Quan tots volíem ser Arkonada

Sóc una de tantes persones que guarden en la seua memòria, com a record infantil, l’horror d’un dels logos més infectes de la història del disseny: Naranjito. Això vol dir que tinc memòria dels primers anys de la dècada dels 80 i, concretament, memòria futbolística. Jo sóc un de tants xiquets que es va fer de la Reial Societat per aquelles campanyes màgiques del 80, 81 i 82, quan van guanyar-li la lliga al que sempre la guanyava en aquells moments, i en bona part gràcies al seu porter, Arkonada. Jo era un de tants xiquets que posseïa, orgullós, l’equipació completa del porter de la Real, i la feia servir en els camps de terra, pedra i vidres trencats tot imitant el meu ídol, emulant les seues estirades impossibles, tan agraïdes per als fotògrafs esportius com letals per als davanters contraris. Jo no volia marcar gols, sinó aturar-los.

Els mites, però, també es cauen, i Arkonada va patir la desgràcia de veure com se li esmunyia un baló blanet de Platini a la final de l’Eurocopa del 84 que significava la derrota de la selecció espanyola. A partir d’aquell desgraciat moment, a Arkonada se li va condemnar públicament amb tota mena d’acusacions estúpides. La més gran, aquella que deia que s’havia deixat marcar el gol per ser basc, per llevar-li així la copa a Espanya, de la mateixa manera que li retreien no portar les mitges amb la bandera per la mateixa raó. A l’any següent es va lesionar i mai més va ser convocat.

Per a mi, no obstant, el mite seguia ben viu, i potser em ve d’aquells anys la meua predilecció pels porters, jugadors especials, solitaris, que carreguen amb una responsabilitat mil vegades superior a la dels seus companys, i que tenen alguna cosa especial, com Barthez, Higuita, Preud’homme, N’Konno, Chilabert, el Mono Burgos, Cañizares o Kahn.

Per això em cau tan bé Andreu Palop, un gran porter, amb un punt de bogeria, com va demostrar amb aquell gol que li marcà al Shakhtar Donetsk, i compromès amb allò que creu. Possiblement per això diumenge passat es va posar la samarreta que Arkonada va portar a la final que va perdre i va recollir així la medalla de campió de mans del botxí del seu ídol, en un dels homenatges més bells i desinteressats que mai he vist en un camp de futbol. Aquest gest em va fer retrocedir al temps en el qual tots volíem ser Arkonada i em va reafirmar la idea de que Andreu Palop és un tio gran, molt gran.