Adéu a la barraca del Carme
Dimarts hi va haver dues notícies molt semblants, encara que separades per centenars de quilòmetres. A Tenerife la policia va ocupar el menut barri de Chovito, un conjunt d’humils casetes que comptava a un atractiu innegable que ha sigut l’origen de la seua desparició: estava ubicat junt a la mar, quasi sobre les onades. Un programa de televisió li va dedicar fa poc més d’un any un reportatge, reflectint la lluita dels veïns per les seues cases i contra el pla municipal d’enderrocar-les per fer un passeig marítim. La senzilla bellesa de l’indret em va captivar, així com la determinació dels seus habitants, que no es resignaven a sotmetre’s a una interpretació estricta de la Llei de Costes, tan ignorada en altres llocs. Finalment, dimarts les màquines entraven al barri acompanyades de la Policia i acabaven amb els habitatges i les esperances dels seus propietaris.
Paral·lelament, a València, hi havia un altre col·lectiu que vivia una situació semblant. No per la repercussió en les seues vides, sinó pels mètodes emprats per les autoritats. Els fallers de la Falla Sant Miquel-Plaça Vicent Iborra ja no tenen casal. El que tenien estava en un sòl públic, en el qual l’Ajuntament de la ciutat vol construir un parc de Bombers i un retén de Policia per a donar servei al barri. La finalitat, doncs, és bona, perquè la instal·lació de serveis municipals sempre és positiva. No ho és tan, però, l’actitud de l’Ajuntament, que ha escollit el dia d’enderrocament per executar-lo amb impunitat. No han deixat gairebé que els fallers acaben de recollir els seus objectes, acabant així amb un element molt particular del barri antic de la ciutat.
Certament, la barraca fallera no tenia cap interés arquitectònic, ja que la seua construcció es remunta a tres dècades enrere. I és ben cert que els fallers estaven de prestat al terreny, sabent que en qualsevol moment la ciutat podia reclamar-lo, com així ha passat. El seu encant residia més en el fet d’haver sigut construïda pels propis fallers, i sobretot per la sorpresa de trobar-se una barraca albuferenca enmig de la ciutat històrica. Potser això siga una aberració arquitectònica, però independentment d’això la desaparició de la barraca deixa un pòsit de tristesa i d’indignació contra unes autoritats massa ocupades amb els grans esdeveniments que obliden els detalls més xicotets.
Vigila, Alarte!
Els socialistes valencians ja tenen secretari general, després de més d'un any d'incertesa, punyalades a traició i un joc de les cadires en el qual només ha faltat la participació estel·lar de Joan Ignasi, ara retirat al seu escó i imagine que rumiant-se la seua venjança, que en justa mesura hauria de ser infinita, com la de Bush cap als taliban, després del que li van fer els qui considerava com els seus. Aquella execució pública va ser una mostra més de como se les gasten des de temps immemorials al PSPV.
De fet, dir que el PSPV (que manté el PV malgrat tot) té secretari general no és el mateix que dir que té líder. Perquè Alarte, que atenent als resultats electorals és un bon alcalde, no pot ser líder d'un regne de taifes que fa anys que no se somet al poder establert, i molt menys quan ve recomanat des de Madrid, com és el cas. Ximo Puig, de fet, ja va soltar alguna perleta pocs minuts després d'haver perdut les votacions al més pur estil PSPV, per un grapadet de vots de no res que, en teoria, tenia controlats i compromesos per a la seua candidatura. El pes de la història, en este cas la lermista, ha jugat en la seua contra i, per primera vegada, l'exhonorable ha perdut unes eleccions internes. Este fet, lluny de ser un tret de gràcia a una llarguíssima etapa del socialisme valencià, que abasta pràcticament des de la seua fundació, és un avanç d'allò que vindrà en forma de ganivetades en un futur molt proper.
Almenys, Madrid es pot consolar amb el fet que es va rebaixar la nòmina de candidats de cinc a dos i que, a més, els díscols militants han votat pels pèls el candidat de Zapatero, que fa anys que ja li feia la rosca: quan encara anava per la seua primera legislatura i havia de donar suport a Pla, renegava no massa privadament de la figura de l'exsecretari en favor d'un Zapatero que encara era Bambi i no manava. Com es veu, a Alarte no li manca olfacte polític. No obstant, com li va dir Churchill a un jove parlamentari, "no s'equivoque: aquells d'allà (assenyalant l'oposició) són els nostres adversaris. Si vol contemplar els nostres enemics, ha de girar-se". Que vigile per on li venen les ganivetades.
Vos presente a Ferran
Este és Ferran, el nostre fill. Tots els pares diuen el mateix dels seus fills, però a que és ben guapo?
Va nàixer dissabte 20 de setembre a les 12,05, a l'hospital 9 d'Octubre (afortunadament no era el 12 de Octubre...), amb 2,425 de pes i 50,5 de mida. Com veieu, amb una gran melena que és l'enveja de son pare...
Inexplicable (QYD, 26-09-08)
Els meus lectors saben que no tinc massa costum de parlar de la meua vida professional als escrits que publique, tant al paper com al ciberespai. En este cas, però, entendran que faça una excepció. Dissabte va nàixer el meu primer fill, Ferran. Pel que es veu tenia pressa, ja que s'ha avançat dues setmanes respecte de les previsions, i com a conseqüència de la seua demostració d'impaciència precoç, tan sols pesa poc menys de dos quilos i mig. Un ninotet com els que es feien a Ibi, vaja. Per contra, és molt llarg i té una melena que ja m'agradaria tenir-la a mi.
Vaig tenir la immensa sort d'assistir al part, que es va desenvolupar de forma natural després de sis hores de dilatació i una nit a l'hospital eixint de casa a corre-cuita, com en les pel·lícules. La nit posterior al part, mentre estava gitat al sofà de l'habitació de l'hospital veient la meua dona i el nostre fill, tots dos dormint, intentava trobar les paraules per a explicar els meus sentiments durant el part. Jo, que em guanye la vida amb les paraules com a eina del meu treball, vaig fracassar en l'intent. Continue sense cercar els mots exactes que definisquen el que vaig sentir dins aquell paritori. Veure el meu fill nàixer amb l'esforç eixint del ventre de la teua parella és la sensació més plena que he viscut i que, segurament, viuré.
I també durant les hores posteriors, la sensació és inexplicable, potser perquè el sentiment està fet de molts materials: tendresa, orgull, estima, por, valentia, covardia, gallardia, commoció, perplexitat, responsabilitat... Amb cada minut que passa, amb cada nova reacció del nadó, hi ha un sentiment diferent. Les primeres hores són una muntanya russa durant la qual no és possible dormir. És més, no paga la pena perdre el temps en qüestions tan irrellevants com la son: l'espectacle que tens davant dels ulls és tan apassionant que ho arracona tot. És tan inexplicable que sols vivint-ho es pot arribar a entendre.
La setmana vinent ja parlaré d'uns altres temes, però hui tocava parlar de Ferran, el meu fill.
De broma en broma (QYD, 19-09-2008)
La Generalitat pren tints còmic a cada acció que fa. Durant l’última setmana he vist Trini Miró passejant de la maneta de Fabra i a Camps fent-li la rosca a les Infantes en sengles actes promocionals dels grans esdeveniments que acollirà la nostra terra, que tan positius són per a la nostra imatge com onerosos per a la nostra butxaca.
Però el paperot que està interpretant el Conseller d’Educació, Fontdemor, el pecador de la Plana, és com per a que li donen programa propi al Canal 9, ja que ací no tenim un Polònia amb que riure’ns dels nostres polítics. Fontdemor ha encetat curs escolar en primària i secundària en tan sols dues setmanes, i s’ha trobat amb dues polèmiques que ha resolt amb el seu enginy i gràcia habituals. La primera és la dels barracons, que ja formen part del paisatge dels nostres pobles i ciutats. En un radi de 500 metres tinc dos col·legis “barraconians” i un parell més que tenen tots els números per a ser-ho ben aviat. Front a este fet, Fontdemor diu que som la Comunitat que més diners destina a Educació. A educació efímera, s’entén.
La segona, la de l’Educació per a la Ciutadania, una assignatura que a França o a Alemanya existeix de fa molts anys. Zapatero, amb la seua sensibilitat i tacte habituals, ha dut endavant la seua aplicació pete qui pete. Certament, el contingut podria ser més acurat, insistint en qüestions jurídiques com en el cas francès, però tampoc era com per a muntar el circ que han muntat els xics de Rajoy, sobretot en esta beneïda terra. Ací, sens dubte, s’ha guanyat el campionat mundial d’animalades en este camp, amb l’obligació de fer la classe en anglès. Que no em sembla malament com a concepte abstracte i aplicable a llarg termini. Però això de decidir en un parell d’hores que ens quatre mesos milers d’alumnes hauran de prendre classes d’una matèria que desconeixen en un idioma que també desconeixen tant ells com 90% dels professors té tot l’aspecte de ser una ocurrència d’algun assessor a l’hora de l’esmorzar, entre copa i copa de cassalla. Podria ser un exemple de com no s’ha de governar a incloure en l’assignatura...
Bon profit, forat negre!
El passat dimecres es va fer el primer experiment a l’accelerador de partícules que durant vint anys i al cost de més de 4.000 milions d’euros s’ha construït a Suïssa. Si fem cas al grup de físics que va denunciar davant el Tribunal Internacional dels Drets Humans d’Estrasburg l’esmentada construcció, aquest article no podrà haver vist la llum en la seua versió en paper, i tan sols haurà estat penjat un dia en versió virtual. Per què? Perquè els denunciants diuen que l’Organització Europea per a la Investigació Nuclear pot ser responsable d’acabar amb la vida a la Terra, ja que, asseguren, hi ha un 75% de possibilitats de que l’accelerador genere un forat negre que acabe engolint el planeta.
El que és innegable és que l’experiment és inèdit, i que provocarà les col•lisions amb més energia que s’han produït mai en un laboratori. És a dir, que ningú coneix de primera mà els efectes de fer col•lidir milions de partícules a cent metres sota terra. Tot i que confie en el bon criteri dels 10.000 científics que estan implicat en l’experiment, no se’m pot negar el dret a deixar volar la imaginació i fixar la data del 10 de setembre com la fi del món, el dia del judici final, la jornada en la qual tothom haurem resolt els nostres problemes hipotecaris, el nostre equip de futbol haurà resolt el maldecap dels jugadors sense fitxa i els valencians, finalment, veurem (o no, no sé el que se sent en el judici final...) com s’acompleix el pronòstic d’un futuròleg anomenat Joan Fuster: “el País Valencià serà d’esquerres o no serà”. Doncs no serà, però res de res. Problema resolt!
Per si de cas els catastrofistes tenen raó, caldrà ser educats, desitjar-li al forat negre un bon profit i recomanar-li que es prenga després un Almax còsmic. I per a nosaltres, els valencians (i per a la resta de la humanitat), un missatge, recuperat de l’imaginari col•lectiu dels anys 80 i de l’amenaça nuclear: folleu, folleu que el mon s'acaba!
L’illa de Packaging
No busqueu en un Atles l’existència d’esta illa, perquè no la trobareu a cap dels mars de la terra. Tampoc a la literatura, com si fora Macondo o Redonda, perquè la seua existència és real. És un contrasentit? No tant. Fa deu anys un navegant aficionat, en tornar d’un regata pel Pacífic, es va trobar el que ell va anomenar una “autovia de plàstic”, composada de tota mena de restes, en una ruta molt poc transitada i que es caracteritzava per una corrent en espiral. Com que no tenia massa pressa, va seguir el rastre de les deixalles i va trobar una enorme illa de fem enmig de l’oceà. Això va ser fa onze anys i, des d’aleshores, ha tornat en quatre ocasions més per a estudiar el fenomen, que ha augmentat fins a ocupar una extensió de quasi un milió de quilòmetres quadrats.
A més, no és l’única illa de brutícia que hi ha al Pacífic. Qui sap d’això diu que estes illes s’alimenten bàsicament de dos formes: dels contenidors que sovint perdent els mercants que travessen diàriament l’oceà i, sobretot, del que aboquen els rius a la mar, que suposa quasi un 80% de la porqueria total. El plàstic és l’element principal, amb les funestes conseqüències que té per a l’hàbitat, ja que els peixets, pobrets, no diferencien el plàncton d’un envàs de plàstic, s’ho mengen i moren. Però, a més, hi ha misteres, pneumàtics, televisors, preservatius i fins i tot neveres amb aliments dins.
A força de continuar abocant residus als rius, la raça humana serà capaç de fer realitat un dels seus mites més arrelats: farà real l’existència de l’Atlàntida, sols que no es tractarà d’un lloc màgic habitat per una civilització avançada, sinó la mostra més fefaent de la degradació humana. Ara bé, considerant que la situació econòmica és la que és i que molts hipotecats hauran de veure com els bancs es queden amb la seua casa, potser no seria una solució massa dolenta estudiar l’habitabilitat d’estes illes immundes. Total, els hipotecats no variaríem el nostre estat actual: viure sobre la merda.
La bona literatura
Les vacances són sinònim, de vegades, de retrobament amb el saludable hàbit de la lectura, almenys en el meu cas. Per molt poc que haja llegit al llarg de l’any, durant els dies de vacances augmente exponencialment el consum de tota mena de lectura, des d’una obra mestra de la literatura universal fins al pamflet de publicitat del Media Markt. Com que m’ataquen sense pietat els remordiments de no haver llegit determinades obres, solc tirar de la meua amplíssima llista de deutes literaris.
Esta mania meua no és, ni de bon tros, contrària al consum d’un altre tipus de literatura, que en estos dies pren les platges, la dels best sellers de mil pàgines, o la dels llibres d’humor, o les biografies sobre, posem per cas, l’enèsima estrella futbolística mundial. Tot és lectura, i tot contribueix a crear un hàbit, un costum i un consum, que és el que al cap i a la fi fa funcionar tota la maquinària de les editorials. Per això em sorprenen alguns articles periodístics que he llegit en diversos dominicals, condemnant la literatura "de totxo" a l’avern de la no-literatura per ser un producte de fàcil consum que, per tant, és accessible a un fum de gent.
Evidentment, la literatura de totxo té al seu abast tota una maquinària promocional que no tenen uns altres llibres que, segurament, serien igualment accessibles per al gran públic. Obviant això, queda l’arrogància de qui nega la categoria de literatura a un segment enorme del mercat literari. En termes televisius, és com si diguérem que el Tomate no era televisió: és clar que ho era. Millorable, però ho era. I per a l’empresa que el feia era la garantia de que l’audiència fóra fidel al seu canal i continuara consumint televisió. Si llevem la paraula televisió i posem literatura tindríem l’escenari somiat per qualsevol amant de la lectura: que tothom llegira. Fins a arribar a eixe punt, ens queda massa camí per recórrer, sobretot en este país i en esta llengua, com per a permetre’ns el luxe de prescindir que qualsevol literatura.
