Bons desitjos, objectius marcats, il·lusions pendents de ser complides... Tot això és la primera hora del nou any, un estrany aquelarre en el qual ens pensem que, per un cop, la imaginació té més poder que la realitat. Ja se sap que és el moment de deixar de fumar, començar a fer esport, aprendre anglès, fer una col·lecció de mantes morellanes i no sé quines coses més. De fet, tots els implicats en aquest deler per millorar la nostra existència, des del punt de vista econòmic, es posen les piles i ens ofereixen irresistibles descomptes en la matrícula del gimnàs o el curs de swahili, i ens ofereixen mitjançant la publicitat de la tele apassionants col·leccions que, pel que es veu, donaran sentit a la nostra vida.
Sent desbaratar-vos la il·lusió, però el que passa tots els anys és el següent: que la col·lecció la deixes exactament en la segona entrega, que la pràctica esportiva desapareix a la tercera setmana i que el tabac, en realitat, mai no se’n va anar de les vostres vides. És trist però és la realitat, així que més val que us estalvieu esforços inútils i agafeu forces per a passar un anyet que s’endevina prou més dur de l’habitual.
Els economistes (professionals i aficionats) que em rodegen ja duen unes setmanes avisant-me: el 2008 serà l’any de la crisi. “Una crisi com la del 92?”, pregunte jo en la meua ignorància. “No, no: pitjor, perquè en aquesta ocasió sí que hi haurà recessió, no com aquella, que no va ser res”, em contesta el professional. I, és clar, tremole, perquè la del 92 no va ser una crisi de broma. Un altre professional m’assegura que, amb l’augment del petroli, els aliments i els tipus d’interès ja podem anar resant les economies familiars. És en aquest precís moment quan m’he de fotre un tranquil·litzant perquè no m’afecte massa pensar en els meus nombrosos deutes. Afortunadament, el sentit comú en forma de mare sempre acaba apareixent, i assegurant-me que, a la fi, no serà per a tant, i que els economistes són molt exagerats. Espere que siga així i, mentrestant, bon any a tothom... espere!
29 desembre 2007
26 desembre 2007
Els més lluents 12/26/2007 09:09:00 AM
Aquesta ciutat és d’una esquizofrènia que fa por. Evidentment, això no és cap novetat; cada dia ens dona nous argument per a aprofundir en la seua espiral de paradoxes. Som la ciutat més moderna, però amb línies de metro del tercer món; tenim les restes arqueològiques més importants d’Europa, però no ens fa res perpetrar bestieses com la cessió d’un tresor de l’arqueologia industrial a l’Església per fer un temple dedicat a obrir la ferida de la guerra que tant diuen que s’ha d’oblidar. I, damunt, apaguem la nostra gran ciutat de les Arts i les Ciències durant cinc minutets a l’any per lluitar, suposadament, contra el canvi climàtic mentre la irradiació emesa pels fanals de la ciutat (perquè el mot “llum” es queda molt curt per a definir el que ix d’allà) fa dubtar si al Cap i Casal no es pon mai el sol.
Com si la despesa en il·luminació no fóra suficient, la temporada nadalenca l’Ajuntament s’entesta a augmentar exponencialment les bombetes per metre quadrat fins a impedir que es veja el cel des del carrer. Si ens queixem de Las Vegas, ací no hauríem de parlar massa alt, perquè ben és cert que no tenim casinos, però d’excés i d’edificis lletjos en sabem bona cosa, o no passaré a fer una enumeració per no ferir susceptibilitats, que estem en Nadal i el bon rotllo ha de ser obligatori fins el 7 de gener, quan els Reixos ens hauran obsequiat amb carbó del no contaminant, que els d’Orient també van anar a la cimera de València i estan molt concienciats amb la qüestió.
Precissament, la de la sostenibilitat és la nova tendència pel que fa a il·luminació nadalenca. Durant les últimes setmanes els diaris s’han omplit de notícies que ens narraven com tots els pobles i ciutats de l’univers canviaven les bombetes de filament i posaven leds que no gasten gens ni miqueta. Això està molt bé, sens dubte, i resol el gran problema de l’elevada factura elèctrica, però aprofundeix en un altre: per què collons durant tot el nadal ha de ser de dia? Per què puc llegir a casa sense encendre la llum? Per què tots els muntatges nadalencs són tan horribles? No sé si podré sobreviure...
Com si la despesa en il·luminació no fóra suficient, la temporada nadalenca l’Ajuntament s’entesta a augmentar exponencialment les bombetes per metre quadrat fins a impedir que es veja el cel des del carrer. Si ens queixem de Las Vegas, ací no hauríem de parlar massa alt, perquè ben és cert que no tenim casinos, però d’excés i d’edificis lletjos en sabem bona cosa, o no passaré a fer una enumeració per no ferir susceptibilitats, que estem en Nadal i el bon rotllo ha de ser obligatori fins el 7 de gener, quan els Reixos ens hauran obsequiat amb carbó del no contaminant, que els d’Orient també van anar a la cimera de València i estan molt concienciats amb la qüestió.
Precissament, la de la sostenibilitat és la nova tendència pel que fa a il·luminació nadalenca. Durant les últimes setmanes els diaris s’han omplit de notícies que ens narraven com tots els pobles i ciutats de l’univers canviaven les bombetes de filament i posaven leds que no gasten gens ni miqueta. Això està molt bé, sens dubte, i resol el gran problema de l’elevada factura elèctrica, però aprofundeix en un altre: per què collons durant tot el nadal ha de ser de dia? Per què puc llegir a casa sense encendre la llum? Per què tots els muntatges nadalencs són tan horribles? No sé si podré sobreviure...
18 desembre 2007
Germanor en el desastre 12/18/2007 04:22:00 PM
Qué y Dónde, setmana del 22 al 27 de desembre
No són bons temps per al futbol a la ciutat de València. Sembla com si tothom s’haguera posat d’acord i haguera assumit la crida que va fer Pedro Villarroel, l’amo del Llevant, apel·lant a la germanor entre els dos equips de la ciutat. Ara mateix, ambdós equips estan sumits en sengles crisis generalitzades, a tots els nivells. Per seguir amb les similituds, fins i tot estan les dues societats amb la murga dels camps nous. Només hi ha un camp en el qual les coses estan tranquil·les: el poder accionarial, que està de forma absoluta en mans de Soler i Villarroel, respectivament. I potser siga aquest el problema, que els impulsa a gastar de forma embogida allò que no tenen.
S’ha dit que el problema del València és estructural, que tot passa per un únic àmbit de decisió, el president. En això, el destí dels de Mestalla també va de la maneta amb els d’Orriols, sols que en aquest cas l’origen del problema ja estava més que clar des de fa molts anys. I és que un equip que està en primera i conserva l’estructura que tenia quan vagava pels camps de segona B enfrontant-se al Gavà és tot un miracle que haja estat tres anys en primera divisió.
Pel que fa als aficionats, també hi ha una situació calcada, salvant les distàncies. La sempre exigent afició valencianista ja ni protesta. I el projecte de gran afició que va nàixer quan l’ascens de 2004 va ser esborrada immediatament amb les decisions inexplicables del màxim accionista en les mateixes celebracions, quan va carregar-se a l’entrenador i al president per tal de posar-se ell al capdavant de totes les parcel·les de forma explícita.
És paradoxal que, en una època en la qual la ciutat està adquirint una projecció internacional inèdita fins aleshores, els seus dos principals equips esportius, amb el permís del Pamesa, estiguen reptant per terra en tots els seus àmbits. Esperem que no siga una premonició del que li pot passar a la ciutat en poc anys, ja que els problemes estructurals i els malbaratament dels recursos econòmics són una característica comuna tant dels equips com de l’administració municipal.
No són bons temps per al futbol a la ciutat de València. Sembla com si tothom s’haguera posat d’acord i haguera assumit la crida que va fer Pedro Villarroel, l’amo del Llevant, apel·lant a la germanor entre els dos equips de la ciutat. Ara mateix, ambdós equips estan sumits en sengles crisis generalitzades, a tots els nivells. Per seguir amb les similituds, fins i tot estan les dues societats amb la murga dels camps nous. Només hi ha un camp en el qual les coses estan tranquil·les: el poder accionarial, que està de forma absoluta en mans de Soler i Villarroel, respectivament. I potser siga aquest el problema, que els impulsa a gastar de forma embogida allò que no tenen.
S’ha dit que el problema del València és estructural, que tot passa per un únic àmbit de decisió, el president. En això, el destí dels de Mestalla també va de la maneta amb els d’Orriols, sols que en aquest cas l’origen del problema ja estava més que clar des de fa molts anys. I és que un equip que està en primera i conserva l’estructura que tenia quan vagava pels camps de segona B enfrontant-se al Gavà és tot un miracle que haja estat tres anys en primera divisió.
Pel que fa als aficionats, també hi ha una situació calcada, salvant les distàncies. La sempre exigent afició valencianista ja ni protesta. I el projecte de gran afició que va nàixer quan l’ascens de 2004 va ser esborrada immediatament amb les decisions inexplicables del màxim accionista en les mateixes celebracions, quan va carregar-se a l’entrenador i al president per tal de posar-se ell al capdavant de totes les parcel·les de forma explícita.
És paradoxal que, en una època en la qual la ciutat està adquirint una projecció internacional inèdita fins aleshores, els seus dos principals equips esportius, amb el permís del Pamesa, estiguen reptant per terra en tots els seus àmbits. Esperem que no siga una premonició del que li pot passar a la ciutat en poc anys, ja que els problemes estructurals i els malbaratament dels recursos econòmics són una característica comuna tant dels equips com de l’administració municipal.
12 desembre 2007
Notícies perdudes 12/12/2007 11:19:00 AM
L’inici de la setmana va portar notícies tan diverses com nombroses. Entre les curioses, el picant calendari que han protagonitzat les hostesses de la companyia irlandesa Rynair, que han posat molt lleugeres de roba junt els avions, les maletes i resta de paisatge aeroportuari. El rebombori organitzat al voltant del calendari (una idea no massa original, tot s’ha de dir) ha estat ben gran: denúncies públiques, minuts de televisió, tertulians dient bajanades... En definitiva, parlant de l’empresa. Aquest, sens dubte, seria l’objectiu, potser el mateix que cerca una botiga de Sòria, que ha tancat en un aparador un xicot mulat mig nu per a deler de, segons confessions de les interessades, les clientes de l’establiment. A la fi, la carn sempre ven, ja siga d’hostessa, de mulat, de fallera o de bomber.
Dins la categoria de notícies estúpides de la setmana trobem alguna més, com la visita de Camps a la cerimònia dels premis Nobel per a agafar la bandera de l’ecologisme per a emprar-la, imagine, en el remat de l’obra del circuït de Fórmula 1, junt als tubs d’escapament del cotxes. Podem incloure en aquesta secció el curs accelerat d’idiomes d’Aznar, que després de destrossar la llengua anglesa ara l’ha pres amb l’italià, amb resultats més aviat vergonyosos.
Pel que fa a la informació esportiva, hem assistit a la primera decepció amb majúscules del València, que ja no pot tirar a Quique perquè se’l va resopar Soler fa un mes i escaig, i que malgrat el canvi no sols no millora sinó que cau en barrena a les dues competicions que ha estat disputant darrerament.
Totes aquestes notícies, i moltes més, han estat incloses als informatius de totes les televisions per a que l’espectador, en ús de la seua llibertat, escollira l’opció més atractiva per a ell. A Alacant, a les comarques del sud del País Valencià, però, els televidents no han pogut escollir en llibertat. La Generalitat ha tancat, després de 20 anys d’emissions, el repetidor de TV3. Camps i els seus companys de caverna ja ho han aconseguit. Ja poden estar contents.
Dins la categoria de notícies estúpides de la setmana trobem alguna més, com la visita de Camps a la cerimònia dels premis Nobel per a agafar la bandera de l’ecologisme per a emprar-la, imagine, en el remat de l’obra del circuït de Fórmula 1, junt als tubs d’escapament del cotxes. Podem incloure en aquesta secció el curs accelerat d’idiomes d’Aznar, que després de destrossar la llengua anglesa ara l’ha pres amb l’italià, amb resultats més aviat vergonyosos.
Pel que fa a la informació esportiva, hem assistit a la primera decepció amb majúscules del València, que ja no pot tirar a Quique perquè se’l va resopar Soler fa un mes i escaig, i que malgrat el canvi no sols no millora sinó que cau en barrena a les dues competicions que ha estat disputant darrerament.
Totes aquestes notícies, i moltes més, han estat incloses als informatius de totes les televisions per a que l’espectador, en ús de la seua llibertat, escollira l’opció més atractiva per a ell. A Alacant, a les comarques del sud del País Valencià, però, els televidents no han pogut escollir en llibertat. La Generalitat ha tancat, després de 20 anys d’emissions, el repetidor de TV3. Camps i els seus companys de caverna ja ho han aconseguit. Ja poden estar contents.
04 desembre 2007
Olor a eleccions 12/04/2007 05:05:00 PM
(Qué y Dónde, setmana del 7al 13 de desembre)
Malgrat que encara no espiguen formalment convocades, se sap quasi amb tota seguretat que les eleccions a les Corts espanyoles seran el 9 de març. És a dir, que resten menys de cent dies per a saber si Zapatero (ara ja no és ZP, sinó Z a soles) continua en el poder o, per contra, si Rajoy (o R, per allò de l’analogia amb el contrincant) pren el relleu. És hora, doncs, de fer una ullada al galliner (o al porquer, segons es mire) polític per a comprovar de quina banda bufa el vent.
Els qui saben d’aquestes coses de la casuística electoral diuen que R no té res a fer. Això, és clar, és referit a l’àmbit estatal. Al nostre país, però, els resultats seran totalment diferents, i em jugue amb qualsevol una paella a que serà així: Paco Camps i el seu aparell (el del partit, s’entén) li tenen tan agafada la mida a aquesta societat que cada contesa electoral és un èxit segur.
Per a evitar o minorar un èxit més del PP, el PSOE ens envia a la vice, com ells la coneixen. Adduint el seu origen xativí, Mª Teresa Fernández de la Vega es presenta per València després d’haver-ho fet per altres tres circumscripcions tan llunyanes com Jaén o Segovia. Per Alacant presenten el doctor Sòria, i per Castelló a un desaparegut Jordi Sevilla. Pesos pesants, en tot cas, per a fer front a l’huracà popular, que es pren el luxe, fins i tot, de no publicar els seus caps de llista: presentant una granera podrien guanyar ací.
I la resta? Ben fotuts, gràcies. Per fer-ho ràpid: Esquerra Unida escenifica el seu enèsim harakiri i escull en assemblea els seus caps de llista que, con és habitual, són nous a la plaça, malbaratant tota l’experiència acumulada. I els crítics van a Madrid i aconsegueixen que Llamazares anul•le la tria. Mentre esperen que aquest impose Isaura com a número 1, Iniciativa no perd el temps i prepara una reedició light del Compromís amb el Bloc i els Verds d’Arnal. A hores d’ara ningú sap qui es presenta, ni com, ni en quines condicions, a l’esquerra del PSOE. I queden menys de cent dies. L’olor electoral, en aquest cas, és més aviat pudent. Seguirem a l’aguait...
Malgrat que encara no espiguen formalment convocades, se sap quasi amb tota seguretat que les eleccions a les Corts espanyoles seran el 9 de març. És a dir, que resten menys de cent dies per a saber si Zapatero (ara ja no és ZP, sinó Z a soles) continua en el poder o, per contra, si Rajoy (o R, per allò de l’analogia amb el contrincant) pren el relleu. És hora, doncs, de fer una ullada al galliner (o al porquer, segons es mire) polític per a comprovar de quina banda bufa el vent.
Els qui saben d’aquestes coses de la casuística electoral diuen que R no té res a fer. Això, és clar, és referit a l’àmbit estatal. Al nostre país, però, els resultats seran totalment diferents, i em jugue amb qualsevol una paella a que serà així: Paco Camps i el seu aparell (el del partit, s’entén) li tenen tan agafada la mida a aquesta societat que cada contesa electoral és un èxit segur.
Per a evitar o minorar un èxit més del PP, el PSOE ens envia a la vice, com ells la coneixen. Adduint el seu origen xativí, Mª Teresa Fernández de la Vega es presenta per València després d’haver-ho fet per altres tres circumscripcions tan llunyanes com Jaén o Segovia. Per Alacant presenten el doctor Sòria, i per Castelló a un desaparegut Jordi Sevilla. Pesos pesants, en tot cas, per a fer front a l’huracà popular, que es pren el luxe, fins i tot, de no publicar els seus caps de llista: presentant una granera podrien guanyar ací.
I la resta? Ben fotuts, gràcies. Per fer-ho ràpid: Esquerra Unida escenifica el seu enèsim harakiri i escull en assemblea els seus caps de llista que, con és habitual, són nous a la plaça, malbaratant tota l’experiència acumulada. I els crítics van a Madrid i aconsegueixen que Llamazares anul•le la tria. Mentre esperen que aquest impose Isaura com a número 1, Iniciativa no perd el temps i prepara una reedició light del Compromís amb el Bloc i els Verds d’Arnal. A hores d’ara ningú sap qui es presenta, ni com, ni en quines condicions, a l’esquerra del PSOE. I queden menys de cent dies. L’olor electoral, en aquest cas, és més aviat pudent. Seguirem a l’aguait...
