nou porte fins ací a Los Planetas, amb el seu tema Cumpleaños Total, una cançó d'aniversari que no es pot cantar als xiquets fins que no han superat l'adolescència. Esta explosió de canya pertany al disc Una semana en el motor de un autobús, que vaig fer verema durant una bona temporada, i parla d'allò que J, el cantant del grup, no vol fer en la seua festa d'aniversari i acaba fent, com no podia ser d'una altra manera.

Per acabar la festa, recomane este enllaç en què es parla fatal del grup, però que és per pixar-se de riure.

Escola de coiots 10/29/2009 06:56:00 PM

Ahir un parell de coiots van acabar amb la vida d'una jove promesa de la cançó folk canadenca, Taylor Mitchell. Els experts en estos cànids estan molt estranyats, perquè no és gens habitual que estos animals ataquen els humans, i més tan acarnissadament com per causar ferides letals, com ha estat el cas.

De moment ningú no ha llançat cap teoria sobre els motius de tan inusual atac, però a mi se m'acut una, sense tenir ni la més remota idea sobre els costums d'estos parents del gos: els dos coiots eixien d'una reunió del PP. Si més no, viuran a prop del carrer Gènova, perquè el seu comportament és molt similar a les actituds que estan mostrant des del PP de Madrid i de la Comunitat. Passarem per alt l'espectacle que ens estan brindant Gallardón, Aguirre i els seus afectes a propòsit de la presidència de Caja Madrid, una excusa com qualsevol altra per a llançar-se tota mena de navallades i exhabruptes. Per proximitat estrictament geogràfica em quede amb la penúltima bomba generada des del PP valencià.

Hui s'esperava amb una bona dosi de morbo l'assistència de Ricardo Costa a la sessió de les Corts Valencianes, sobretot per veure si ocupava el seu nou escó, allà lluny del banc blau, a la darrera fila del saló. Ric ha complit amb el guió fins a la finalització de la sessió, moment en el qual ha convocat els periodistes i ha reivindicat la seua innocència, cosa del tot lògica si no fora perquè ha suportat les seues declaracions en el seu càrrec de Secretari General del PPCV... I clar, a Gènova sembla que no els ha agradat massa, sobretot quan este matí Dolores de Cospedal assegurava per enèsima vegada que Ric ja no ocupava la responsabilitat.

El resultat de la pixada fora de test de Costa és conegut (i si no ja ho dic jo): l'han suspés de militància un parell d'hores després. El colp d'autoritat de Madrid és desconcertant, perquè ja se sap que Rajoy dubta fins i tot dels calcetins que s'ha de posar cada matí, així que una de dos: o Cospedal ha passat de consultar-li res o el cabreig del cap de l'oposició és tan monumental que li ha despertat el caràcter. Em fa l'efecte que es tracta del segon cas, i això és una molt mala notícia per al PP valencià, i en concret per a Francisco Camps, que perd credibilitat i respecte a cada minut que passa. Els arxienemics visibles (de Zaplana encara no se sap res, sols que es continua petant de riure) ho saben: Ripoll acaba de pegar-li una altra bescollada a propòsit d'una fundació. I els amics d'abans, com el president murcià, el qüestionen.

Davant l'afonament del seu imperi, Camps planta als seus barons provincials i assegura que ell aguantarà el que li queda de legislatura. Això em sona al futbol, quan l'entrenador és ratificat com a pas previ a que el tiren. Fa uns dies, vaig captar un parell de converses en les quals empresaris propers al PP feien apostes sobre quan de temps li quedava a Camps com a president. Com que les meues dots com a futuròleg tendeixen a zero no entraré en l'aposta, però sí que em permet aconsellar al President: que tinga cura dels gossets faldillers que l'han afalagat durant tots estos anys, no siga cosa que es transformen en coiots i acabe -políticament- com la pobra Taylor Mitchell.

PD: El PSOE pot respirar tranquil: hui quasi ningú no se'n recorda de Santa Coloma. Esperem que aprofiten per a governar un poc, per a variar, ara que tenen els voltors entretinguts a la casa de davant.


Foto extreta d'un vídeo d'EFE TV.

Qui serà el següent? 10/28/2009 11:33:00 AM

Que conste que ja estic una miqueta cansat de parlar de corrupció. De fet, m’abellia parlar d’alguna notícia freak com la darrera pel·lícula de Michael Jackson o el ridícul del Madrid davant l’Alcorcón, del que tant va gaudir l’univers antimadridista. Però pel que es veu no hi ha manera de defugir allò relacionat amb els xoriços professional que poblen la vida política.

Esta setmana li ha tocat a l’ajuntament de Santa Coloma de Gramenet. El seu alcalde i set persones més han estat empresonades, i entre els detinguts també hi ha gent amb una llarga trajectòria en la relació entre política, justícia i enriquiment il·legal, com Lluís Prenafeta, abans al costat de Pujol i ara ben a prop del PSC. Les sigles, però, no importen: esta gent està a prop d’on hi ha pasta, i el seu logo favorit és el símbol de l’euro.

Durant les últimes setmanes ja he perdut el compte dels ajuntaments assaltats per la policia i els càrrecs públics imputats per embutxacar-se diners de tots. D’Almeria a Lugo, de Mallorca a Madrid, de Màlaga a València, hi ja una pudor a podrit que té un origen comú: l’època de les vaques grosses i dels diners fàcils, quan entraven quantitats escandaloses de líquid en totes les institucions i tothom podia fer-se ric en un tres i no res.

Una de les conseqüències de la plaga d’imputacions és tirar encara més pel fang el crèdit de la política. Per als qui estem convençuts que la gran majoria de les persones que s’hi dediquen a la cosa pública són honestos i treballen pel bé comú ens resulta cada volta més difícil convèncer els nostres interlocutors. L’allau de notícies relacionades amb la xarcuteria política fa que el personal es desencante encara més de la política, i és indiferent si els implicats pertanyen sempre als dos grans partits, almenys a casa nostra. Pot semblar que és una oportunitat per als partits xicotets, però em tem que el que hi haurà en les properes eleccions és un resultat semblant amb una abstenció salvatge. I això és molt negatiu per a la democràcia. Cal una regeneració immediata, sense esperar asseguts quin serà el següent regidor en ser engarjolat.

La imatge pertany a la convocatòria de la manifestació contra la corrupció que es farà el dissabte 31 d'octubre a València.

Darrer diumenge... de juliol? 10/26/2009 06:45:00 PM

Ja fa alguns anys que em passege per El Puig el darrer diumenge d'octubre. Independentment de les implicacions històriques que té l'acte es tracta d'una doble oportunitat per a qui signa. D'una banda, retrobar-se amb amics, coneguts i saludats que em trobe únicament en actes del partit, així com conéixer en persona a les amistats del Facebook, com ara Natxo Bellido i a la nova generació bloquera, com ara els fills d'Artur Vélez i d'Enric Nomdedéu, que l'any que ve segur que estaran pegant bots a les atraccions per als nanos amb el meu Ferran. A més, sempre és bon moment per a acabar amb les existències de cervesa del Bloc de Catarroja, possiblement un dels col·lectius més festers del partit.

D'altra banda, hi ha la comptabilitat pura i dura, veure si cada any en som més o la cosa va minvant. Enguany no he pogut fer-me una idea real: com que sóc molt quadriculat m'havia fet les previsions considerant el muntatge d'altres anys, amb l'escenari sota la rampa d'accés al monestir. El canvi d'enguany, a més de comdemnar els oradors a una insolació, em va fotre els càlculs. Malgrat tot, la consulta amb alguns amics em va traure de dubtes: hi havia més gent que l'any passat. I això està molt bé: cal que este acte siga com l'alderdi eguna dels bascos, el dia del partit, una demostració de força davant la societat. Malauradament, estem molt llunyt d'eixe objectiu. És cert que, almenys, tenim una data assenyalada al calendari, però encara falta més gent i, sobretot, més il·lusió. Esperarem a l'any vinent i, de pas, els de Catarroja comprarem una carpa més gran per a no torrar-nos.

Piratas - Paciencia 10/25/2009 08:00:00 AM

Hui diumenge, en teoria, haguera tocat posar en esta pseudosecció musical el tema d'All Tall "Darrer Diumenge d'Octubre". No obstant el dia i que, a més, estaré (o estic o he estat, segons quan llegiu açò) a l'esplanada del Monestir d'El Puig amb la colla catarrogina del Bloc m'he permés cometre el sacrilegi de passar del clàssic d'Al Tall i recomanar una altra cançó d'un grup que sembla mentida que no haja parlat encara d'ell.

Piratas va ser una formació de Vigo que va gravar un bon grapat de discos d'estudi, a més d'un directe, a l'any 2003, que va suposar el seu comiat. Posteriorment l'èxit ha acompanyat al seu vocalista, Iván Ferreiro, encara que no tant a la resta de membres, per molt que hagen fet treballs tan interessants com el primer del guitarrista Fon Román.

La cançó de hui es va incloure al disc "Sesiones Perdidas", que acompanyava en una reedició posterior al mític "Ultrasónica", que per a molts és el millor de la banda, i on s'inclou el tema "Años 80", potser el més conegut. Però resulta cridaner que un disc "extra", subsidiari d'un altre, continga composicions de tanta qualitat com la que recomane hui. En este disc Piratas aprofundia en el camí d'experimentació musical que protagonitzava "Ultrasónica", i que finalitzaria en el darrer disc d'estudi, "Relax". "Paciencia" no és dels talls més experimentals, però sí dels més potents, com podreu sentir en esta versió feta durant un concert a l'any 2003.