Pantagruel primer, i Sangonereta després 12/29/2008 11:21:00 PM

Per a algunes persones, el Nadal és sinónim de regals. Per a d'altres, significa entregar-se a la follia consumista i passar-se els dies al centre comercial. Hi ha qui identifica estes dates amb l'encontre (més o menys plaent) amb la família i els amics. I cada volta menys són els qui recorden en estes dates el seu origen religiós i compleixen amb l'ortodòxia catòlica. Per a mi, el present Nadal l'identifique amb un concepte: la fartera. Sí, amics: des del dia 23 estic fartant sense fallar un dia. No he pogut escapar-me encara ni una sola jornada de la litúrgia de la taula parada i plena a vessar de tota mena d'exquisides viandes en gran abundància.

Hi haurà qui s'identifique amb Sant Nicolau o amb els Reixos. Jo tire de literatura i trobe els meus referents en les lletres franceses i en les valencianes. En estos moments, només em puc comparar amb Pantagruel i amb Sangonereta. El primer, fill literari de François Rabelais, és un gegant amb una gana tan exagerada que el seu nom ha esdevingut adjectiu dels àpats més excessius. El fill de Sangonera és responsabilitat de Blasco Ibàñez i de la seua novel·la més internacional "Cañas y Barro", i ha passat a la història un poc com Pantagruel, lligant el seu nom no tant a les fartades com a les terribles conseqüències d'estes. Com tothom sabrà, Sangonereta va morir després d'empassar-se tres perols de menjar que el senyoret al qual acompanyava per l'Albufera havia dut per anar fent mossos al llarg del dia.

Podríem convenir, doncs, que els primers dies de festa em sentia un poc com Pantagruel, atacant ara un plat de pernil i després una font de llagostins. Amb el pas dels dies i de les farteres, tinc la sensació de ser Sangonereta, i em sent que no m'entra ni un got més d'aigua. El pitjor és que encara estic a la meitat de la marató estomacal, i conte les cites pendents i em coincideixen amb els dies que falten fins el dia de Reixos. Així que, per si de cas, començaré a brindar amb sal de fruites que, si fa no fa, té el mateix efecte visual que el cava i et va arreglant l'estómac. Bon any... i bon profit!

Congrés del Bloc: esperança 12/23/2008 10:56:00 AM

La ponència política del Vè Congrés del Bloc ja ha alçat polseguera. Però, fins on jo sé, no entre els militants, sinó entre els periodistes i opinadors acostumats a fer la vida impossible a tot el que olore a Bloc. Des d’eixe punt de vista no em preocupa la seguida de crítiques sense pietat que ha recollit Pere Fuset al seu blog: és més del mateix, i confirma que els periodistes que escriuen opinió no es lligen les coses que critiquen, i que es basen en allò que els conten, com apunta Rafa Carbonell. Sols així s’entén que tothom critique una suposada baixada de pantalons pel que fa als símbols, quan no és més que palesar allò que es diu al partit des de fa molts anys, i que fins i tot ja s’ha esmentat en altres ponències. La martingala dels símbols té la importància que té, ni més ni menys. Trobe molt més transcendents altres qüestions que hi apareixen al llarg de les més de 150 pàgines de ponència.

Sobre este aspecte, no puc escapar-me d’expressar la meua opinió: és una ponència amb la qual m’identifique en un 95%. Trobe alguna mancança i alguna expressió que no m’agrada, o termes que jo haguera expressat d’una altra forma, com ha dit Enric Nomdedéu. Eixa impressió, a més, es compartida per molts altres companys, com Jordi Julià, i molts altres com Natxo Bellido, qualifiquen este moment com el de la refundació del partit.

Estic en contra de qui diu que el Bloc no fa més que pegar bandades ideològiques. Es tracta més aviat de bandades estratègiques, perquè la ideologia és la mateixa des de la fundació del partit. Sempre s’ha aspirat a ser la casa comuna del valencianisme, i sempre –bé és cert que no tan explícitament com ara- s’ha fet un esforç per assumir tota la simbologia valencianista. De fet, esta tasca ja està feta, com es pot comprovar en qualsevol manifestació a la qual acudisca el Bloc Jove. I esta demostració multisimbòlica, si se’m permet l’expressió, no hauria d’escandalitzar ningú, perquè no es tracta d’una substitució, sinó d’ampliar el catàleg. Eixa és la grandesa del missatge del Bloc: ser un punt de trobada, fugir de les exclusions i del sectarisme.

Independentment d’esta qüestió anecdòtica (o no tant) de la simbologia i la redefinició ideològica (que no és tant això com una ratificació d’allò que s’ha dit el altres ponències), la substància del text és la part organitzativa. Al text es palesa que l’estructura actual del partit està completament superada per la dimensió de la representació institucional aconseguida, que si bé no cobreix les expectatives de gairebé ningú sí que és la més potent de la història del nacionalisme valencià. Fallen molts conceptes, com ara l’assistència als regidors, la formació dels càrrecs públics o la manca d’eines com les fundacions, que ajuden tant en l’aspecte ideològic com en altres qüestions.

No obstant, com a professional de la comunicació, em preocupa la baixa presència mediàtica del partit en el qual milite. I no cauré en l’excusa de justificar-ho pel boicot sistemàtic al qual ens sotmeten els mitjans de comunicació, que també. En un món com el periodístic en el qual la precarització laboral i la manca de mitjans humans per fer la feina és una realitat, el pes de la ideologia va minvant, i qualsevol mitjà està encantat de publicar una nota de premsa amb foto inclosa, o d’afegir un tall de veu per omplir un informatiu radiofònic. Però tot això s’ha de generar. I perquè es genere ha d’haver una agenda molt clara de temes del dia, marcada amb antelació. El Bloc ha de tenir la seua opinió formada sobre qualsevol tema al mateix temps que la resta, mai amb posterioritat. I això no és tant una qüestió comunicativa com d’estratègia política. En honor a la veritat, he de dir que ja s’està observant un canvi molt lleu en esta qüestió. Queda tot per fer, però és bo emprendre ja una direcció per a fer les coses amb trellat.

I precissament per això, pel trellat, m’ha agradat la lectura de la ponència política i de la d’innovació organitzativa. S’aporten solucions o, almenys, s’ensenya el camí per a poder corregir les errades. No obstant, les coses són molt fàcils de dir sobre el paper; la plasmació a la realitat és molt més complicada. Confie, però, que el nou equip que eixirà del Congrés (imagine que en part coincidirà amb els responsables de la Ponència), sàpiga traduir les necessitats i les aspiracions a la realitat. No diré això de que no podem perdre un minut més perquè fa vint-i-cinc anys que ho estem dient, però el que és cert és que, si es tracta d’avançar, com abans millor. Cal animar l’electorat i també la militància, aletargada després de dos anys de pactes insatisfactoris i resultats decebedors, sobretot el de les generals d’enguany. Cal retornar la il·lusió i cal, sobretot, mostrar-nos com som, sense afegitons de sigles ni de colors. Taronges, o carabassa, tant fa. Però com som, amb la cara ben alta.

La fe pagana 12/22/2008 06:33:00 PM

El que em faltava. Anys i anys jugant a la loteria de Nadal i per una vegada que em toca alguna cosa més que una devolució tan sols jugava 20 miserables cèntims, cortesia d’una botiga del poble que obsequiava els seus clients amb una participació ridícula, però participació al cap i a la fi. Així que ara hauré de pensar com invertiré la desorbitada xifra de 1,20 euros que m’han tocat gràcies al comerç local. Descartats els paquets d’hipoteques subprime, només em quedarà una opció: anar a una màquina de cafè, treure’m un sense llet, per no eixir del pressupost, i regirar per l’eixida de monedes per si algú s’haguera deixat oblidat algun centimet per tal de multiplicar la meua inversió.

Perquè, veiem, si no tinc fe en Déu, com l’he de tenir en la Loteria? Certament, pam amunt pam avall, conec tanta gent que assegura que la vida li va millor gràcies a l’oració com afortunats que han resolt els seus problemes amb un colp de sort en un sorteig. Bé, potser algun més de la loteria, concretament tres, i només una d’elles en la Loteria de Nadal, que damunt ara se les està veient magres per culpa d’invertir tot el capital en rajola. A les altres dues els va tocar el cupó de l’ONCE. Un d’ells és pràcticament segur que li va tocar com a Carlos Fabra, és a dir, el número que no havia comprat però que va arribar a les seues mans gràcies a la intercessió de la Mare de Déu de la Blanca Moneda, no sé si m’explique. L’altre guanyador del cupó que conec és l’única persona a la qual, realment, la loteria o similars li ha solucionat la vida, i es dedica a viure com un maharahà i sense més preocupacions que trobar aparcament quan va a visitar els amics.

De premis més menuts fins i tot jo en vaig guanyar una vegada 34 eurots que em van permetre poc més que un sopar. A banda, tan sols els habituals reintegraments que et regalen la mínima alegria de veure com els diners invertits (o potser caldria dir malbaratats?) no se’n van per la claveguera de la fe pagana de la loteria.

Contraposicions animals 12/16/2008 06:40:00 PM

La imatge era ben tendra: un jònec que tenia per banyes dues punxetes jeia, plàcidament dormit, enmig de la vegetació a Bétera. El bouet no dormia per cansament, sinó perquè la Guàrdia Civil li havia fotut un dard amb tranquil·litzant després d’anar darrere d’ell durant vint dies. Cada any trobem un parell de notícies d’esta mena, sobretot durant l’estiu, quan els espectacles taurins sovintegen arreu del país. En este cas, però, l’animal no havia fugit de cap plaça plegable; fins i tot no tenia cap marca que l’identifique amb una ramaderia, per la qual cosa es sospita que algun desaprensiu el tenia il·legalment a casa seua, com si tinguera un gosset, un periquito o una taràntula, ara que està tan de moda tenir mascotes absurdes a casa.

Indiquen les notícies que el bou va errar entre Bétera Nàquera i Albalat dels Tarongers durant més de tres setmanes, sense que ningú el poguera parar i, paradoxalment, sent detectat per desenes de persones que habiten els xalets de la zona. El futur del jònec, segons deia el periodista de Canal 9, serà l’escorxador per no se sap quina martingala de ser un potencial portador de malalties...

En contraposició a la imatge del jònec capturat, un altre animal competia per l’audiència: un lleó que durant tota la vida havia estat nugat a una cadena en una discoteca d’Alzira era alliberat també per la Guàrdia Civil. Al felí, encara cadell, l’han traslladat a un famós centre de recuperació d’animals on està cuidat i ben alimentat.

Darrere dels dos casos hi ha el mateix: dos propietaris amb menys trellat encara que els pobres animals que tenien tancats. L’atzar va voler que el qui s’escapara de la seua presó fora el bou i no el lleó, però pel que es veu ni un ni l’altre hagueren suposat un perill imminent, ja que el felí gairebé no podia caminar, i el bou anava a la seua, pasturant, passejant i gaudint d’una llibertat efímera. El final feliç de la història hauria de d’escriure’s amb el jònec indultat i els amos irresponsables reproduint les condicions de vida de les seues forçades mascotes. Per a que n’aprenguen.

Nadal blanc 12/09/2008 06:49:00 PM

Hi ha qui espera el Nadal no tant per la martingala de les nadales, la pandereta i el torró, sinó pel sagrat dinar (o sopar) amb què l’empresa obsequia els seus treballador. O obsequiava, que ja s’està donant el cas de que l’empresa es desvincula pecuniàriament de la festa i la deixa en mans dels propis homenatjats. És una cita esperada per molts, deia, perquè sembla que és una de les poques ocasions assenyalades al calendari en color roig excés, que no sé si existirà però ben bé podria formar part del catàleg de colors de Pantone.

Ara que és l’època dels àpats nadalencs, les notícies al voltant del tema es multipliquen, ja siga per a dir que hi ha menys reserves per culpa de la crisi, per anunciar la ja tradicional campanya de la Guàrdia Civil contra els borratxos inconscients que condueixen després del festival etílic i gastronòmic o per a aportar detalls ben escabrosos, com correspon a una premsa tan apegada als colors groc i negre com la d’ací. En l’esmentat àmbit s’ha d’inserir la publicació d’un estudi que assenyala que la meitat dels participants en les fartades nadalenques fan les postres o el ressopó amb substàncies prohibides, normalment d’aquelles més semblants a la farina amb què s’elaboren les pastetes de té.

Així, l’estudi assenyala que amb el consum dels productes de la terra colombiana el personal busca objectius tan utòpics com mostrar-se jovenívol, sociable i desinhibit, a més de preparar el terreny per a donar-li una alegria a l’entrecuixa, encara que això no ho diu, l’estudi. També es destaca que el 99% dels enquestats alça el colze, i gairebé tots més del normal.

Ara bé, tampoc era menester gastar-se els titos en un estudi per saber què és el que passa als àpats d’empresa: qualsevol que haja anat a un (en el meu cas fa anys que he perdut tan insà consum) sap com van les coses, i més ara que, amb tanta crisi i tanta recessió, els curritos necessiten d’estímuls externs per a empassar-se tot el que els vindrà al damunt al 2009. Això del Nadal Blanc crec que va nàixer en un sopar d’empresa, no trobeu?

Glubs! 12/05/2008 01:38:00 PM

Mire i no m’ho crec. Estic governats per inútils, per professionals que haurien de fer bé el seu treball però que entropessen reiteradament davant qualsevol situació. Sembla que els qui em governen no demanen opinió a experts, sinó que ho deixen tot en mans dels seus assessors de premsa que van molt bé per a aconseguir titulars, però que quan es rasca un poc es descobreix que a sota no hi ha res, només això, unes quantes paraules ben efectives en el curt termini. I això passa en tots els àmbits de govern, independentment del partit governant.

Per exemple, cada volta que Zapatero proposa alguna cosa o, senzillament, parla, tremole. A cada idea genial per mitigar els efectes de la crisi succeeix una expressió de sorpresa general. Repassaré breument: els 400 euros que ens tocarà tornar en la declaració de l’any vinent, el vist-i-plau de l’operació Lukoil emparant-se en que el mercat és així i que ell no és intervencionista (un socialista, per l’amor de Déu!), que Estats Units és el far de la democràcia, que presta’m una cadireta, Sakorzy, que és molt trist demanar però més trist encara és tenir dignitat... Així fins l’infinit, demostrant que aquella dita que assegura allò de “on va dir blanc ara diu negre”.

Tinc per a tots, no us penseu. El nostre president autòmat, vull dir autonòmic, tan moreno com el seu arxienemic Zaplana, deia en un discurs davant un grup d’empresaris que li ballaven l’aigua, que calia apostar per l’excel·lència i per una cultura de l’esforç i el mèrit. Paco, perla, m’ho creuré quan apliques eixa norma al teu govern, tan magnífic a l’hora de la propaganda i tan incapaç quan es tracta de, per exemple, no gastar-se el que no tenen o no fer el ridícul amb la peregrina idea de fer trilingüe en un trimestre un país que no està preparat ni per al bilingüisme real.

I el pitjor de tot és que guaite un poc més enllà i no veig alternativa. La mar està ben marejada i els qui han de governar la nau vomiten abans d’eixir del port. Per si de cas, m’arrimaré al primer salvavides que veja...