Xavi Bellot

Les pintades del llit nou del Túria són un clàssic per a qualsevol conductor que es veja obligat a passar diàriament per la V-30. Les més nombroses són les ensucrades declaracions d’amor dels adolescents valencians, però també n’hi ha de reivindicacions sindicals i, encara que són les menys nombroses, també política.

Hi ha una, però, que no sols em va impactar per la seua mida, sinó que provoca que estiga a l’aguait sempre que passe pel punt on està feta, just enfront de Xirivella en direcció al port. Imagine que la va fer un grup d’admiradors del Papa Benet en commemoració de la seua arribada a la ciutat. En teoria, fins i tot la podria veure des de l’avió, ja que està just sota la ruta d’aterratge de l’aeroport. Sobre un fons blanc i groc, els colors vaticans, hi havia la frase “viva el papa”.

Aquella pintada era clar que no tindria molta vida, almenys en la seua configuració original. I així va ser: encara no se n’havia anat el papa i l’enginy valencià ja va fer la primera de moltes modificacions que ha patit: van posar “viva el papi”. Després van venir, per este ordre, visques al PAI, el Fary i el Foga, els dos darrers, segons un amic de Mislata, coneguts traficants de substàncies prohibides. Això no ho tinc comprovat, però ho deixe caure per si algú m’ho pot confirmar

Amb l’America’s Cup la pintada va ser de nou presa pels amics dels saraus oficials, i van posar un gran “viva el Alinghi” imitant fins i tot el tipus de lletra de la barqueta guanyadora d’aquella competició de la qual ja no se sap res. Esta va durar un poc més fins que els amics d’un tal Chuchi van decidir retre-li homenatge tunejant de nou el graffitti.

I així ha quedat fins a fa unes setmanes, moment en el qual la pintada podríem concloure que ha passat a ser un panell informatiu sobre l’actualitat valenciana. Si no, com s’interpreta que ara proclame un “viva el sastre”? En principi, no em sona que hi haja cap acte multitudinari dels modistes mundials a la nostra ciutat, i encara menys que hi haja un cantant o un camell amb este apel·latiu. És a dir, que farà esment al senyor que li feia els trages al Molt Honorable. El que m’estranya, coneixent al personatge, és que la pintada encara hi siga. Quan de temps passarà fins que l’esborren? I encara més, quina serà la propera modificació? Viva el Fabra? Estic que no dorm només de pensar-ho...

Atenent com està el panorama econòmic per a les pròximes dècades i considerant que el sistema de Seguretat Social és el més semblant a una estafa piramidal servidor fa temps que s'ha mentalitzat per a treballar, com a mínim, fins als 70 anys. També tinc clar com l'aigua que quan em canse de treballar i em puga jubilar hauré de subsistir amb els meus propis mitjans, ja que per a la meua generació, els que hem nascut a la dècada dels 70, no hi haurà pensions, almenys amb el sistema actual.

La solució, doncs, és fer-se un d'aquells plans de pensions que tan de moda es posaren als anys 90 i que tan poca rendibilitat ofereixen. Però clar, amb la capacitat d'estalvi que tinc, que tendeix de zero a l'infinit negatiu, ja em va bé amb que la meua família i jo mengem tres vegades al dia... i comprant al Dia (perdó per la broma fàcil i ximple, però és la veritat...).

Descartada la possibilitat de que em toque la Primitiva (fa més d'un any que no em correspon ni una devolució) i la de l'herència via un familiar indià (opció tan real com la de la Loteria) em queda la de la millora laboral i, per tant, econòmica. Però avui esta alternativa ha passat a formar part de les dues primeres per irreal. Un descoratjador article a El País m'ha dit ben a les clares el que sóc: un güelo de 35 anys! Tant per a les empreses com per a l'Administració una persona de la meua edat ja no és vàlida, ja que sempre hi haurà gent més jove disposada a deixar-se explotar (encara més que nosaltres) per sous encara més baixos, independentment de la experiència i d'altres estupideses.

Així doncs, em trobe que amb quasi 36 anys, amb una criatura i ofegat per la crisi econòmica gràcies a les vel·leïtats immobiliàries pròpies (i ben celebrades per la societat en general) no tinc més alternativa que confiar en que no em tiren en la puta vida del meu lloc de treball, entenent puta vida en el seu sentit més literal. I clar, això de romandre en la mateixa empresa 60 anys ja no es du massa, fonamentalment perquè solen tancar molt abans...

A més, quedaria resar (o el que vulgueu) per a que a algun il·luminat (mot al qual dedicaré una entrada ben aviat i que tants elogis m'ha reportat en emprar-ho recentment) no opte per l'alternativa Logan, això és, ser voluntàriament amortitzat als 21 anys en una estimulant cerimònia pública.

Companys de generació: què fem? Encapçalem una revolució o continuem afonats al sofà? El cas és que s'està tan bé davant de la tele veient OT...

Les eleccions europees són les úniques que se celebren a Espanya amb circumscripció única. Este fet, en teoria, beneficia a les formacions estatals més menudes, com IU i UPyD, i perjudicaria a les formacions nacionalistes. De fet, en alguna ocasió han eixit il·luminats que han demanat una circumscripció única també per a les eleccions generals, o establir alguna mena de filtre per tal d'impedir l'accés dels nacionalistes al Congrés, i deixar així via lliure als partits estatals per fer i desfer al seu aire.

Els números, però, són ben cabuts, i si fem una extrapolació dels resultats obtinguts per les diferents candidatures el 7 de juny trobem sorpreses que eliminen els arguments d'aquells que pensen que els nacionalistes estan sobrerrepresentats.

El web http://icon.cat/util/eleccions/ posa a l'abast de tothom un simulador de la Llei d'Hont que facilita l'adaptació dels resultats europeus al supòsit de la circumscripció única per a un congrés de 350 diputats. És ben clar que el comportament dels electors és ben diferents segons les eleccions. Però no ho és menys que històricament al nacionalisme li va millor en aquelles conteses més "properes", com les autonòmiques o municipals. Per a posar-nos en antecedents, esta és la composició actual del Congrés dels Diputats:

PSOE: 169

PP: 153

CIU: 10

EAJ-PNV: 6

ERC: 3

IU-ICV: 2

BNG: 2

CC: 2

UPYD: 1

NB: 1

UPN: 1

Ara, els resultats extrapolats sense cap barrera percentual:

Ja han passat les eleccions europees i, per a variar, al País Valencià ha guanyat el PP. Bé, a la Comunitat Valenciana, perquè comence a pensar que esta denominació és més adequada a la idiosincràsia valenciana, més semblant a la comunitat de veïns d’Aquí no hay quien viva que a un país tal com alguns –ben pocs, és cert– volem creure.

La victòria del PP ja s’ensumava quan els col·legis electorals portaven només una hora oberts. Els pocs que hi acudien eren votants del PP. I no, no ho dic perquè els electors populars tinguen una fisiologia semblant entre ells, sinó perquè directament agafaven paperetes de la gavina. Què significa això? Que el PP estava especialment mobilitzat, que a totes les taules electorals hi havia interventors del PP, que al carrer hi havia apoderats, i que fins i tot els directors generals de les conselleries –el diumenge en vaig coincidir amb un- estaven al peu del canó.

La presència popular contrastava amb els de la resta de partits polítics. Fins i tot el PSOE no va poder reunir interventors per a totes les taules, per no parlar d’EU o, sobretot, del Bloc, que d’això ja en parlaré en un altre post.

El que més m’ha meravellat d’esta contesa electoral ha sigut la confirmació de que Rafa Blasco no és d’este planeta. El d’Alzira, ja ho he dit en diverses ocasions, és un supervivent de la política, que ha sabut fer-se imprescindible amb tots els presidents de la Generalitat, que ha sigut totpoderós amb els dos partits que han governat, i perquè no ha hagut un tercer, encara que ells va treballar eixa possibilitat amb la frustrada Convergència Valenciana.

Blasco estava hibernant en la seua conselleria sense competències feta ad hoc per no defenestrar-lo, assistint al que semblava la fi de la seua carrera política. Però a Camps li va sorgir un problema, i el senyor Llop de la política valenciana va afanyar-se a resoldre’l. Es va posar mans a l’obra i li va preparar en temps rècord una campanya que ha tingut moments culminants com les 30.000 persones a la Plaça de Bous, la desactivació de l’efecte Gürtel i, a la fi, l’aclaparadora victòria a les urnes.

En una tertúlia de la SER algú va gosar a dir que Blasco, que havia pronosticat una diferència de 15 punts amb el PSOE, hauria de demanar perdó per això. Han passat les eleccions i el percentatge ha estat exactament l’augurada. Els quasi 300.000 vots de diferència amb el PSOE aporten més de la meitat dels que ha obtingut el PP a tota Espanya. A la fi, Blasco ha aconseguit amb la mateixa carambola consolidar a Camps i a Rajoy, fer oblidar allò dels trages i afonar en la misèria a Alarte. A més, ha esdevingut imprescindible de nou, demostrant que no hi ha ningú a tot el país que conega tan bé als valencians com ell, ni que controle tan bé les clavegueres del poder. Amb tot això, només puc fer una reflexió: jo, de major, vull ser Rafa Blasco.