Una de les figures més divertides i, alhora, més patètiques que conec pel que fa a la divisió social/econòmica de la societat és el nou ric. Aquesta subespècie es diferencia d’altres congèneres en què han fet diners començant des de zero, amb la qual cosa uneixen la supèrbia pròpia de qui té duros i els pot gastar amb els gustos dubtosos d’aquell que s’ha criat entre mobles d’aglomerat i cortines plàstiques multicolors i ha passat, sense fer una transició “de gust” com cal, a les fustes nobles, els mobles estil imperi i els caps de cérvols autèntics dissecats.
Dins dels nous rics, hi ha encara una altra subespècie, una porta d’entrada a aquest estat espiritual i econòmic que impel·leix l’individu a aparentar que és un potentat que encén els puros amb bitllets de 500 euros, quan en realitat el que encén amb un misto de cera és un ducados negre. Si els nous rics són patètics, els aspirants a ser-ho van un pas més enllà: no admeten la seua posició social (com si això fora un estigma insalvable) i fan coses com comprar-se vehicles de gran luxe de segona mà amb els motors rebentats però, això sí amb xapa i pintura impecables.
Aquesta gent també són molt aficionats a construir-se la casa de fora cap a dins. És a dir, fer una façana ben lluenta i espectacular i deixar l’interior cap a més endavant, de tal forma que quan passe la processó pel carrer puguen treure les cadires amb el rebedor ben enllumenat, però tancant les portes de l’interior, no siga cosa que es vegen les misèries de l’interior. Política de façana, se’n diu.
I veges tu que la Generalitat Valenciana està pecant d’aquesta síndrome. Que per acabar un palau ben lluent i cridaner se n’han oblidat d’alguns detallets sense gaire importància, com ara la revisió de la maquinària de l’interior del Palau de les Arts o la formació i remuneració correcta del personal. I, és clar, ha passat el que havia de passar: que l’escenari principal s’ha afonat i, amb ell, se n’ha anat en orris tota la programació de l’any que amb tant de bombo havien anunciat. I és una vertadera llàstima, però les presses solen portar aquestes coses: que a la fi alguna cosa s’espatlla i fa catacrac, ni que siga tot un Palau de l’Òpera.
05 desembre 2006
Serà xiquet o xiqueta? 12/05/2006 04:24:00 PM
La ciutadania en general (bé, només una part d’ella, per a ser rigorosos) està ansiosa per saber el desenllaç del període de gestació. Tothom fa les seues càbales, que si serà xiquet, que si serà doneta, que si traurà el caràcter de l’avi... El que és normal quan hi ha una embarassada entre els amics o familiars, vaja.
Però no, no us penseu que m’estic referint l’embaràs reial de Leti i Felipe. D’aquells ja sabem que serà del sexe femení, com la seua germaneta i que, per tant, no caldrà reformar la Constitució per eliminar la caduca (com la institució a què fa esment) llei sàlica. Les meues preocupacions, el meu desvetllament, estan en un altra prenyat: el del pacte de l’esquerra valenciana. Com que aquesta col·laboració s’entrega dimarts, la meua idea era fer-me ressò de la reunió definitiva, marcada per al dilluns 27 de novembre. Vés per on, però, que d’aquella visita a la maternitat no ha eixit cap criatura. Sembla que aquest embaràs és més de burra, que com hom sap, dura més o menys un any, que és el mateix període de temps que porten pegant-li voltes a la trompa les parts en litigi.
Sembla ser que la nit de dimarts (quan estic escrivint això) serà la de l’enhorabona. Símptomes no faltaven per a anunciar la bona notícia: els Verds (tots en general) s’incorporaven a la negociació i, el que és més important, només faltava per parlar el tema de les llistes, un cop cada formació ha escollit tots els seus candidats per separat. Tot indica que EU cedeix el número tres per Alacant i el Bloc l’u per Castelló cosa que, vista així, podria indicar que els de Glòria li han guanyat la partida de truc als d’Enric.
Aquesta, però, no és una partida de cartes on l’objectiu és guanyar el d’enfront de la taula. Ací ambdós (i la resta dels integrants del pacte) s’hi juguen més que els resultats numèrics i la credibilitat: es tracta de fer, a la fi, possible un canvi real al país. De fer realitat l’hipotètic nom de la coalició, el Compromís del País Valencià. Tan de bo que quan llegiu aquest article el nadó, siga xiquet o xiqueta, ja estiga entre nosaltres.
Però no, no us penseu que m’estic referint l’embaràs reial de Leti i Felipe. D’aquells ja sabem que serà del sexe femení, com la seua germaneta i que, per tant, no caldrà reformar la Constitució per eliminar la caduca (com la institució a què fa esment) llei sàlica. Les meues preocupacions, el meu desvetllament, estan en un altra prenyat: el del pacte de l’esquerra valenciana. Com que aquesta col·laboració s’entrega dimarts, la meua idea era fer-me ressò de la reunió definitiva, marcada per al dilluns 27 de novembre. Vés per on, però, que d’aquella visita a la maternitat no ha eixit cap criatura. Sembla que aquest embaràs és més de burra, que com hom sap, dura més o menys un any, que és el mateix període de temps que porten pegant-li voltes a la trompa les parts en litigi.
Sembla ser que la nit de dimarts (quan estic escrivint això) serà la de l’enhorabona. Símptomes no faltaven per a anunciar la bona notícia: els Verds (tots en general) s’incorporaven a la negociació i, el que és més important, només faltava per parlar el tema de les llistes, un cop cada formació ha escollit tots els seus candidats per separat. Tot indica que EU cedeix el número tres per Alacant i el Bloc l’u per Castelló cosa que, vista així, podria indicar que els de Glòria li han guanyat la partida de truc als d’Enric.
Aquesta, però, no és una partida de cartes on l’objectiu és guanyar el d’enfront de la taula. Ací ambdós (i la resta dels integrants del pacte) s’hi juguen més que els resultats numèrics i la credibilitat: es tracta de fer, a la fi, possible un canvi real al país. De fer realitat l’hipotètic nom de la coalició, el Compromís del País Valencià. Tan de bo que quan llegiu aquest article el nadó, siga xiquet o xiqueta, ja estiga entre nosaltres.
