Felicitació de cap d'any 12/31/2010 09:00:00 AM

Durant els últims anys he volgut fer alguna entrada al·lusiva al canvi d'any i, per múltiples raons, no l'he feta. Enguany he dit prou, per fi, puc penjar una felicitació en forma de vídeo musical. I no sols amb una cançó, sinó amb dues, i de les bones. Així, almenys, compensaré tants intents frustrats...

La primera és Año nuevo, de Vetusta Morla, corresponent al seu disc Un año en el mundo. Com que no ha sigut single, la cançó no té cap vídeo oficial, però això es substitueix amb els muntatges dels fans, com és el cas. La segona és New year's day, del disc War dels irlandesos U2. El tema ja va camí dels 30 anys, i continua sent tan gran com el primer dia.

Que passeu un bon cap d'any i que el 2011 siga millor que el 2010, que ja ens cal, ja...

La sort del Cavaliere de Castàlia 12/30/2010 09:00:00 AM

A mi m'agradaria ser de major com Carlos Fabra. No sols li toca habitualment la loteria (tant que quasi és una rutina en la seua vida, com per a la resta dels mortals anar de canyes), sinó que també és un usuari satisfet de la justícia. I mireu que és difícil, això. Amb la quantitat de comptes pendents que té amb la justícia, a Fabra encara no li han pogut enganxar en cap ocasió. Il Cavaliere de Castàlia serà una de les poques persones al món que trobarà la lentitud del sistema judicial un avantatge, i no un inconvenient.

El gran Carlos Fabra, President de Castelló per sufragi indirecte (per a quan acabarem amb el pessebre de les Diputacions) i per tradició familiar d'arrel noucentista ha aconseguit que prescriguen quatre dels delictes pels quals havia estat denunciat. D'alguna cosa havia de servir que durant el recorregut judicials dels casos el Jutjat de Nules canviara fins a set vegades de titular... Casualitat? Potser sí: la mateixa que l'encert sistemàtic dels números premiats de la loteria.

Evidentment la prescripció dels delictes basant-se en la jurisprudència generada pel cas dels Albertos (que evitaren la presó gràcies a una interpretació 'personalitzada' de la llei) ha sigut una notícia molt positiva per a Fabra, equiparable fins i tot a una absolució, com es va encarregat d'assenyalar en una roda de premsa que va dedicar en posar a caldo als periodistes.

Esta absolució ha sigut una bona jugada la de Fabra, i una lliçó per a futurs càrrecs públics imputats: no cal preocupar-se per amagar comissions i influències, sinó resar (o alguna cosa més) perquè el teu cas agafe cos i aroma emmagatzemat en algun jutjat perdut.

Un altre missatge que deixa esta absolució, potser el més descoratjador, és que, al contrari que en les novel·les, els roïns no la paguen. Potser la història els condemnarà, però mentrestant podran continuar guanyant eleccions i assegurant-se el futur. Qüestió de sort...

Qui es forra amb les descàrregues? 12/24/2010 11:42:00 AM

A Ángeles González Sinde li han amargat el torró: li han tombat l'anomenada llei antidescàrregues en el primer tràmit parlamentari. És la conclusió redona a un sainet en el qual tots els actors han interpretat els seus personatges de manera ridícula, radicalitzant fins a extrems poc racionals totes les postures i fent que els arguments exposats siguen fàcilment rebatibles emprant tan sols el trellat.

L'únic fet que és irrebatible es que qui es forra amb les descàrregues no és tant el desgraciat que fica publicitat en la seua pagineta d'enllaços com els operadors d'Internet, és a dir, les companyies telefòniques. Esta conclusió, a la qual han arribat no pocs creadors, està fonamentada en el meu cas en una experiència personal.

Des de fa unes setmanes estic buscant un nou proveïdor d'Internet, després d'haver enviat l'anterior a fer la mà per una qüestió purament monetària. Ara em trobe amb que no hi ha una sola companyia que m'oferisca un servei d'Internet que s'adapte a les meues necessitats, que bàsicament no passen per descarregar-me res sinó per consultar el correu, posar-li al nano el Youtube i navegar amunt i avall. Per a fer tot això no necessite 50 mb, ni tan sols 20 mb, però les companyies em diuen que, com a mínim, he de contractar 12 mb que jo no necessite. De fet, fa sis anys descarregava música amb només 600kb. Per què he de contractar un servei que no necessite i pagar per ell un mínim de 40 euros al mes?

Es podria dir que els proveïdors d'Internet estan induint els consumidors a cometre un delicte: ja que he de pagar 40 euros o més, em baixe coses per a compensar la inversió. Este argument pot ser rebatut amb l'exemple dels cotxes de gran potència i l'obligatorietat de respectar la limitació de 120 km/h. Però en el cas dels cotxes puc triar entre comprar un Lamborghini o un Dacia, cosa que és impossible pel que fa als proveïdors d'Internet, que pel que es veu pensen que tothom descarrega giges i giges com si s'acabara el món.

Així doncs, per què l'estat no actua sobre les companyies? Per què els artistes no els assenyalen? I per què l'SGAE no els reclama el seu cànon? Potser perquè estes empreses (sobretot algunes) són infinitament més poderoses que ells. Sobre este argument recomane este interesant article d'opinió publicat a El País, que resulta molt aclaridor. Ara bé, algun dia haurà de canviar la situació tal com va canviar fa una dècada, quan no existia ni la tarifa plana ni la banda ampla. Mentrestant, continuaré buscant alguna oferta adequada a les meues necessitats. S'accepten suggeriments.

L’ocupació pública ja no és un xollo 12/23/2010 09:00:00 AM

Des de fa molts anys el fet d’opositar i assegurar-se una plaça en qualsevol administració pública s’ha considerat una eixida laboral excel·lent. Les raons, ni cal dir-ho: un sou apanyat i, sobretot, l’estabilitat que dóna saber que la teua empresa mai no farà fallida ni et farà fora. La idea de treballar per a l’Estat en les seues múltiples formes territorials ha anat arrelant-se entre els joves fins al fet que la major part dels estudiants no volen muntar una empresa per fer-se rics, sinó aprovar una oposició i guanyar així la tranquil·litat indefinida fins a la seua jubilació.

Però les coses estan canviant. El que semblava intocable fa quatre dies està seriosament qüestionat. L’indiscutible estat del benestar trontolla més que mai, s’allarga l’edat de jubilació i els requisits per a poder accedir-ne s’endureixen, es retalla el sou als funcionaris i les administracions no trauen ofertes d’ocupació pública. Es podrà discutir sobre si totes estes decisions són inevitables o no ho són, però el ben cert és que eixe ens difús anomenat “els mercats” està encarregant-se d’enderrocar tota la cobertura social aconseguida després de molts anys, i de posar en qüestió la simple existència de l’ocupació pública.

De fet, l’Ajuntament de Jerez de la Frontera ja va anunciar fa uns mesos que faria un ERO per alleugerir la seua plantilla, cosa que no és sinó el reconeixement d’una gestió deficient durant els anys anteriors, i d’una manca de previsió brutal, per no parlar de la més que probable existència de contractacions a familiars, amics, saludats i coneguts del regidor o cap de servei de torn. Per estes terres nostres encara no havíem vist res semblant fins ara, però tot arriba...

I ja ha arribat, de fet. ja és oficial que la Fira de València farà un ERO per al qual ja hi ha una data: l’11 de gener. Eixe dia es prejubilarà a 38 treballadors i es despatxarà a una seixantena més. Este expedient m’afecta especialment, entre altres coses perquè tinc molts i molt bons amics treballant en aquella casa, que en deu anys ha passat de 100 a més de 300 treballadors i que ha vist reduït el seu negoci pràcticament a la meitat. És cert que la fira no és una administració pública, però cal no oblidar que el seu patronat està controlat per l’Ajuntament de València, la Generalitat i la Cambra de Comerç, i que durant molts anys entrar a la fira suposava assegurar-se la plaça per a sempre.

La pròxima peça del dominó que caurà serà, si atenem als rumors, Canal 9. La possibilitat d’obrir un ERO a l’ens públic ja té categoria de llegenda urbana pels anys que fa que s’està plantejant, però sembla que és imminent. RTVV tampoc és una administració, sinó una societat anònima, però és l’última frontera: després de l’ERO a la tele, es pot obrir la veda per a una Conselleria o un ajuntament. I no dic que en molts casos no siga necessari fer fora a part de la plantilla perquè no fa res, però en primer lloc haurien d’anar a pels gestors, passats i presents, que han propiciat la situació, i fer-los respondre. Però això no passa mai, per desgràcia, i ho acaben pagant els de sempre. I sembla que en esta ocasió no es lliuren ni els funcionaris.

Un AVE en la direcció equivocada 12/20/2010 12:56:00 PM

Després de 20 anys de demandes l'AVE ha arribat a València. Ho fa amb un regal enverinat: l'eliminació del servei que fins ara feia el trajecte fins a Madrid per les vies convencionals. Imagine que es tracta d'una qüestió de no fer-se competència dins la mateixa empresa, però ja té nassos que el viatge a la Villa y Corte siga més car.

Dit això, assenyale que estic a favor de l'AVE. Em sembla un mitjà de transport que té molts avantatges sobre l'avió en distàncies com la que ens separa de Madrid, Barcelona o fins i tot Lisboa, encara que viatjar fins a Alcoi continue costant més per tren. Certament el cost econòmic i mediambiental és elevat, però no més alt que qualsevol altra infraestructura de transport.

Així doncs, com a valencià estic content pel fet que l'AVE arribe a la capital del meu país. Però és  l'única cosa que em provoca satisfacció, perquè la forma en què ha arribat ve a confirmar una sèrie de problemes que ens afecten als valencians i ens afectaran encara més en el futur.

La xarxa d'Alta Velocitat Espanyola és, com totes les infraestructures que s'ha fet a Espanya, radial. És a dir, que tot passa inexorablement per Madrid. D'esta forma es consolida la idea d'estat centralitzat, per moltes autonomies que hi convisquen, i malbarata la possibilitat de potenciar les sinèrgies entre territoris diferents del centre.

En este sentitm resulten esclaridores les declaracions d'Esperanza Aguirre: "València serà el port de Madrid". Això no és dolent, sinó tot el contrari: és bo per al Port de València, però per a poc més. Perquè a Madrid hi viu molta gent, però a tota Europa molt més, i és precisament el que ens manca als valencians: una connexió amb la resta d'Europa, que és (sempre ho ha sigut) el nostre mercat principal. I això passa obligatoriament per construir un corredor mediterrani que les delegacions valencianes del PPSOE no es cansen de reivindicar des de fa quatre dies, encara que els governs a Moncloa tant d'un signe com de l'altre van dinamitar el projecte passant per damunt de la seua indubtable rendibilitat no sols per a l'est de la península, sinó per a tota Espanya.

Fins i tot entre la premsa valenciana (afortunadament no tota) es dóna per assumit esta relació de subordinació, com si la connexió amb Madrid no ens valguera més que per anar a vore musicals a la Gran Via. El comentari més encertat que he llegit en este sentit estava a La Vanguardia, on Enric Juliana feia el passat diumenge una anàlisi contundent que trobe a faltar entre el periodisme valencià "de referència", amb totes les cometes que calguen.

En la mateixa columna, Juliana esmentava que la pèrdua de les caixes valencianes i esta relació subordinada amb Madrid finiquitaven els valencians com a poder regional dins d'Espanya. No sé si compartisc al 100% esta lectura, però no li falta raó al columnista. Amb el rumb actual, estem apanyats. Estar connectat amb Madrid està molt bé, però si volem deixar de ser "la platja de..." i volem canviar el teixit econòmic de forma real hem de mirar cap a Europa i no incidir en el monocultiu del turisme, que està molt bé, però que no pot ser la font d'ingressos exclusiva. Arribarem a temps o continuarem fent tard?

La foto, de Marga Ferrer, està publicada al Levante-EMV.

Benvinguts al món dels traïdors 12/16/2010 01:32:00 PM

Article publicat ahor a l'Informatiu. La foto és de Levante-EMV.

Estimats amics de Lo Rat Penat:

Vos adrece estes línies després de la successió d’esdeveniments que hem pogut vore des que convidàreu Albelard Saragossà a la vostra seu per parlar d’un filòleg del segle XIX. La presència d’un professor del departament de Filologia Catalana de la Universitat de València a la vostra casa és copsadora, però no li falten precedents històrics, ja que des de la vostra fundació heu sigut el bressol de tota la intel•lectualitat valenciana, incloent els qui han defensat la unitat de la llengua.

Si la presència d’Abelard Saragossà va ser extraordinària, ho és més encara les pintades que heu patit a la façana de la vostra seu, acusant-vos de ser un venuts per convidar un catalanista a parlar. Simplement a parlar. Benvinguts al club: durant molts anys els qui hem estat a l’altra banda del riu les hem patides sistemàticament per part dels qui vos les ha fetes. I moltes vegades amb el vostre silenci i la vostra complicitat. Ara, en canvi, demaneu respecte, i que els qui els pensen en possessió de la veritat absoluta deixen d’atacar, insultar i desqualificar a tot aquell que no pensa exactament igual que ells.

Heu fet un pas valent, molt valent. Després de moltes dècades de divisió heu enderrocat una frontera, ni que siga molt menuda, entre una riba i l’altra del valencianisme. Potser es podria canviar el mot valencianisme per l’expressió societat valenciana, però estic plenament convençut que ja és tard per això: a la societat valenciana és indiferent a les batalletes parafilològiques amb què molts hem ocupat el temps des de fa massa anys. El conflicte resideix en el subconscient col•lectiu encara, però només s’activa en temps electoral i el PP necessita arguments, o quan Joan Laporta s’entesta en fer collonades expansionistes en clau miserablement interna.

Amics de Lo Rat Penat, benvinguts a la vora dels qui no pensem totalitàriament. Benvinguts al món dels traïdors equivocats, un espai on ens trobem la pràctica totalitat de la població valenciana, afortunadament. Per als amics de la desqualificació i de la pintura en esprai tothom està equivocat. Espere que cada dia que passe queden més i més arraconats, i que la pròpia part de la societat que un dia els va donar alguna legitimitat acabe per agranar-los definitivament, que deixen de formar part de la “normalitat democràtica” tal com algú l’entén.

Un nou quart poder 12/08/2010 08:56:00 PM

La premsa ha estat considerada històricament com el quart poder, sobretot després d'esdeveniments com l'afonament del Maine el 1898, i que va provocar la guerra entre els Estats Units i Espanya, després de la qual Cuba es va independitzar. L'acusació -falsa- del grup periodístic de William Randolph Hearst (que després va ser reflectit a Ciutadà Kane) va ser la causa de la guerra, responent a interesos purament privats, que tenien més relació en l'augment de la venda de diaris que en cap altra cosa.

Afortunadament la història ha canviat. Qui somou els fonaments de la política mundial no és cap magnat podrit de diners, sinó un periodista australià que no arriba als quaranta anys, i que fa uns anys va canviar la premsa de paper per l'incerta aventura de promoure un portal a Internet per deixar al descobert les vergonyes dels governs d'arreu del món, sense més suport econòmic -aparentment- que les donacions dels seus seguidors. I ha fet tan bé la seua nova faena que els serveis secrets de totes les potències (i en particular els nordamericans) volen tapar-li la boca perquè deixe de nodrir d'escàndols la premsa mundial. A Julian Assenge el van detindre dimarts a Londres per una més que febla acusació d'assejament sexual a Suècia, que mesos enrere havia estat arxivada i que, hores després de publicar a Wikileaks els milers de cables diplomàtics que estan ocupant l'actualitat des de fa dies ha estat sospitosament reactivada.

Després de la detenció d'Assange la reacció a les xarxes socials ha estat immediata a la publicació de la notícia. No podia ser de cap altra manera: l'essència de Wikileaks és la participació, que és el que caracteritza la web 2.0. Twitter de seguida s'ha vist envaït del hastag #assenge, reclamant el seu alliberament immediat. És evident que la pressió ciutadana no farà que la policia britànica el solte, però almenys permetrà que la detenció no quede en l'oblit. No hi haurà un sol mitjà darrere d'Assenge, sinó milions d'internautes actius i crítics.

Estos internautes participatius també han dit la seua en un altre esdeveniment que passarà a la història. Mai en més de tres dècades de democràcia s'havia decretat l'estat d'alarma. Un grup de tan sols 2.500 persones van posar contra les cordes a tot l'Estat. Se sabia que una aturada dels controladors podia tenir importants conseqüències, però molt pocs s'imaginaven fins a quin extrem arribarien tant ells com el govern espanyol. Donc bé, de tot això ens vam assabentar primer per Twitter, i després per la resta de mitjans. Milers de twitters van informar i amplificar tot el que va començar a produir-se el passat divendres. Abans que qualsevol televisió, va ser un twitt qui va anunciar que alguna cosa no anava bé al cel espanyol.

I quan hom volia assabentar-se de la versió dels controladors, no podia fer-ho a travès dels mitjans tradicionals, per als quals només hi havia un comunicat semiclandestí del president del sindicat. A través de Twitter el portaveu d'USCA, el ja famós César Cabo, va tuitejar durant tota la crisi. Fins i tot va contestar a les preguntes que alguns dels seus seguidors (a mi no em va contestar) li van formular per Twitter, encara que he de dir que no a tots. Durant tota la nit la televisió va anar molt per darrere de Twitter, gràcies a que totes les institucions (govern, AENA, entre d'altres) publicaren a Twitter cada novetat amb total celeritat.

"Si algú pregunta per a què val Twitter, parleu del dia de hui". Este va ser un dels tuits més repetits durant la jornada de dissabte. En això es resumeix l'èxit del periodisme ciutadà. Els grans dinosaures periodístics estan extingint-se (encara que Assenge els ha escollit per a fer públiques les seues revelacions). I tenim la sort que tothom podem ser protagonistes en este nou ordre periodístic, en el qual l'opinió pública serà més real i més influent que mai.

Comparacions impossibles 12/02/2010 08:00:00 AM

Les eleccions catalanes no han sigut, ni de lluny, “una llarga nit plena de sorpreses”, com diu el tòpic electoral. El resultat l’esperava tot el món, amb alguna mínima variació en el nombre de diputats que ha tret finalment cada formació.

Una vegada més la realitat s’afanyat a llevar la raó als politòlegs aficionats que ens dediquem a la saludable afició d’escriure: Ciutadans ha mantingut la seua presència al Parlament malgrat les baralles internes i la reafirmació espanyolista del PP, que ha crescut un poc i ha obtingut un botí de quatre diputats més. L’independentisme de Laporta acompanyarà els antinacionalistes (com poden definir-se a la contra sense aportar cap argument positiu?) en una legislatura que podria passar per un capítol d’Els Roper, perquè els dos extrems del Parlament hauran de conviure i repartir-se les intervencions. El frikisme innat de l’expresident del Barça ens reserva dies d’allò més divertits.

Si algú vol extrapolar els resultats del 28-N a la realitat valenciana serà millor que algú li lleve la idea del cap. La realitat de Catalunya i el País Valencià és tan diferent que qualsevol comparació cau pel seu propi pes. La primera és el propi resultat de la contesa electoral: durant els pròxims quatre anys s’asseuran set grups polítics diferents, cosa que al Palau de Benicarló no ha passat en la vida. I ho faran, en el casa de C’s i SI, amb poc més de 100.000 vots. Fins i tot si Reagrupament haguera arribat als 13.000 vots a Girona hauria obtingut un diputat amb eixa xifra de vots. ¿El secret? Una tanca electoral del 3% provincial.

L’altra gran diferència és el partit governant. Com que a Barcelona i Madrid és el mateix, els electors ho tenien ben fàcil: unes úniques sigles (i els seus acompanyants) són els culpables de la Situació, així en majúscula. Ací tenim la doble desgràcia de patir un govern de cada color. La solució més lògica seria que ningú votara a cap dels dos partits, però ja sabem com de lògics són els processos electorals...

En tercer lloc afegiria un altre motiu de diferència: la corrupció. Ací és un arma de primera magnitud per als dos grans partits, però a Catalunya no ha estat així, i no perquè no en tinguen. El que passa és que la tapen molt millor i, a més, entenen perfectament que amb la bandera de la corrupció no es guanyen eleccions. Tal com li va dir Clinton a Bush pare, “It's the economy, stupid”.

Per acabar: els diaris –fins i tot els catalans- li han dedicat molt més espai a la victòria del Barça davant el Madrid que a les eleccions, que no han merescut més que un dia de portades (encara que a El País ni això) i algunes informacions soltes. Panem et circenses, més d’actualitat que mai.