De vergonya 11/13/2009 10:13:00 AM

Definitivament, Francisco Camps ha perdut els papers, per no dir una altra cosa. Traure a passejar el fantasma de la guerra civil i les "passejades" a la matinada i posar-se ell mateix com a potencial víctima només s'explica des de la desesperació de qui està assetjat i des de certa boirina intel·lectual que l'impedeix ser conscient de les conseqüències dels seua actes. No és la primera vegada, encara que sí és la més escandalosa. La seua compareixença davant el jutge, que s'ha conegut esta setmana, semblava un diàleg de tebeo, i demostrava el poc respecte que li té Camps a la justícia i la valoració del seu crèdit, ara sota zero.

Les paraules de Camps han tingut una conseqüència directa a Madrid, deixant a banda que van ser notícia de portada de tots els mitjans espanyols. La direcció nacional del PP sembla que ha deixat Camps com un cas perdut, igual que ha fet amb Fraga, però amb una diferència: el gallec és el president fundador i, per l'edat, se li perdona tot. Camps ni es fundador, ni és vell. Es tracta d'un zombie polític, és a dir, un cadàver que continua caminant i mossegant aquell que se li creua pel camí, ja siga de fora o del seu partit.

Malgrat tot, encara li queden incondicionals. És destacable la passió amb la qual els palmeros de Camps han defensat les seues paraules mitjançat l'atac a l'agreujat: que si la pressió és molt gran, que si és insultat... Bajanades. Qui està en política i a més exerceix el poder sap que s'exposa a viure sota pressió, i si a més li trauen els draps bruts, encara més. A més, després de l'exhibició de lleialtat dels seus corifeus, Camps va demanar disculpes... i fins i tot les va emetre Canal 9, en una demostració de que el President ja no mana a TVV com abans solia.

El clima polític al País Valencià ha arribat a un punt sense retorn. Mentre Camps es fa la víctima i es dedica a defensar-se com pot (molt malament, per cert) el govern valencià està paralitzat, amb consellers que ni agafen el telèfon, amb un deute monstruós i amb unes xifres d'atur i destrucció econòmica vergonyants, que són possibles gràcies a la col·laboració sempre poc ponderada dels qui improvisen (manen, vull dir) a Madrid. Ja és hora de canviar les coses. Ja és hora de regenerar la política d'este país. Ja és hora de fer fora a qui ens han arruïnat l'economia i l'ètica. I com més aviat, millor.


La fotografia, feta ahir, és de Carles Francesc per a El País.

Per una llesca de pa 11/11/2009 12:59:00 AM

Em costa fer el repàs diari a la premsa general. Supose que serà per la sobredosi de crisi, corrupció i mal rotllo en general, però cada dia tinc menys ganes de començar per la secció de política, i acabe llegint sempre els esports, que almenys no requereix d’un gran esforç mental per a entendre què diu. Però quan fins i tot els titulars sobre futbol són motiu de desassossec el millor refugi és la secció de societat. Bé és cert que no és habitual, però ocasionalment s’hi troben notícies que provoquen un somriure, ni que siga pel fet de derribar mites com l’excel·lència científica suïssa.

El resum podria ser el següent: gasta’t una quantitat indecent de diners en desenvolupar una màquina d’última tecnologia per a que després, mentre t’estat empassant l’esmorzar, una llesca de pa acabe amb tan gran gesta de l’enginyeria. No és ben bé així, però s’aproxima a la realitat d’allò que li ha passat al famós Gran Col•lisionador d'Hadrons, una màquina de la qual ja vaig parlar en el seu moment i que promet més i més vesprades de diversió, pel que es veu. Sembla ser que un pardalet que transportava un tros de pa l’ha deixat caure sobre la màquina dels 4.000 milions d’euros, cosa que va provocar un curtcircuit i escalfament de no sé quines seccions del trasto, que va haver de ser refrigerat fins a recobrar la temperatura habitual.

Té nassos que una cosa que ha costat l’equivalent a quatre vegades el pressupost de la ciutat de València puga ser reduïda a una simple andròmina per un animalet volador. Almenys, els responsables del CERN, responsable de l’enginy, s’ho han pres amb humor, i han destacat que l’ocell va eixir il•lès de l’incident, i que tan sols s’ha hagut de lamentar la pèrdua del tros del pa.

Ja ens va bé que s’ho prenguen amb humor... serà perquè són suïssos? Si això haguera passat per estes terres no vull ni imaginar-me les declaracions afectades, solemnes i mentideres dels responsables polítics, acusant l’oposició d’enviar un comando aeri per a rebentar el progrés. Bé, millor no imaginar-ho, que no vull amargar-me el dia...

Decades - Joy Division 11/08/2009 08:00:00 AM

Joy Division és, possiblement, el grup que més he escoltat en la meua vida, junt a The Cure, fins al punt que la cinta on tenia gravats Unknown Pleasures i Closer es va trencar. Afortunadament, a l'època de la música analògica això no era massa problema: amb paciència i un pedaç de cinta adhesiva podies allargar la vida del cassette uns quants anys més.

D'este grup, antecedent de New Order, m'agraden totes les cançons, encara que hi ha un disc especialment bo, Closer, el segon i darrer treball de la banda, que es va disoldre després del suïcidi del seu vocalista i compositor Ian Curtis.

A diferència de la ràbia punk dels seus inicis com a Warsaw que encara impregnava Unknown Pleasures, Closer és més pausat, molt més elaborat i subtil, amb un ús acurat de l'electrònica que avançava allò que seria després New Order. L'atmosfera musical acompanya les composicions i la veu de Curtis, desesperançades, fosques i molt líriques, i composa un tot en el qual les cançons lliguen com un puzzle. Resulta un treball difícil d'entendre en la primera audició, però enganxa d'una manera definitiva en sentir-lo unes quantes vegades.

La cançó de hui, de la qual no hi ha vídeo, és la que tanca Closer. Decades no és el tema més popular, però crec que resum perfectament el que vol comunicar el disc al qual pertany.

Assegurem els nostres blogs? 11/06/2009 01:01:00 PM

Tinc una certa vinculació, per raons professionals, al món de l'assegurança, i tots els matins rep al meu correu electrònic una sèrie de butlletins amb notícies sobre el sector, que repasse amb criteri periodístic, seleccionant les notícies més interessants. Una altra qüestió és que m'interessen o desperten la meua curiositat, cosa que no ocorre massa. No és el cas de la notícia que hui publica BTS, que anuncia la creació d'una assegurança per a bloguers que cobreix conceptes com la infracció de la propietat intel·lectual, la difamació, libel, drets de marca, desprestigi de producte, drets morals, calúmnia o invasió de la privacitat.

La primera impressió és pensar que la iniciativa és un poc exòtica, i que la cartera de clients que aconseguiran cabrà en un post-it. Però él ben cert és que atén un problema creixent. La generalització dels blogs i la manca absoluta de qualsevol filtre en la seua realització (tots els bloguers som els nostres propis editors) provoca que ocasionalment s'ultrapassen els límits d'allò que és punible, fins i tot de manera inconscient. Per exemple, publicar una foto sense permís o, almenys, sense indicar-ne el seu origen i autor pot ser objecte de denúncia. Una altra cosa és que es denuncie, però que es tracta d'una pràctica generalitzada no ho pot dubtar ningú.

A més, en tant que mitjà de comunicació libèrrim, el blog (o el microblogging, com és el cas de Twitter) és una plataforma en la qual l'autor publica allò que li ve de gust. I com que ens agrada criticar-ho tot, pot passar que ens deixem portar per allò que creiem (però que no està demostrat) i transgredir la llei de nou. Si jo dic que determinat polític és un corrupte i no hi ha una sentència que així ho demostre m'estic creant un problema ben gros, si a l'interessat se li passa pel cap llegir el que he escrit. Evidentment com més audiència, pitjor, però que el nostre blog siga llegit per la família i quatre més no ens lliura una llicència per a desbarrar.

Com he dit, de moment no hi ha massa denúncies derivades de la publicació d'un blog, però tot arribarà, en paral·lel al creixement de la influència que este mitjà de comunicació està experimentant. Fent una ràpida recerca ja he trobat alguns casos (el podeu llegir ací i ací), si bé la punibilitat és, per a mi, dubtosa. Això es diferent en este altre cas, en el qual la ferramenta s'ha emprat específicament per a insultar un tercer.

Una altra dada, trobada a la web de l'asseguradora: segons Citizen Media Lab Project, de la Universitat de Harvard, els pleits civils als EE.UU. en relació amb els continguts d'internet van augmentar un 70% en 2008 respecte a 2006.

Entenc que l'assegurança per a blogs no s'ha fet per a elements com el gallec de la notícia enllaçada, però si per als dos primers: si un autor publica diàriament i tracta temes més o menys compromesos pot trobar-se amb alguna denúncia, justificada o no. I com que el jutge pot no assumir determinats matisos en els textos, la sorpresa arribaria en forma de sentència condemnatòria i de multa. Ací entraria el paper de l'assegurança, com a garant de la integritat econòmica del seu autor i, per què no dir-ho, de la seua llibertat d'expressió, que no té res a veure ni amb insultar ni amb publicar rumors sense fonament.

És este un pas més en la professionalització de l'activitat blogger? Considere que sí, cosa que és una gran notícia perquè dóna la mesura de la importància que està adquirint esta forma de comunicació.

El senyor Llop 11/04/2009 10:40:00 AM

Ho reconec: em repetisc més que un all, però amb personatges com Rafa Blasco és inevitable fer-ho. A cada notícia que apareix sobre este supervivent de la política augmenta la meua perplexitat: és indiferent que el donen per mort, que al cap dels mesos sempre acaba reviscolant de les seues cendres. Quan Camps li va concedir el premi menor de la Conselleria d’Immigració, que és la que menys pressupost té i que en qualsevol altre govern no passa de Direcció General, tothom va pensar que era una manera de pagar-li els serveis prestats i preparar-li una jubilació merescuda, després de tants anys de dedicació a la cosa pública.

De nou, erràrem en el diagnòstic. O potser no: podria ser certa la idea de la jubilació a curt termini, però uns bigotis es van creuar en la vida del president i ha sigut Blasco qui ha hagut d’arromangar-se per a minorar els efectes de tan lleig afer. Ha passat per damunt de tots els dofins del president, i també ha sortejat els taurons que volien fer un mos a costa de la piadosa carn de l’Honorable. No està molt clar que les solucions preses hagen estat encertades, però el ben cert és que li han fet portaveu del grup parlamentari en les Corts Valencianes. I això, per a una persona amb el currículum del d’Alzira té molt de mèrit.

Blasco esdevé així una de les persones amb més poder dins el PP de Camps, com ja ho va ser amb Zaplana i també amb el PSOE de Lerma, i com també ho podia haver sigut en aquella Convergència Valenciana que va impulsar i que va ser dinamitada per les diferents tribus del valencianisme multicolor.

Blasco és el polític valencià per antonomàsia, valorat pels seus coneixement, però també pels seus silencis. Si no, no s’explica la seua perllongada presència en el poder. Tots els presidents de la Generalitat ho han sabut (i no sé si els del Consell Preautonòmic també), i s’han servit d’ell per a arribar al poder, mantindre’s i, arribat el cas, arreglar situacions ben lletges, com és el cas. Blasco –ho torne a dir- és com el senyor Llop, el personatge de la pel·lícula Pulp Fiction que soluciona problemes sense soroll i amb contundent eficàcia. Que tremole l’oposició (i també la dissidència del PP), que este no és Ric.

La foto és de Jesús Ciscar per a El País.

Los Planetas - Cumpleaños Total 11/01/2009 08:00:00 AM

Ja que ahir vaig complir anys (qui vulga saber quants que entre al Facebook) em faré un regal en forma de cançó gamberra, tot repetint un grup, cosa que tenia vetada en el suposat llibre d'estil del blog.

De nou porte fins ací a Los Planetas, amb el seu tema Cumpleaños Total, una cançó d'aniversari que no es pot cantar als xiquets fins que no han superat l'adolescència. Esta explosió de canya pertany al disc Una semana en el motor de un autobús, que vaig fer verema durant una bona temporada, i parla d'allò que J, el cantant del grup, no vol fer en la seua festa d'aniversari i acaba fent, com no podia ser d'una altra manera.

Per acabar la festa, recomane este enllaç en què es parla fatal del grup, però que és per pixar-se de riure.

Escola de coiots 10/29/2009 06:56:00 PM

Ahir un parell de coiots van acabar amb la vida d'una jove promesa de la cançó folk canadenca, Taylor Mitchell. Els experts en estos cànids estan molt estranyats, perquè no és gens habitual que estos animals ataquen els humans, i més tan acarnissadament com per causar ferides letals, com ha estat el cas.

De moment ningú no ha llançat cap teoria sobre els motius de tan inusual atac, però a mi se m'acut una, sense tenir ni la més remota idea sobre els costums d'estos parents del gos: els dos coiots eixien d'una reunió del PP. Si més no, viuran a prop del carrer Gènova, perquè el seu comportament és molt similar a les actituds que estan mostrant des del PP de Madrid i de la Comunitat. Passarem per alt l'espectacle que ens estan brindant Gallardón, Aguirre i els seus afectes a propòsit de la presidència de Caja Madrid, una excusa com qualsevol altra per a llançar-se tota mena de navallades i exhabruptes. Per proximitat estrictament geogràfica em quede amb la penúltima bomba generada des del PP valencià.

Hui s'esperava amb una bona dosi de morbo l'assistència de Ricardo Costa a la sessió de les Corts Valencianes, sobretot per veure si ocupava el seu nou escó, allà lluny del banc blau, a la darrera fila del saló. Ric ha complit amb el guió fins a la finalització de la sessió, moment en el qual ha convocat els periodistes i ha reivindicat la seua innocència, cosa del tot lògica si no fora perquè ha suportat les seues declaracions en el seu càrrec de Secretari General del PPCV... I clar, a Gènova sembla que no els ha agradat massa, sobretot quan este matí Dolores de Cospedal assegurava per enèsima vegada que Ric ja no ocupava la responsabilitat.

El resultat de la pixada fora de test de Costa és conegut (i si no ja ho dic jo): l'han suspés de militància un parell d'hores després. El colp d'autoritat de Madrid és desconcertant, perquè ja se sap que Rajoy dubta fins i tot dels calcetins que s'ha de posar cada matí, així que una de dos: o Cospedal ha passat de consultar-li res o el cabreig del cap de l'oposició és tan monumental que li ha despertat el caràcter. Em fa l'efecte que es tracta del segon cas, i això és una molt mala notícia per al PP valencià, i en concret per a Francisco Camps, que perd credibilitat i respecte a cada minut que passa. Els arxienemics visibles (de Zaplana encara no se sap res, sols que es continua petant de riure) ho saben: Ripoll acaba de pegar-li una altra bescollada a propòsit d'una fundació. I els amics d'abans, com el president murcià, el qüestionen.

Davant l'afonament del seu imperi, Camps planta als seus barons provincials i assegura que ell aguantarà el que li queda de legislatura. Això em sona al futbol, quan l'entrenador és ratificat com a pas previ a que el tiren. Fa uns dies, vaig captar un parell de converses en les quals empresaris propers al PP feien apostes sobre quan de temps li quedava a Camps com a president. Com que les meues dots com a futuròleg tendeixen a zero no entraré en l'aposta, però sí que em permet aconsellar al President: que tinga cura dels gossets faldillers que l'han afalagat durant tots estos anys, no siga cosa que es transformen en coiots i acabe -políticament- com la pobra Taylor Mitchell.

PD: El PSOE pot respirar tranquil: hui quasi ningú no se'n recorda de Santa Coloma. Esperem que aprofiten per a governar un poc, per a variar, ara que tenen els voltors entretinguts a la casa de davant.


Foto extreta d'un vídeo d'EFE TV.