Monle o la personalitat valenciana 12/29/2009 10:38:00 AM

Després de molts mesos amb la salud delicada Joan Moleon va faltar esta setmana a la seua estimada València. Per a ser sincer no m’esperava que Canal 9 li fera un programa especial al Monle. Imaginava  que, seguint en la línia mesquina que ha marcat la trajectòria del canal durant gran part de la seua història, la notícia apareixeria en un raconet de l’informatiu, entre notícies de cantants americanes i pessebres fets amb suro ecològic. Finalment es va variar la programació i es va emetre la pel·licula “Amanece como puedas”, evidentment en la seua versió castellana, no fóra cas que a algú tinguera un infart de vore una pel·li en valencià en la televisió valenciana.

Anteriorment, tot just després de l’informatiu, es va passar un informatiu especial amb entrevistes sobre el personatge. Poques entrevistes i sense aprofundir massa, val a dir, però programa especial al cap i a la fi. Es van deixar, per exemple, una qüestió fonamental com és l’ús del valencià que va fer Monleón en el seu programa, o la boja però efectiva vertebració del país (buscada o no) que suposava la pròpia existència de l’espai i seccions com la dels campanars. Va ser el primer i quasi l’únic programa de TVV (llevat del Tómbola) que va traspasar fronteres. No debades els xiquets de Múrcia capital se sabien de memòria allò del “a guanyar diners”, i Alaska traficava amb els VHS del programa al seu local de Madrid.

Les raons de l’èxit les apuntava, com sempre tan provocadorament, Amadeu Fabregat en un article al Levante-EMV: Monleon entenia la personalitat valenciana i li agradava mostrar-la tan barroca i recargolada com era. Per això arribava a tothom, independentment de quina comarca fora o en quina llengua s’expressara. Això no ho va entendre l’esquerra nacionalista d’arrel fusteriana, el catalanisme clàssic. Una vegada més molts no vam saber veure que aquella orxateria tan barroera que feia de plató del programa era el major servei que la televisió valenciana li podia fer al país, com després es va demostrar. Pocs anys després ho començàrem a entedre i ara, vint anys després, té nassos que l’orxateria del Monle haja sigut la gran fita vertebradora de TVV.

PS: La darrera institució (l'única?) que va retre homenatge a Joan Monleon va ser el festival de cinema en valencià Inquiet, de Picassent. És de justícia assenyalar-ho.

Mesura de la crisi 12/21/2009 12:33:00 PM

Recorde anys enrere, quan els diners naixien del arbres, que en arribar les festes nadalenques assistíem a una orgia de despeses empresarials a la major glòria dels empleats. La tradició dels dinars o sopars d’empresa esdevenia una cita irrenunciable, tant de portes endins com cap a fora. Sembla que hi havia una competició per fer la festa més completa i per lliurar la caixa de Nadal més sortida.

En una de les empreses en què vaig treballar van fer la mare de tots els dinars de Nadal fa sis anys: més d’un centenar de persones ens vam aplegar en un saló de bodes amb concert inclòs. La reedició de les noces de Canà en versió empresarial va acabar amb el lliurament de no una sinó dues luxoses caixes de fusta farcides de productes de la terra de la més alta qualitat, amb el logo de l’empresa gravat a foc. Aquell any també vaig ser obsequiat amb un nutritiu d’una altra empresa en la qual col·laborava, que es va unir a la sempre esperada paga extraordinària de nadal.

Tot això, com deia Roy Batty en Blade Runner, s’ha perdut en el temps com llàgrimes en la pluja. A diferència de la mítica frase, no és hora de morir, sinó de cordar-se més encara el cinturó.

En este Nadal de l’any 2009 continua havent dinars d’empresa, però molts menys que aleshores, i prou més senzills. De les dues caixes de productes extra hem passat a la capseta de dos bombons hàbilment pispades del correu. Els dinars han patit una involució que els ha convertit en humils picadetes de supermercat. I dels pernils... ai, els pernils! Conec una persona que diu que el cosí d’un veí seu n’ha rebut un, però poca cosa més, la veritat.

Fins i tot la crisi s’ha notat en les felicitacions nadalenques per correu postal. En estos moments veig l’improvisat expositor de postals del meu despatx i conte set paperets, un d’ells una trista fotocòpia en color. L’any passat, per este dates, n’eren més de vint. Aconseguirà la crisi acabar amb l’esperit (l’econòmic, almenys) del Nadal? La resposta en el vostre caixer automàtic més proper.

Fontdemor provoca miopia? 12/16/2009 09:17:00 AM

Quina colla...

Alejandro Font de Mora ataca de nou. Del Conseller d’Educació (d’educànsia, que diria un amic meu) ja no em sorprén pràcticament res. Les seues celebrades pixades fora de test donen per a fer un llibre de l’antologia del disbarat, amb possibilitat d’incloure il•lustracions com aquella en què treia la llengua junt a González Pons, ara enfeinat en destruir el poder campsista des de dins. Aquella foto promocional del valencià, amb els dos polítics fent el ridícul, resulta ara un resum de l’actitud del conseller cap a l’educació d’esta comunitat astronòmica: la burla constant.

Insistisc: no m’estranya gens del que faça Fontdemor, però convindreu amb mi que encara li queden recursos per a la sorpresa, com els bons humoristes. Esta setmana ha rebutjat la compra dels ordinadors que subvenciona el govern espanyol assegurant que, com que són tan xicotets, poden provocar miopia als xiquets... i es va quedar tan ample. D’immediat els mitjans de comunicació s’han afanyat a parlar amb prestigiosos oftalmòlegs que han esmenat l’ocurrent conseller, amb arguments tan irrefutables com que la miopia és un defecte de l’ull, i no un efecte de l’ús de cap aparell.

Per la mateixa regla de tres, els escolars valencians haurien d’estar absolutament cecs per l’abús dels telèfons mòbils, les pantalles dels quals són manifestament més menudes que les de qualsevol ordinador, per molt que tinguen deu polzades. I això per no parlar de la sobreexposició a les videoconsoles, els ordinadors en general, la televisió...

És evident que Fontdemor cada dia que passa és menys convincent per a les excuses, i cau més sovint en el ridícul que en la dissuasió. A mi estes declaracions m’han semblat una actualització de l’axioma “si et masturbes et quedes cec”. És evident que l’autoamor (definició afortunada d’un altre amic) no provoca danys en la visió. A que seria divertit que Fontdemor ens convencera del contrari?

Aprenents d’espia 12/09/2009 12:29:00 PM

Quan dormen, espiem els seus moviments, emprant tots els mitjans al nostre abast. Invertim grans quantitats de diners en càmeres de visió nocturna i en emissors i receptors de so. I no contents amb això, ens amaguem darrere les portes, en silenci, per a vigilar cadascun dels seus moviments. Però això no ens resulta suficient. De dia busquem en les seues deixalles, cercant rastres de qui sap què, supervisant que tot tinga les condicions de color i textura que considerem normals.

Quan estan desperts l’assetjament continua de la mateixa manera. És més fàcil si no caminen i s’estan tot el dia tombats o presoners en un artefacte de reduïdes dimensions: l’àrea de vigilància és més reduïda i l’empresonament també ajuda bona cosa. Però quan se n’adonen dels avantatges de la llibertat de moviments i de l’autonomia comencen els problemes. Cada dia que passa els moviments són més ràpids i precisos, i les seues accions esdevenen més i més perilloses. En este cas no queda una altra alternativa que fer un marcatge personal i de ben a prop, no siga cosa que per una dècima de segon l’objecte de vigilància se n’isca amb la seua i escape als nostres ulls.

L’adaptació al segle XXI d’esta sinistra vigilància és la webcam i les seues múltiples aplicacions. Ja no cal ser al damunt de l’espiat: tan sols amb una connexió adequada hom pot seguir qualsevol moviment des de casa o des de l’oficina, sempre amb el fidel suport del personal vigilant dels llocs o dipositem els nostres espiats quan no se’n poder fer càrrec.

Amb l’assetjament que fem sobre ells, qui ens assegura que d’ací a uns anys no s’aficionen a portar caretes de Guy Fawkes i agafen ells la paella pel mànec? Potser això és el que ens agradaria, en el fons. Perquè quan els nostres sobrevigilats fills siguen ben fadrins i nosaltres quedem per al geriàtric ens plauria que ens vigilaren i ens atengueren de la mateixa forma. Amb sort d’ací a quaranta anys ja han posat webcam a les residències, qui sap...

Big Brother a l’alberg 12/01/2009 10:35:00 AM

Estarà contenta Mercedes Milà, la profeta de l’experiment sociològic anomenat Gran Hermano. Un alberg de Londres ha instal·lat càmeres en una de les seues habitacions i ofereix allò que passa dins a través de la xarxa les 24 hores del dia. Segons els propietaris de l’establiment han pres la mesura pensant en els viatgers de països més llunyans, per tal que les seues famílies mantinguen el contacte visual, a més d’ensenyar com és l’alberg per dins. A l’habitació sempre hi ha una mitjana de deu persones pernoctant (té una capacitat per a catorze) per la qual cosa és segur que qualsevol nit de l’any s’hi trobe gent a dins.

En llegir les raons de la propietat per convertir una trista habitació d’alberg en un plató de televisió he petat de riure, tal com imagine que van fer ells en oferir les declaracions. Francament, podien haver buscat una altra excusa menys ridícula, o directament ser sincers i dir que volen fer un remake de les vetllades d’edredoning del programa presentat per la Milà. O veure una colla de jovenets borratxos jugant-se la integritat escalant cap a les lliteres superiors. O sentir com ronquen, o com expel·leixen tota mena de gasos corporals, o com de lletjos s’alcen pels matins... En definitiva, la telerrealitat en cru, sense el filtre d’un realitzador o un fum de guionistes. El vertader experiment sociològic. I, per descomptat, una mina per als amos del local, que amb tota probabilitat rebentaran el seu servidor i augmentaran les reserves de l’habitació on-line per part d’exhibicionistes d’arreu del món.

Sembla que l’habitació no ha tingut, fins el moment, massa èxit. De fet sempre hi queden places lliures. Però això era abans de fer esta promoció gratuïta que tothom (i jo el primer) li està fent. Un dels gerents assegura que fan signar un paper en el qual l’hoste es compromet a fer res “terriblement indecent”. I qui ho impedirà, si ho fan? Aposte la meua webcam (permanentment desconnectada) a que abans de tres mesos disposarem d’imatges “terriblement indecents” de l’alberg. Al temps.