Estrelles de la farmàcia

Michael Jackson i la seua mona Bubbles. L'horror

Qui diga que la mort de Michael Jackson l'ha sorprés menteix com un polític imputat. De fet, si en el seu moment haguera fet un Gran Hermano RIP del món de la música Jacko hauria ocupat els primers llocs, ja siga per un postoperatori complicat o asfixiat en la seua càmera hiperbàrica. No ha estat cap sorpresa, doncs, que Michael se n'haja anat al Neverland definitiu.

Sí que és cert que la sorpresa -relativa, tot s'ha de dir- és que es guanyara el bitllet cap a l'eternitat via sobredosi. Francament, veia més probable que se li caiguera damunt la nòria del seu ranxo o que la seua mona Bubbles embogira i se'l berenara. Però Jackson, en contra del que ha estat la seua vida, ha tingut un final ben vulgar si ens referim als astres de la música. És especialment cridaner el paral·lelisme que finalment ha establit amb el que podia haver estat el seu sogre, Elvis Presley. Els dos han caigut fins a les celles de medicaments en unes mansions barroeres fins al fàstic, consumits pel seu propi mite.

Michael Jackson s'uneix, amb Elvis, a la nòmina de mites de la música popular caiguts en circumstàncies similars. Començant pel Club dels 27, aquells que l'atzar va fer que la palmaren amb eixa edat: Jimi Hendrix, Jim Morrison, Janis Joplin, Brian Jones (primer guitarrista dels Stones) i, més recentment, Kurt Cobain. Tots ells van tenir un final relacionat amb l'abús de drogues o alcohol, encara que el líder de Nirvana va accelerar la resolució dels seus problemes fotent-se un tret al cap.

No relataré els caiguts per la música i per les drogues a Espanya perquè tampoc es tracta de fer una entrada interminable. El ben cert és que en la música internacional n'hi casos a cabassades, com Keith Moon (The Who), Sid Vicious, el gran Johnny Thunders i un fum més que ara no em venen al cap. Així, sembla clar que les drogues i l'alcohol han acabat amb un fum de músics. Potser els menys llestos, perquè la llista de supervivents és molt més àmplia, potser per saber usar-les millor o per tenir un camell de confiança: Lou Reed (un miracle que encara siga viu), Bowie, Jagger, els Beatles en general i, presidint el club dels aficionats a les drogues amb un bon proveïdor, el número 1: Frank Sinatra i el seu clan, els Rat Packs. Almenys, Frankie es drogava amb intel·ligència, cosa que, vistos els exemples anteriors, s'ha de posar més entre les seues virtuts que entre els seus defectes.

Per acabar, una recomanació musical relacionada amb el tema: Mártires del Rock, de Def Con Dos. Crec que explica millor que ningú per què les estrelles de la música són tan fans de la farmàcia.