Publicat a l'Informatiu el 28 de novembre
- Papà, mira, és
Rajoy.
El careto quasi
cesari, pseudoimperial de Rajoy omplia la tanca publicitària tot i que les
eleccions ja havien passat i, com no, les havia guanyades. Es tracta d’una
tanca que el meu fill i jo ens trobem cada dia quan anem a una escola del poble
del costat en el cotxe. Davant la seguretat del meu fill, i aprofitant el
semàfor en roig, em vaig girar bocabadat cap al seient de darrere.
- Ferran fill, que
tens tres anys. Això no ho hauries de saber.
A casa la política
es viu ben intensament i en primera persona, tot i que els informatius han
estat substituïts pels canals de temàtica infantil. Tot i això, no és que
Ferran siga un portent de memòria política, sinó que allà on Rajoy ara mira a
l’infinit abans hi havia una altra publicitat que li agradava prou més:
Doraemon. El gat còsmic em va ajudar prou durant els primers dies d’escola, ja
que les reticències pròpies de la incorporació al col·le “dels majors” van ser
vençudes amb la promesa de trobar-se, ni que fora un minut amb l’enorme gatot
de la tanca. Per això, quan llevaren el Doraemon i penjaren el Rajoy Ferran em
preguntà qui era aquell senyor que havia tapat el gat blau.
- Ja li agradaria a
este ser Doraemon, fill.
Ho vaig dir per
dir, però no anava desencaminat. El gat còsmic posseeix una butxaca màgica d’on
trau tota classe d’invencions per solucionar-li els problemes al seu amic
Nobita, fins i tot per a fer-li els deures de l’escola. I supose que Rajoy
donaria una fortuna per tenir un accés tan senzill per a posar remei als
problemes amb els quals s’està trobant des de ja mateix. Però malauradament per
a ell no el té, i ha de fer front a l’ens anomenat “mercats” que ha rebut la
seua victòria amb una pujada de la famosa prima de risc i amb una baixada de la
Borsa. Possiblement per això no ha dit ni pruna des de fa una setmana. El
silenci del president electe es pot interpretar amb una patètica estampa: Rajoy
amb el cap amagat entre les cames, tot esperant que li passe per damunt el
tsunami. No crec que siga així, espere.
El més cridaner és
este silenci tan perllongat, només trencat per un tuit fet a corre-cuita. Ni
tan sols l’ama d’Europa, Angela Merkel, ha aconseguit que Rajoy faça una
declaració pública. Els diaris de Madrid publiquen que està completament bolcat
en confeccionar el seu govern. Quins nassos, en tot cas: tothom sabia que el PP
guanyava les eleccions de novembre, sobretot després de la victòria del mes de
maig. La lògica indica que, en estes condicions, qualsevol s’hauria preocupat
de seleccionar els ministrables i sondejar la seua predisposició. Però dis-li
cautel·la, amor a la improvisació o directament ganduleria, el futur president
s’ha deixat els deures per a última hora, per a alarma dels mercats, de Merkel i
de tots els aspirants a ministre que en el PP hi són, que són un fum pel que
sembla. I dels ciutadans, clar, que veuen que el primer que fa el futur “quefe”
és amagar-se. No és un bon auguri per al futur immediat.
Ben pensat, en este
moment del partit tant fa que el president siga Zapatero, Rajoy o Doraemon. El
marge de maniobra que imposa l’autoritat competent és tan reduït que fins i tot
un dibuix animat japonès ens podria comandar. Almenys, seria més entretingut.
- Papà, vull que
torne Doraemon.
- Jo també fill, jo
també...
