El sastre del rei

Hi ha gent que no s’ensenya. Xavier Mariscal va tenir el valor i la inconsciència d’expressar la seua opinió sobre el model de ciutat que tenim i patim dins de l’Ajuntament de València i a la cara de la regidora Mª José Alcón. Va ser durant la presentació de l’exposició sobre disseny ideada pel pare de Cobi on va soltar la llengua a passejar i va qualificar l’Àgora de “cacharro”, i que va dir que l’urbanisme valencià és un “caos absolut i bestial”. Per a postres, qualificà d’“animalades” les obres de Calatrava a la ciutat.

Havia d’arribar l’enfant terrible del que eufemísticament es coneix com arc mediterrani per verbalitzar allò que molta gent té al cap: que la Ciutat de les Ciències ha esdevingut un “totum revolutum” d’edificis i més edificis, amb una càrrega innegable d’improvisació i, potser, de fer caixa. De fet, la història de la Ciutat de les Ciències és la de la improvisació constant: els fonaments de l’actual Palau de les Arts per on es passeja 007 amb llicència per a cobrar eren els de la torre de telecomunicacions que el mateix Calatrava va dissenyar per a l’últim govern de Joan Lerma. En acabant, una postura molt valenciana, la de planificar una cosa i fer-ne una altra.

El que ha passat amb Mariscal i Calatrava és com la faula del sastre del rei. En este cas, Calatrava no anava nu, però quasi ningú no havia dit obertament que l’acumulació de fites arquitectòniques al darrer tram del Túria no té massa trellat. Tan sols el president del col·legi d’arquitectes ho ha dit, i fa no massa temps. El ben cert és que tot aquell que passa per les rodalies de la Ciutat de les Ciències destaca la concentració d’obres calatravesques, fins i tot qüestionant la utilitat d’algunes d’elles: encara no he trobat ningú que em sàpiga dir per a què val l’esmentada Àgora, per quins collons es fa un pont de setanta metres d’alçada en un riu sec en el qual no és necessari aplicar la tecnologia dels tirants perquè en fer els pilars hi ha més que suficient. Però Calatrava té la sort de ser profeta a la seua terra, i que la seua terra no té problemes en pagar-li les factures.