30 juny 2005

Els problemes del món

Hala, dos pel preu d'un. He tingut massa feina com per a actualitzar el blog, així que ací van dos articles d'un colp. Amén.

Els bisbes van prendre el carrer fa un parell de setmanes, per a protestar contra un dels problemes més greus que afecta al món: que dues persones del mateix sexe vulguen unir-se i, damunt, tenir els mateixos drets que qualsevol altra parella. Quasi tots els bisbes d’Espanya van passejar el seu palmito per els glamurosos carrers del barri de Salamanca, en una mena de dia de l’orgull de portar cilici que, a la fi, no es diferencia massa de les cavalcades de plomes que fa el col·lectiu que tant poca gràcia fa a la jerarquia.

D’altra banda, una setmana després de la mobilització “per la família tradicional” s’organitzava una altra, a escala mundial, per protestar contra la pobresa i la fam. En aquesta no hi va haver una invasió de sotanes, ni molt menys: sols va anar un bisbe, el de Calahorra que, a més, no va anar a la mani de la setmana anterior perquè, casualment, tenia actes compromesos amb anterioritat.

El cas és que, segons s’extrau de la forma d’actuar de l’Església espanyola, el principal problema que afecta al món no és la injustícia, ni la fam, ni els interessos mafiosos que els països desenvolupats cobren al tercer món producte de deutes induïts que mai podran tornar. No, res d’això: el problema més greu de la humanitat és que dos homes o dues dones follen i, damunt, gosen a demanar els mateixos drets que qualsevol parella en la seua situació. El problema és que els “invertits” (denominació que encara usa gentola com el Polaino) volen ser com la resta de persones i, és clar, això no pot ser, perquè una família ha de tenir un pare i una mare, com si això impliqués l’obtenció per sistema de convalidació del títol de criador i educador de xiquets de primera categoria.

L’Església (l’oficial, la dels bisbes) fa anys que va perdre el sentit de la realitat, per culpa d’entestar-se en mantenir bajanades com els dogmes inamovibles i la infal·libilitat del Papa. Què es pot esperar d’una institució que fins a fa un segle mantenia que la Terra era plana? Haurem d’esperar un altre segle per a que accepten la realitat actual? Ai, quina creu!

Petroli a preu de whisky

Perdoneu la deriva ecologista d’aquestes darrers dies, però la situació s’ho mereix. M’explicaré: aquesta setmana el petroli ha arribat al preu històric de 60 dòlars per barril. El preu, escandalós, és més preocupant si es considera que a l’estiu es consumeix menys energia que a la resta de l’any. Això, doncs, significa que al mes de desembre estarem pagant la gasolina a preu de vi de Rioja, i no com ara, que, almenys, està al mateix preu que la llet Pascual.

El quadre de desastre econòmic que alguns anuncien em fa recordar un anunci que es feien als anys 70 (era molt menut, però la meua memòria televisiva és portentosa) per a animar la societat a estalviar energia. Estava protagonitzat per Rosa María Mateo i era, certament, apocalíptic, de tal forma que a tothom ens entrà la dèria estalviadora, no fóra cas que ens arruïnàrem i vinguera una guerra nuclear, l’altre gran tema del moment. Malgrat els avisos, quan el petroli baixà el seu preu, se’ns oblidà la por energètica-nuclear i el consum es disparà de nou. En aquells moments, però, el problema era que el petroli era car, però no que s’estiguera acabant, com ara.

Aquesta amenaça, més o menys present tot sabent que les bosses petrolíferes són limitades, és més real ara que no fa vint anys. Fins i tot, Bush, el major propagandista de la contaminació a canvi de “creixement”, ha fet una crida al seu país per tal d’abandonar la seua dependència del petroli. I ho ha fet durant la inauguració d’una planta de biodiesel, cosa que confirma que les energies alternatives no sols són viables, sinó que ja es poden utilitzar normalment.

Hi ha una llegenda urbana que diu que les gran companyies petroleres mundials es dediquen a comprar qualsevol projecte relacionat amb la substitució de la benzina per a fer funcionar motors. A la fi, resultarà que és cert i que ja estan començant la maniobra per a deixar d’extraure cru i continuar guanyant una pasta indecent amb un altre combustible. I el pitjor de tot és que no ho fan per consciència mediambiental, sinó per diners. Que això del medi ambient està molt bé per a vendre iogurts i fer conselleries, però no per a forrar-se.

15 juny 2005

Els bitllets no són comestibles

Ja que la pertinaç sequera que ens assola també s'ha instal·lat al meu cervell, continue oferint-vos les exclusives del Qué y Dónde.

Tinc una obra just enfront de casa. Entre les molèsties típiques derivades de la construcció destaca la quantitat de pols i terra que s’acumulen pertot arreu. Un terra roja, d’aquelles que fan créixer qualsevol espècie vegetal amb només un poc d’aigua. El solar que tinc enfront de ma casa (i el que ocupa el meu edifici) era fa tan sols cinc anys terreny d’horta. Encara perduren alguns arbres fruiters que resisteixen l’abandó, i sèquies per les quals ja no passa aigua, que han quedat com una resta arqueològica, testimoni d’allò que un dia va ser el poble i que, en molts pocs anys serà només un record sense cap referència present.

Perquè la setmana passada es va filtrar a la premsa que l’Institut Valencià de l’Habitatge (el braç armat de formigoneres de la Conselleria de Territori de Blasco) planejava fer 12.000 pisos al meu poble, Catarroja, a l’única bossa d’horta que ens queda a l’oest del terme, en una superfície major de la que ara ocupa l’actual nucli urbà i el polígon industrial junts. La calculada filtració, a mode de globus sonda, pretén crear un estat d’opinió favorable a un model urbanístic megalòman més propi dels anys 60 que dels temps actuals.

Aquest és un episodi més de la esquizofrènia que afecta a la nostra societat, que es declara cada cop més sensibilitzada per les qüestions mediambientals, però que després aplaudeix les crides al “creixement” dels senyors del formigó, ja siga en versió promotor o presumpte servidor públic, adobades amb vagues promeses de futurs serveis. Un creixement que es carrega un pulmó verd i una forma de vida, encara que sovint rebutjada pels propis llauradors, temptats per la promesa dels diners fàcils. Un creixement que farà créixer la necessitat de serveis públics i, per tant, els impostos, que provocarà embussos de trànsit, cues al centre de salut i degradació d’uns altres barris del poble.

Si volem ser com l’Hospitalet o Vallecas, endavant. Però algun dia s’adonarem que sota el ciment s’amaga la terra que un dia ens va donar de menjar, i que els bitllets no es mengen.

09 juny 2005

Zapatero vident

"Preveo que los datos de empleo del mes de junio serán muy positivos". Acabe de sentir esta perla de Zapatero a la ràdio i m'he quedat de pasta de moniato. No sabia que ZP li volguera fer la competència a Pako Porras o a Juan Dámaso...

06 juny 2005

El futbol com a excusa

En exclusiva, una vegada més, l'article que es publicarà esta setmana al Qué y Dónde. Que vos aprofite

Al llarg dels més de tres anys de col·laboració amb Qué y Dónde no he escrit massa sobre futbol, si de cas tres o quatre vegades, i gairebé sempre prenent com a excusa el mèrits i demèrits del Llevant, equip del qual, malgrat tot, sóc seguidor. Les circumstàncies, però, m’obliguen a tractar, una vegada més, el tema.

El final de la temporada en Primera Divisió ha portat a l’actualitat la cara més fastigosa d’aquest fenomen de masses transvestit d’esport. La primera de totes, el lliurament, per part d’alguns jugadors del València, de les seues samarretes al sector més execrable (i minoritari) de l’afició del València. Aquest fet no passaria de ser un acte de dubtós gust si no fóra perquè els elements que integren aquesta colla de bèsties disfressats d’aficionats van intimidar els jugadors a l’eixida d’un entrenament. Aquesta cadència lògica de fets mostra ben clarament el component mafiós d’uns i la covardia dels altres.

Un dels implicats, Angulo, es defensava dient que donar una samarreta a aquesta gentola era el mateix que regalar-la a qualsevol altre aficionat. I no és el mateix, ni de bon tros. Obrant d’aquesta forma es dóna ales als violents, que veuen així justificats els seus mètodes intimidatoris i fastigosos, com van demostrar al camp del Llevant desplegant una pancarta on es recordava l’assassinat de Guillem Agulló fa dotze anys, acompanyada de banderes nazis i feixistes.

La segona té com a protagonista l’amo del Llevant. I és que Pedro Villarroel és com és. La setmana passada, quan va acusar el València i el Vila-Real de no tenir “germanor” amb el Llevant. Però que voldrà, si els dos equips s’estaven jugant la temporada! Que no tenim germanor és evident: som el País Valencià, però això no és excusa per amagar la responsabilitat d’una gestió personalista i del tot irresponsable, que ha fet del Llevant equip de segona quan ho tenia tot a favor.

Ambdós casos (i d’altres com el cas Porxinos) són exemples de com el futbol suposa per a alguns una excusa per a amagar els seus vertaders propòsits: la violència, l’enriquiment o l’afany de notorietat i el personalisme més acerat. Si algú pensa que tot això forma part per naturalesa del futbol, que vaja a l’oftalmòleg. O al psiquiatra.
Blog Widget by LinkWithin