Avorriment 3/30/2005 10:43:00 PM

Malgrat la quantitat de feina pendent, llibres i canals de televisió que tinc a l'abast, la convalescència del malaït esquinç se m'està fent d'allò més llaaaaaaarga. I més quan el turmell decideix palesar que, efectivament, està lesionat, i fa mal com un malparit. Damunt, en solidaritat, la cama, farta de posturetes estranyes durant vint hores, diu que també vol fer mal. Com a conseqüència, una plàcida nit va esdevenir, si se'm permet l'expressió, una putada. Afortunadament, dins de la molèstia, va ser profitosa, ja que va caure sencer el llibre Watchmen, d'Alan Moore, que gentilment em va deixar el gran P., exiliat a Espanya contra la seua voluntat. Després de llegir esta meravella, he arribat a una conclusió: els superherois mascarats estan com una puta cabra, són uns desequilibrats, acomplexats i/o nazis. Unes penyores. I els polítics dels Estats Units, més o menys, com en Nixon, que també apareix al còmic com un impressentable. He de recomanar vivament la lectura de tots els llibres que ha guionitzat Moore, sobretot de V de Vendetta, que és una crida antifeixista de ciència ficció impressionant. Llegiu-ho i ja em contareu.

Cementeri ful
Després de devorar Watchmen, sobre les quatre de la matinada, va arribar el moment de la televisió. Concretament, de veure un programa del qual havia sentit molt i que no havia pogut mirar pel seu horari criminal. Es tracta de Cementerio TV, al canal Calle 13. No sé què m'estaria esperant, però val a dir que em va semblar avorrit de solemnitat, mai millor dit. Es tracta d'imatges de tres cementeris espanyols que es combinen amb pastilles de cementeris d'altres països i d'epitafis curiosos, que és el millor de les dues hores de programa. Pel que fa als espanyols, es tracta d'ensenyar com és el cementeri per la nit, amb el soroll d'ambient i tot. La forma de gravar varia, però anit hi havia un que utilitzava la combinació ensurt acollonat + càmera mini DV, amb el resultat lamentable que vos podeu imaginar. En fi, que hi ha formes millors de passar la nit insomne, com les pelis de TCM, o els reports de Canal de Historia, que sempre estan molt bé.

Rebentasorpreses.com
L'avorriment també fa intensificar la recerca de parides absolutes en Internet. Per exemple, saber quina empresa està darrere de la publicitat on apareix una lletra M enorme, i que no diu res més. Doncs bé, vaig a rebentar-vos la sorpresa: es tracta de Movistar. O Vomistar, com vegeu...

Nuclear sí, desde lueg...
De la mateixa forma que el meu admirat M. palesa al seus ciments la música que està escoltant en el moment d'escriure, jo faré, ni que siga per un dia, el mateix. Ara mateix tinc carregat al Windows Media l'impressionant Nuclear sí, por supuesto de l'Aviador Dro. I què m'agradaria escoltar? Doncs l'original, que no és un altre que Kraftwerk. Radiactivity is in the air for you and me... Mira que estic atòmic avui!

Doncs res més, nens. Demà, més.

Ho reconec: Chejov mola (i Blasco també) 3/29/2005 05:03:00 PM

Aprofitant estos dies d'obligada inactivitat (quins ous a la mútua: dos hore per a donar-me el puto paper de la baixa) estic aprofitant, com ja vaig comentar, per llegir tot allò que tinc pendent des de fa la tira, i que la gosera (sí, així, directament) m'ha impedit ni fullejar.

Un dels llibres més vells en el top-gos era El jardí dels cirerers, d'Anton Txèkhov. El gran M., de viatge caribeny en aquests moments, és un gran fan de l'autor rus, i em va recomanar diverses vegades la seua lectura. Així que. gràcies a les edicions barates que venen al Carrefour junt a l'oli i les sabatilles Paredes, vaig adquirir una reimpressió amb traducció de l'any de la polca. Això em va provocar seriosos problemes per a passar de la pàgina 10, però quan t'acostumes a tant de nom, cognom, renom i sobrenom rus, acabes per agafar-li el fil. I, damunt, gaudeixes com una vaca, d'aquelles que s'exciten quan obrin la tanca del corral.

El que més m'ha agradat és que, efectivament, és un cruel (i divertit, alhora) retrat de la societat russa de finals del segle XIX, però podria perfectament ser l'espill de la societat valenciana, tant d'aquells anys com d'estos. Gastar-se els duros en ostentació; no buscar el benefici a través del treball, sinó del pelotasso (o com es diga en valencià); no invertir un xavo en el futur, sinó tot en el present; alinear-se amb el poder com uns borregos, servint-lo i lloant-lo sense un mínim de consciència crítica. Però qui necessita d'això, havent cotxes de marca i xalets a Dénia!

Ja ho digué Blasco Ibáñez: Arròs i Tartana, casaca de moda i que rode la bola a la valenciana!. O bufar en caldo gelat, que també diuen.

Voto a bríos! 3/25/2005 08:30:00 PM

Tenir un esquinç és fotut, però molt menys que algunes altres malalties o lesions que afecten directament al teu estat general. Vull dir que, malgrat tot, puc estar tranquil·lament escrivint davant de l'ordinador o assegut al sofà llegint tot allò que no he pogut (ni volgut) durant els darrers tres mesos. Perquè amb la lectura em passa el que a molta gent: no obrir una pàgina durant mesos i enfitar-te els periodes de vacances. Este, en concret, que és curt, se m'allarga per allò de l'esquinç, així que podré llegir més.

Per a abastar este objectiu, he de dir que els meus amics han col·laborat de la millor manera: portant-me lectura. Així, M. m'ha regalat, amb gran joia per la meua part, La Pelota Vasca, la transcripció del documental de Médem que pense empassar-me de seguida, i A. i P., la feliç parella que varen accedir a sopar amb nosaltres, portaren, a banda de les mandonguilles, el bon vi de la terra i l'esplèndida vinagreta de mel (quin gran invent!), el llibre Watchmen, d'Alan Moore. Per fi, la cimera del còmic contemporani a les meues mans!

Abans, però, he d'acabar amb El Caballero del Jubón Amarillo, regal familiar de fa temps que encara no havia tocat i que puc assegurar que és la millor forma d'enganxar-se de nou a la lectura. Voto a bríos que veig uns dies d'animada lectura amb la meua pota en l'aire...

Via Crucis 3/24/2005 12:12:00 PM

La Setmana Santa és, per definició, la santificació del dolor, una seguida de jornades d'allò més semblant a una pel·lícula gore. Violència, sang a vessar, figuretes truculentes i missatges apocalíptics amb constants mencions a la mort. Afortunadament, aquesta mena d'integrisme catòlic (en acabant, totes les religions són tan semblants!) està passant a la història, i queda més com un atractiu turístic i mostra del floclor popular que no pas com el que abans era.

A mi, que en la vida m'ha agradat la setmana santa (la programació de la tele i la radio infestada de processons i pel·lícules insuportables) el destí em tenia reservat per a enguany un remake de Via Crucis en versió hospitalària que tot seguit us passe a relatar.

Primera Estació: l'hòstia divina
No baixeu en la vida unes escales si no veieu els esglaons. Aquest consell, tan lògic com gratuït, me'l vaig passar pel forro ahir dimecres. Ja té conya que em pegue una hòstia en l'escala del canal nou mentre estava baixant cintes per al programa l'escala del nou. Ja, ja, ja. Festival de l'humor. almenys, vaig aconseguir que, de les quinze cintes Betacam que duia, només es caiguera escales avall una. Concretament, dos pisos. Crec que salvar les cintes em va provocar l'esquinç. Les havia d'haver enfilat a fer la mà...

Segona Estació: Ui, açò em fa un poc de mal...
El més fotut d'un esquinç és que, de primeres, no fa massa mal. Fins i tot diria que les dues primeres hores, si les passes asegut, no notes res. Greu error d'apreciació: l'enemic està esperant amagat per a quan t'alces.

Tercera estació: què t'ha passat?
Si quan arribes a l'oficina i tothom (excepte el teu "quefe", que està més enllà del bé i del mal i el seu regne no és d'este món) et pregunta què t'ha passat al peu, no ho dubtes: estàs fotut. Encara que no vulgues.

Quarta estació: tranquil·la, que no és res
La meua dona té raó: sóc un cabota i no vull veure la realitat, sobretot si esta és un turmell unflat com la mare que l'ha parit.

Cinquena estació: al centre de salut
A les 21,40, visita al centre de salut. Comprovem que sembla una discoteca en horari de màxima afluència. Parelletes amb un estat de salut envejable i certa vergonya van passant cap a la infermeria a la recerca, imagine, d'alguna pastilleta d'aquelles que el camello no et pot passar. Quatre o cinc nanos amb els seus papàs amb el mateix símptoma tots. Avis amb baixades de tensió, pujades de sucre i marejos diversos. Estossecs i gargalls a dojo. Un lloc ideal per a passar la primer nit de vacances, sobretot si estàs esperant DUES HORES i després et diuen que t'has d'anar a l'hospital. I plovent de l'hòstia.

Sisena estació: recepció del paquet
Ja estem a l'hospital que du el nom d'un metge afusellat per ordre de qui donava nom al mateix centre abans. De vegades, existeix la justícia poètica. A la sala d'espera, a la porta, a les màquines de cafè hi ha un fum i mig de persones. Arribem amb cara de no saber on estem, i una amable senyora ens pren les dades. Em recorda a la recepció de mercaderies del Consum, no sé per què.

Setena estació: ubicació de la mercaderia
De seguida ens criden per la megafonia (miracle). Anem coixint-coixant fins a la metgessa, que ens reubica i ordena un zelador que ens teletransporte amb una cadira de rodes fins a la sala de raigs X. Almenys, el carretiller és enrollat i ens fem uns riures.

Vuitena estació: X-rays
Ens aparquen a la sala d'espera dels raigs. Tant d'advertiment sobre la irradiació fa mal rotllo, però pense que no seria un mal escenari per a un conecert de Chewbaccas (veure enllaç a la columna de la dreta). Després de mitja hora, el tiet em fa les plaques en tres minuts i em tira de nou. Tot molt humà.

Novena estació: sala d'espera again
Ja tenim les plaques. Una altra carretillera ens deixa a la sala d'espera. A la tele estan fent Urgencias. Ja podien haver posat la teletienda, ja...

Desena estació: traumatòleg
Bona nit, tens un esquinç i t'anem a embenar. Et prens acò cada dotze hores. Adéu. (Transcripció literal de la conversa amb el traumatòleg).

Onzena estació: embenat com Tutankamon
Veiem la llum al final del túnnel. Una amable metgessa m'agafa el peu i comença a embenar-lo amb un no-sé-què apegalós i que apreta com un déu. La xica es prou simpàtica, però, en acabant, ens abandona com el desodorant. La feina s'amuntega. En la vida seria metge.

Dotzena estació: ix de l'hospital, si eres home!
Val. Ja estic embenat i ja podem anar-nos-en. Només un problema: no puc caminar i el cotxe està a fer la mà. La meua dona m'obliga a quedar-me parat (jo volia baixar com un campió per la rampa, per veure si em trencava l'altre peu) i ve de seguida amb el superCorsa castelloner. Mone a casa, que és tard!

Tretzena estació: arribem a casa!
Arribem a casa. De nou, un problema: com arribar fins l'ascensor? S'imposa una solució imaginativa: a bots com un cangur sobre l'altra cama. Cansa un ou, vos ho puc assegurar.

Catorzena estació (i darrera): a dormir? Jajajaja!
Dues de la matinada. Onze hores després de l'hòstia, quatre i mitja des de que anàrem al centre de salut i dues des que ens recepcionàrem a l'hospital, ens gitem. Hi ha un problema, però: com dormir amb el peu embenat i fent mal. A la fi, Yolanda m'allarga un coixí sobre el que deixe el peu i, així, aconseguisc dormir. Amen.

Doncs això. Demà, més.

Ases, rucs... burros 3/23/2005 11:41:00 AM

Hui, ho reconec, està sent un dia d'allò més animal, pel que fa a la redacció d'este Blog. Si abans em referia a les pobres vaquetes, en este cas deixeu-me mostrar la meua al·lucinació respecte de la degració del llenguatge que perpetren alguns rucs (o ases, o burros) que deixen les seues petjades per totes bandes.
Es diu que la necessitat de ser breu quan s'escriuen missatges curts de mòbil ha provocat el naixement d'un nou codi lingüístic específic per a mòbils, que fa més productiva i eficient la comunicació: en menys espai, més informació. El drama (o la tragèdia, diria jo) és que el virus d'escriure amb el cul s'està estenent també als missatges de correu electrònic, ja siga de caire estritament privat o aquells destinats a ser vistos per tothom en un fòrum. D'estos últims tinc un exemple ben lamentable, tret del fòrum de http://www.formulatv.com. Pregue a folòlegs i amants de les lletres que s'abstinguen de continuar la lectura, ja que podria ser massa perillós per a la seua salut: "ETB DESCUBRE LOS PRESENTADORES PARE K LUEGO LAS NACIONALES (...) SELOS LLEBE, AUNK ESTO TIENE SUS MALAS KONSECUENCIAS (...)ESTARIA TODAVIA PRESENTANDO DATE EL BOTE SI NO SERIA PORK SE FUE A TELE5, LOK LE A PASAU ESK SA TERMINAU GH Y JORGE SA KEDAU SIN TRABAJO, K LE DEN! AI K PENSAR UN POKO MAS EN EL FUTURO.A LA LARGA SEGUYRO ABRIA GANAU MAS EN ETB..."

Acollonant, no?

Vaques excitades 3/23/2005 09:33:00 AM

Les coses que ha de llegir un pel matí... A la web d'El Mundo (http://www.elmundo.es/elmundo/2005/03/22/ciencia/1111520859.html) em trobe, només començar la meua rutina habitual de fer una ullada a la premsa, amb un titular acollonant: "Las vacas disfrutan resolviendo problemas y las ovejas pueden entablar profundas amistades". Sembla que en l'experiment les vaquetes havien d'obrir la porta del corral per accedir a un camp ple d'aliments i que, cada cop que entenien el funcionament del pany de la porta, "s'excitaven" i creixia el seu ritme cardíac.
Esta notícia, sens dubte, alegrarà als amants de les vaques, que més d'un escriu un blog i tot, però a mi em deixa neguitós. A partir d'ara, com m'haure d'enfrontar a un saborós filet amb creïlles? A cada mos, recordaré que l'animalet que m'estic empassant era capaç de resoldre enigmes molt per damunt de la mitjana de moltes persones... Serà això el primer esglaó cap a l'antropofàgia? Ahhhhhh!

PHP, HTM... amanida informàtica! 3/22/2005 10:56:00 AM

Jo era dels qui deien que allò de la infomàtica era l'opi del poble i que en la vida em gastaria la pasta en fer més rics als de Microsoft, IBM o Apple. Això seria fa dotze anys, quan el 486 era el PC més avançat, i quan el sistema operatiu era el windows 3.11.
Afortinadament, aviat vaig descobrir que l'opi, al cap i a la fi, no estava tan mal i que, en tot cas, substituïa el cavall televisiu. Així que, una droga per una altra, em quede amb el PC, què dimonis.
Tot això em vé al cap després d'una sessió d'administració dels dos portals que, amablement, els meus companys del partit em van encolomar, la darrera d'elles fa dues setmanes (gràcies, David...). Qui m'haguera dit el 1993 que anava a enfrontarme al PHP, del qual reconec no tenir ni puta idea, ni que siga d'administrador. I menys encara a l'HTM d'aquest blog. Que sí, que em direu que és molt fàcil i està fet per a tontos. Per a tontos, sí, però amb coneixements informàtics. En fi, promet aplicar-me i aprendre allò imprescindible de programació per a no donar massa la murga als amics que sí saben del tema, que tampoc estan els temps per a omplir converses amb acrònims i terminis tècnics que nidéu entén.
Us deixe a la columna de la dreta l'enllaç a la pagineta en qüestió. Està molt bé: David li ha tirat moltes hores, una manera com una altra de fer un servei al País, que ja li cal, ja.

Xurreries Canuto 3/21/2005 11:32:00 AM

Si haguera de destacar alguna de les sensacions que m'han deixat les falles, ho tinc claríssim: la pudor a oli presumptament comestible de les parades de xurros i bunyols i, com a conseqüència, les indigestions provocades per la deglució d'estes especialitats de la cuina popular fallera. Entre els remolcs ambulants que més m'han colpit està "Churrerías Canuto", que va envair un solar molt a prop de la Plaça de Sant Jaume amb les seues especialitats i la seua falca publicitària en mode bucle sense fi. Almenys, el tal Canuto ens ha proporcionat alguns dies de diversió a propòsit de les rimes fàcils... "Humor amarillo", en definitiva. O no, Miguel?

Habemus Blog 3/21/2005 11:05:00 AM

Ha costat, però ja està ací. Ja tinc un blog propi per a martiritzar les meues amistats i, de pas, publicar parides diverses, com els articles que el gran Paco accedeix a incloure a la seua revista. Ja aniré penjant cosetes, però a poc a poc. Gràcies per entrar i pels vostres comentaris.