tag:blogger.com,1999:blog-115939832024-03-08T01:30:16.826+01:00Els NúvolsDes de 2005, el blog de Xavi Bellot, comunicador i algunes coses més. Unknownnoreply@blogger.comBlogger572125tag:blogger.com,1999:blog-11593983.post-7179558148965389912024-02-15T17:11:00.001+01:002024-02-15T17:11:24.999+01:00Tanquem esta paradetaHo havia d'intentar, però la tecnologia en què està basat este blog, Blogspot, fa impossible l'accés total per a administrar-lo, no sé si pel temps que he passat sense utilitzar-lo o per què dimonis. El cas és que tanque ací el camí iniciat fa dos dècades i comence de nou a <a href="http://www.xavibellot.com">xavibellot.com</a>, amb un enllaç per a poder consultar tots els articles que es queden per ací.<div><br></div><div>Ha sigut un plaer rebre-vos en esta bella casa. Vos espere en el nou piset, que és nou de trinca. </div>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-11593983.post-58799168294335107712024-02-13T21:10:00.001+01:002024-02-13T21:10:31.227+01:00BNG: ser com un és<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEgAmW5iZC29Vg8RnK-P-JLybTvgpx9lVM84G4kiPHwPjH8vQKxFoaM80nUgp765-slrXjpeLN-OCZH4-aJqmhZeJS2MD39LryqPugXssaRpbRWH0CTj3l2HdXaxAR-sc546-_CtopNipMuIaWMhai4VsNHvQ0ZheGF3kxOYWqzfWNLLNt-Qp9yGiQ" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;">
<img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEgAmW5iZC29Vg8RnK-P-JLybTvgpx9lVM84G4kiPHwPjH8vQKxFoaM80nUgp765-slrXjpeLN-OCZH4-aJqmhZeJS2MD39LryqPugXssaRpbRWH0CTj3l2HdXaxAR-sc546-_CtopNipMuIaWMhai4VsNHvQ0ZheGF3kxOYWqzfWNLLNt-Qp9yGiQ" width="400">
</a>
</div><div><div><div dir="ltr"><p>Els grups de WhatsApp són perillosos: no saps quan et pot caure una xapa damunt. Això ha passat en un grup compartit amb dos bons amics en el qual estem en estat permanent d’anàlisi política. Els tres som o hem sigut militants i no podem deixar de comentar l’actualitat sense descans.<br></p><p><font face="Calibri, sans-serif">La conversa del mes està sent l’espectacular creixement del BNG en els sondejos relatius a les eleccions gallegues, en els quals es reflexa un creixement sostingut que, després del debat de la setmana passada, s’ha disparat. I això sense comptar els (no tan) inexplicables fets del cap de setmana durant els quals el PP sembla que va decidir dinamitar la ja de per sí terrible campanya del substitut de Feijóo a la presidència de la Xunta.</font></p><p><font face="Calibri, sans-serif">I enmig de l’intercanvi d’idees m’he atrevit a fer un diagnòstic sobre les raons de l’èxit demoscòpic (i esperem que electoral) del BNG, que considere que no s’expliquen sense una ullada al seu passat.</font></p><p><font face="Calibri, sans-serif">En primer lloc, la implantació. El Bloque té una implantació molt important a Galícia, i és la raó per la qual no han desparegut, literalment, després de passar 12 anys en depressió, trencat en miquetes en l’Assemblea d’Amio i amb un discurs que no captava els canvis en la societat, amb el partit desballestat de quadres. Tant, que en les eleccions de 2016 celebren com una victòria un dels seus pitjors resultats històrics, amb 5 diputats i un 8%. Les enquestes pronosticaven que quedaven fora. I van reviure per la militància picapedrera i per la figura d’Ana Pontón.</font></p><p><font face="Calibri, sans-serif">Durant els anys següents recuperen l'orgull de ser del BNG gràcies a que fan molt bé les coses i que els altres (PSdG i Mareas) ho fan rematadament mal: aprofiten clarament la finestra d’oportunitat a l’esquerra del tauler.</font></p><p><font face="Calibri, sans-serif">Mentrestant Pontón continua cimentant el seu lideratge, femení i sense complexos ideològics, fugint d’allò que va trencar el BNG i no jugant a ser CiU i PNV com feu Anxo Quintana en el seu moment. Són el que són, i són molt més que UPG: són una esquerra sobiranista i transformadora. No enganyen ningú, i la coherència sembla que està tenint premi.</font></p><p><font face="Calibri, sans-serif">Han continuat treballant cada vegada amb més ganes i més encerts, projectant una imatge molt fresca però també molt institucional, generant esperança. Perquè si abans la competència d'esquerres ho va fer molt mal, ara també és la dreta. I han vist clarament la finestra d'oportunitat i van amb tot, amb una il·lusió que s’està encomanant.</font></p><p><font face="Calibri, sans-serif">El fanart de Bruno Lopes Teixeiro dedicat a Ana Pontón m’ha recordat un moment mític de la campanya de Compromís de 2015, que veieu en la imatge de dalt. </font></p><p><font face="Calibri, sans-serif">L'oportunitat per al BNG, doncs, és ara. Tot fa indicar que no la tornaran a tindre tan bona mai més. No obstant, també és de veres que d'oportunitats històriques perdudes nosaltres, el s qui militàvem en el Bloc fa 20 anys, tenim un màster. I, a la fi, la bona vingué després. L’important és que hi arribe.</font></p><div><font face="Calibri, sans-serif"><br></font></div></div></div></div>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-11593983.post-41760415039543760032024-02-12T20:52:00.001+01:002024-02-12T20:52:31.823+01:00Hola de nou<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEjBOZzv5DOV1BTQuQbh8uIJXqEfZVCsDvNU43U5p1ryLo9DXHz8MnDK-724wbbtc840Xx1EMDlziKfL1XdMEDQv4OCYVFzhzt-DKm9daiw7fxNSn6GCEr6YTi_TCtvAeA7t5MskFaKkYchDHqpf2nUNX6nn8DQI7o9YppdKWp3tJ3ZEpGK1aVjnTg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;">
<img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/a/AVvXsEjBOZzv5DOV1BTQuQbh8uIJXqEfZVCsDvNU43U5p1ryLo9DXHz8MnDK-724wbbtc840Xx1EMDlziKfL1XdMEDQv4OCYVFzhzt-DKm9daiw7fxNSn6GCEr6YTi_TCtvAeA7t5MskFaKkYchDHqpf2nUNX6nn8DQI7o9YppdKWp3tJ3ZEpGK1aVjnTg" width="400">
</a>
</div><div><div><div dir="ltr"><p>Hi hagué un moment en què la meua vida era el que passava entre entrada i entrada del blog. Des que vaig obrir Els Núvols en 2005, i durant els primers anys, vaig tindre una activitat frenètica, com es pot comprovar en l’arxiu del blog. Eren uns altres temps, en els quals ni havíem sentit parlar de les xarxes socials, i el blog era la millor manera d’interactuar amb els altres.<br></p><p>Gràcies a les meues col·laboracions en premsa (primer en la mítica Qué y Dónde i després en el no menys mitic l’Informatiu) vaig poder alimentar el blog fins i tot en els moments que menys abellia: no hi ha res com una rutina basada en l’obligació més o menys estricta.</p><p>Com passa sovint, el ritme baixa fins que resta inexistent, que és el que em passà a partir de l’any 2012. No fou casualitat: un triple vector va intervenir per a que això fóra així: iniciar l’aventura empresarial d’Altriam, l’arribada de la nostra filla Natàlia, quatre anys després del seu germà Ferran, i el boom definitiu de les xarxes socials. La major implicació en política vindria després per acabar de soterrar definitivament la meua activitat bloguera amb uns pocs articles publicats fins a 2015 i un de darrer en les vacances d’estiu de 2018.</p><p>Des d’aquell moment han passat moltes coses. Em fa gràcia llegir algunes entrades com <a href="https://elsnuvols.blogspot.com/2015/03/de-nou-compromes-amb-el-meu-poble.html">esta</a> o <a href="https://elsnuvols.blogspot.com/2014/08/maneres-de-guanyar.html">esta</a> , de les últimes publicades. La primera perquè anticipava el que em va passar en 2019, fent-me guanyar certa fama d’oracle electoral que es va perdre per la claveguera en 2023. Coses que passen.</p><p>La segona anava en relació, i a propòsit del futbol suggeria alguna recepta per al triomf futbolístic i electoral que, en el seu moment, també va funcionar. No res de l’altre món: pur sentit comú que en ser llegit u té l’esperança de que es fixe en el cap i en l’estratègia individual i col·lectiva.</p><p>Doncs bé, esta tornada a l’escriptura bloguera té un poc d’això i un molt de gust per l’escriptura, gràcies a que els xiquets ja han crescut i que compte amb més temps lliure després d’un lustre absolutament embogit durant el qual m’ha donat temps de guanyar eleccions i perdre-les, d’aprendre a gestionar i de fer coses tan boges com un compte de <a href="https://youtu.be/RkmfadvqQ-g?si=7w07xPFgAf6q56wY">Twitter del cementeri</a>. .</p><p>A la fi, experiència acumulada que no sé si es tradueix en més saviesa, però sí en més ganes de seguir dient coses.</p><p>Ens veiem per ací.</p><div><br></div></div></div></div>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-11593983.post-86465531418669869262018-08-14T20:18:00.000+02:002018-08-14T20:31:40.018+02:00Momo, una lectura (també) per a adults <br />
<div dir="ltr">
<br />
<br />
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjd_bawNN0kPpzFK8AS3z2wUFp9zR7MzsXUStVeBS3FX1dHpTZMMlbCre5A4ZJWp2y_L7oYlDW4RcZkjY7Z3Z8fOpcOixyHjxU56DpoK2SiPiPcFplQ5Ln2fK2IIeOMSMlp74IiIQ/s1600/IMG_20180814_181608_468.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" data-original-height="1080" data-original-width="1080" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjd_bawNN0kPpzFK8AS3z2wUFp9zR7MzsXUStVeBS3FX1dHpTZMMlbCre5A4ZJWp2y_L7oYlDW4RcZkjY7Z3Z8fOpcOixyHjxU56DpoK2SiPiPcFplQ5Ln2fK2IIeOMSMlp74IiIQ/s320/IMG_20180814_181608_468.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
Més de tres anys després de la darrera publicació torne a posar en marxa la maquineta de fer textos en este blog. El fet té relació directa amb les vacances i la mina de temps lliure que he descobert a la meua disposició, i que m'ha permès lliurar-me a la lectura obsessiva durant la setmana i escaig que porte estiuejant. I precisament de temps parla un dels llibres que m'està acompanyant estos dies. </div>
<div dir="ltr">
<br /></div>
<div dir="ltr">
He fet cas de les recomanacions de <a href="https://www.facebook.com/juguetesmareta/">Mareta Juguetes</a> i he rellegit Momo, de Michael Ende. Fa tants anys de la primera vegada (tindria 11 anys) que no recordava molt poca cosa del contingut del llibre, a diferència de "La història interminable", del mateix autor, que va marcar el meu pas de la infantesa a l'adolescència. </div>
<div dir="ltr">
<br /></div>
<div dir="ltr">
Momo és un llibre infantil i juvenil? La resposta és que no sols això: es pot llegir independentment de l'edat que tingues, però amb diferències evidents: la segona lectura de les persones adultes. I en esta interpretació trobem una crítica brutal al sistema capitalista, al tractament de la infantesa com persones adultes, o al dirigisme en el joc infantil. I encara més: és una censura als estats totalitaris (els homes de gris em recorden 1984, d'Orwell), així com una reivindicació dels valors humans per damunt de l'economia dels resultats immediats. És a dir, del que ara coneixem com economia del bé comú, sota el meu parer. </div>
<div dir="ltr">
<br /></div>
<div dir="ltr">
En definitiva, és un text que gosaria a definir com a llibertari, i que no ha perdut ni un bri de vigència en els 45 anys que han passat des de la seua publicació.</div>
<div dir="ltr">
<i><br /></i></div>
<div dir="ltr">
<i>Esta edició, amb un estàndard de llengua molt accessible, és de </i><i><a href="https://bromera.com/"><u>Bromera</u></a></i><i>.</i></div>
<br />Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-11593983.post-75353359689011526142015-03-22T18:57:00.000+01:002015-03-22T18:59:02.223+01:00De nou, compromès amb el meu poble<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgyzVaqhEPOvsTDG0mKVHP-JfXzxnBV83_HGCx0gmMPtUhD5KkO2nXHbLSl0RV4oQLyh5D9__YBxhQm21doSJt1FL7jQxcNKxY3yauc_xySQbudMr-2_8GEuQAqMk1Eqmis2OnqcQ/s1600/torna-a-somriure-taronja.png" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgyzVaqhEPOvsTDG0mKVHP-JfXzxnBV83_HGCx0gmMPtUhD5KkO2nXHbLSl0RV4oQLyh5D9__YBxhQm21doSJt1FL7jQxcNKxY3yauc_xySQbudMr-2_8GEuQAqMk1Eqmis2OnqcQ/s1600/torna-a-somriure-taronja.png" height="138" width="320" /></a></div>
Un any més formaré part de la llista de Compromís per a les eleccions municipals que es faran d'ací a dos mesos. Així ho va aprovar l'assemblea oberta a simpatitzants que es va realitzar fa un parell de setmanes. <br />
<br />
Aniré de 6, un parell de passets menys que fa quatre anys, cosa que és un excel•lent símptoma. Sempre he volgut anar en llistes en un lloc que no foren d'eixida però sí de reserva: estar a la banda calfant per a quan així ho reclamaren les circumstàncies. Així, vaig anar de 3 en 2007 (en traguérem un), de 4 en 2011 (en van ser dos) i, ara, de 6. A poc a poc, uns passets enrere amb la sensació de que, en realitat, cada vegada estic més a prop de ser elegit regidor...<br />
<br />
I quines són les expectatives, doncs? Governar, sense dubte. I guanyar les eleccions, per què no dir-ho clarament. Per primera vegada en la meua vida puc aspirar a dir-ho: la meua opció pot guanyar les eleccions. Evidentment els escenaris no seran els mateixos que hem viscut fins ara. Les majories absolutes han passat a la història i ens trobarem a partir de maig en un escenari multipartidista en què els suports estaran molt repartits. El bipartidisme ja és cosa del passat, en bona part gràcies a Compromís, a Catarroja i arreu del país. I això és bo, perquè per a governar ens haurem d'entendre amb altres, dialogar i arribar a acords, i consultar constantment a qui va confiar en nosaltres el dia de les eleccions: practicar la democràcia, en definitiva.<br />
<br />
Em trobe molt a gust dins la llista electoral que presenta Compromís per Catarroja. Hi ha companys de lluita de molts anys (són ja 22 anys de política militant: vaig començar molt jovenet) amb altres que han arribat durant la última legislatura. Persones molt diverses, com la nostra societat, per origen, formació i trajectòria, però amb l'interés comú de fer un poble millor des de posicions d'esquerra, progressistes, sostenibles, democratistes, igualitaris i en clau valenciana. Un grup que està preparat per a assumir la responsabilitat de governar a partir de maig. <br />
<br />
Resten només dos mesos per a les eleccions. M’agradaria comptar amb cadascú de vosaltres al carrer o a la xarxa per a fer possible el canvi. Com més en serem, més a prop estarà el canvi, més fàcil serà tornar a somriure ;)Unknownnoreply@blogger.com3tag:blogger.com,1999:blog-11593983.post-85656686161231155442014-08-11T11:36:00.002+02:002014-08-16T10:33:38.624+02:00El mocadoret<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiVfSbjRS-ku4FEkBQJ7NH2UDPX9YhYvCaF5bWMU82O2A9nsh1gviaaTtAfoHVDJSbBSmjsFIG6SAxtTyr2AT_9U1SbqzkFnZxI8Q_MDKiRcsy2VgOfTNQnvs3jGI5s2-rs3WU3OQ/s1600/hiyab.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiVfSbjRS-ku4FEkBQJ7NH2UDPX9YhYvCaF5bWMU82O2A9nsh1gviaaTtAfoHVDJSbBSmjsFIG6SAxtTyr2AT_9U1SbqzkFnZxI8Q_MDKiRcsy2VgOfTNQnvs3jGI5s2-rs3WU3OQ/s1600/hiyab.jpg" height="240" width="320" /></a></div>
<i><span style="font-size: x-small;"><br /></span></i>
<i><span style="font-size: x-small;"><br /></span></i>
<i><span style="font-size: x-small;">Esta entrada és de fa cinc anys, durant els quals ha habitat en mode d'esborrany l'arxiu del bloc. Si no recorde malament, va ser publicada originalment al <b>Qué y Dónde</b> però, tal com deia un lustre enrere, el debat és recurrent a tota Europa. Li done a la tecla de publicar, doncs.</span></i><br />
<br />
Hi ha un tema que periòdicament s’instal·la en les agendes de l’actualitat: el debat entorn a l’ús de l'hiyab o altres prendes per ocultar el rostre de la dona que s'empren en els països de religió musulmana. De fet, duem un parell de setmanes amb el cas d’una xiqueta madrilenya (perquè és nascuda a Madrid, i no al Marroc) a la qual se li ha fet una prohibició ad hoc al seu exinstitut perquè no puga assistir a classe amb el mocadoret al cap. <br />
<br />
Paradoxalment es tracta d’un punt de trobada entre l’extrema dreta i el progressisme. Tothom vol prohibir-lo encara que per motius –només faltava!- molt diferents. Els primers, en nom de les essències cristianes d’Europa, que ens agrade o no, existeixen. Els segons, en nom de la laïcitat de l’Estat, que també existeix malgrat que a alguns tampoc agrade massa.<br />
<br />
A mi que les xiquetes de creença musulmana gasten l’hiyab em molesta tant com les grans creus que porten els legionaris de Crist o els rapers de l’àrea metropolitana de València: mentre no les facen servir per obrir-me el cap, m’és absolutament indiferent.<br />
<br />
A més, la prohibició (quina mania dels anomenats liberals de prohibir-ho tot!) d’estos símbols tenen un efecte contrari al desitjat: esdevenen símbols de rebel•lia, i fonamenten el seu ús més enllà de les tradicions religioses de cada casa.<br />
<br />
Que açò siga una guerra de civilitzacions, tal com he sentit en alguna ocasió, és una solemne bajanada: la història dels valencians, des de la seua configuració com a poble, ha sigut un xoc de civilitzacions. Què haurien de ser, doncs, la celebració de la Fira d’Abril a Aldaia o de la festa de Halloween fins i tot en les guarderies, tal com he experimentat en carns pròpies? Tan sols l’adaptació d’una sèrie de costums <br />
<br />
Ara, tot això no ha d’ocultar una cosa: l’ús de l’hiyab o del burka o de qualsevol teixit que cobrisca una dona és un residu del passat, com qualsevol altra tradició. No ens empassem, en nom de la tolerància i el bon rotllo, l’ús d’un símbol de la subordinació de les dones als homes, en nom d’una creença medieval. Que cadascú faça el que li vinga de gust, però sense vendre’ns motos.Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-11593983.post-86498309626419887352014-08-06T10:17:00.002+02:002014-08-06T22:54:52.727+02:00Maneres de guanyar<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiRMV9BXTGkRXDgQONS4YuLS6x7rlVLBLQZoXL7g-wRCspRnPaAfSHkJmiwb4AF22Em6QCBECDTtSS2LluYy7jEptC9AGISM39Kud1A3QpJ1EjYDQ70pNAs5xtv-J1Ptc1cOcjs1A/s1600/Schweinsteiger+i+Messi.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiRMV9BXTGkRXDgQONS4YuLS6x7rlVLBLQZoXL7g-wRCspRnPaAfSHkJmiwb4AF22Em6QCBECDTtSS2LluYy7jEptC9AGISM39Kud1A3QpJ1EjYDQ70pNAs5xtv-J1Ptc1cOcjs1A/s1600/Schweinsteiger+i+Messi.jpg" height="211" width="320"></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;">Saber guanyar, tan important com saber perdre. Foto de Martin Rose per a GIY, via <a href="http://www.mundodeportivo.com/" target="_blank">El Mundo Deportivo</a>. </td></tr>
</tbody></table>
<div dir="ltr">
</div>
<div dir="ltr">
Si alguna cosa ha ensenyat el Mundial de futbol que va celebrar-se fa un mes a Brasil és que el prestigi de marca no dóna victòries sobre el camp. I també que els valors històrics associats a un equip de futbol (o a una empresa o un partit polític) ni són ni eterns ni garanteixen un seguiment incondicional per part dels aficionats. És cert que els nacionals de cada país representat al Mundial de Brasil eren irreductibles en el seguiment als seus colors amb independència del resultat, estil de joc o comportament fora del camp. Però els simpatitzants d'altres països tenen un altre sistema de valors per escollir el seu favorit.</div>
<div dir="ltr">
</div>
<div dir="ltr">
Ho vàrem vore arran de la pallissa que Alemanya va propinar a Brasil a sa casa i que va avançar, per a molts, el nom del campió del món de futbol. El sistema de valors tradicionals associats a este esport va quedar en evidència: Brasil va jugar fatal i els alemanys van donar una lliçó inoblidable. Com a resultat, molts aficionats "sense selecció" s'han decantat pels germànics de cara a la final. Molts espanyols orfes de "la Roja" s'han fet germanòfils súbitament, oblidant anys de rivalitat.</div>
<div dir="ltr">
</div>
<div dir="ltr">
El bon joc, però, no s'explica sense una altre factor: l'actitud i el treball previ a la competició. Els alemanys han estat una década amb estructures estables, preparant el camí per al triomf sense histèries i, sobretot, aprenent a perdre per a aprendre a guanyar després. En este sentit, han sigut uns campions impecables, que han jugat bé i han sabut comportar-se, llevat del moment de la celebració, massa etílic com per a prendre'l seriorsament. Brasil, per contra, no ha jugat, no ha proposat un estil dins del camp ni una manera de comportar-se fora. Han actuat sabent-se campions per avançat, amb supèrbia i molt poc estil. I això sol donar uns resultats molt allunyats d'allò que s'espera, més propers al desastre i absolutament decepcionants.</div>
<div dir="ltr">
</div>
<div dir="ltr">
Els partits de futbol (i les eleccions) no es guanyen des de l'autobús. Cal treballar, i molt. I saber guanyar (i perdre). I tindre un estil, un discurs, reconeixible, assumible i atractiu. Als alemanys els ha funcionat al Mundial, com abans a Espanya. I com en el futbol, en tot.</div>
<div dir="ltr">
</div>
Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-11593983.post-59502946509966271012014-07-08T17:42:00.000+02:002014-07-08T17:49:36.636+02:00Gowex: entre il·luminats i inútils integrals<table align="center" cellpadding="0" cellspacing="0" class="tr-caption-container" style="margin-left: auto; margin-right: auto; text-align: center;"><tbody>
<tr><td style="text-align: center;"><a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjVwdiidifMLg5zHJ6f8wN87TiICNpi1JPlQyvcFZHYzMp3O9wOniDRdeXH7PH1Nz1C0ykUMq6z_5WLZLCytH_e0xDXnRj7SwII3SSZrBC1ZDtz056UCwIbIR3Lz9Jz3LFpeLQKjQ/s1600/201305174jenaro_garcia_gowex_agua.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: auto; margin-right: auto;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjVwdiidifMLg5zHJ6f8wN87TiICNpi1JPlQyvcFZHYzMp3O9wOniDRdeXH7PH1Nz1C0ykUMq6z_5WLZLCytH_e0xDXnRj7SwII3SSZrBC1ZDtz056UCwIbIR3Lz9Jz3LFpeLQKjQ/s1600/201305174jenaro_garcia_gowex_agua.jpg" height="130" width="320" /></a></td></tr>
<tr><td class="tr-caption" style="text-align: center;"><div class="separator" style="clear: both;">
<span style="font-size: xx-small;">Jenaro García, ex-CEO de Gowex, fent els comptes de l'empresa. Foto d'<a href="http://www.elconfidencial.com/tecnologia/2013/05/19/jenaro-garcia-el-visionario-que-transformo-el-wifi-en-agua-4913" target="_blank">El Confidencial</a></span></div>
</td></tr>
</tbody></table>
<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<br /></div>
Mira que han passat coses des de l'última vegada que em vaig deixar caure per ací. Afortunadament, els blogs no agafen pols ni es fan malbé, així que m'ho he trobat tot ben polit i conforme ho vaig deixar fa la tira de temps.<br />
<br />
I per què tornar ara, i no amb qualsevol altra excusa, com ara unes eleccions europees, una abdicació o la coronació sense corona d'un nou rei? Fonamentalment per manca de temps, però també perquè <a href="http://www.ara.cat/premium/economia/Gowex-comptes-Cinc-desmentint-ho-confessio_0_1170483054.html" target="_blank"><b>l'escàndol de Gowex</b></a> m'ha fet vore molt clar un fet que, crec, és irrebatible: estem rodejats d'il·luminats i d'inútils. Per fer-ho curt: un senyor (<b>Jenaro García</b>, el de la foto amb el manoll de cables destrossats com una metàfora del futur de l'empresa) inventa una empresa per omplir les ciutats de WiFi i, per seguir la línia argumental, continua inventant, però en este cas els comptes de la societat. I clar, la cosa s'embolica fins que no troba una altra manera de cobrir la pilota que eixir al parquet de les PIMES (el MAB, o Mercat Alternatiu Borsari) per captar la pasta dels incauts que confien en els mecanismes de control i es creuen les auditories suposadament independents. Pel camí guanya <a href="http://www.gowex.com/id/premios-de-innovacion/" target="_blank">premis i reconeixements</a> i, fins i tot, es fa abanderat de la <a href="https://www.youtube.com/watch?v=D61WJFHXwnw" target="_blank">Marca Espanya</a>. Temps de glòria i de fotos amb la <a href="http://www.elmundo.es/economia/2014/07/06/53b93c88e2704e5c198b4574.html" target="_blank">crème de la crème</a>.<br />
<br />
Però, vés per on, una empresa amb nom de ciutat de Batman diu que tot és mentida, que l'empresa no factura ni un 10% del que declara. Jenaro ix a posar a parir a l'auditoria per a, unes hores després, signar una confesió admetent tot el pufo.<br />
<br />
L'espectacle no s'ha fet esperar: estafador, <i>pufero</i>, venedor de fum... Mentrestant, totes les instàncies que haurien d'haver revisat els comptes de Gowex miren cap a un altre costat i <a href="http://www.abc.es/economia/20140707/abci-gowex-supervisor-regulador-auditores-201407071329.html" target="_blank">llancen les culpes cap al superior</a>. Així, el MAB (supervisat per BME, Bolsas y Mercados de España) diu que per què no havia de creure's els comptes de Gowex, si venien auditats per una empresa externa com M&A Auditores i per Erns&Young, col·laboradors oficials del MAB. I estos, clar, diuen que com no anaven a fiar-se dels comptes que facilitava Gowex...<br />
<br />
És a dir, que hi ha un fum de gent cobrant per fer informes i auditories que es limiten a ratificar el que els presenten davant... a canvi d'una pasta, com l'alumne que es baixa <a href="http://www.rincondelvago.com/" target="_blank">d'El Rincón del Vago</a> el treball de l'assignatura i li canvia la portada i el nom. Per a ser més clars encara: cobrar per fer un copypaste i signar, amb la qual cosa queda clar que no és que tinguen foscos interesos, sinó que són directament una colla de ganduls deslumbrats pel gurú de torn. I així, en tot. O no recordem Bankia o Pescanova? Estic pensant en crear una auditora i buscar els informes en SlideShare. Segur que treballaria menys que ara.Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-11593983.post-21474351904579814872013-12-31T12:28:00.000+01:002014-01-09T19:23:36.526+01:00El mitjà és el missatge<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhfbMGspw_anR0S7spmH2FgWONwN7lQHotY6bfMlP9G7QM-BbbiW0ByPTSA4QXxmdZ5vhukOQaSSXUyHHaKc5MQ0eE1vNprGIrPLjTrVgPUPX_-rzNtGGmddax61Mw48XgrMLCPnA/s1600/discursfabra.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhfbMGspw_anR0S7spmH2FgWONwN7lQHotY6bfMlP9G7QM-BbbiW0ByPTSA4QXxmdZ5vhukOQaSSXUyHHaKc5MQ0eE1vNprGIrPLjTrVgPUPX_-rzNtGGmddax61Mw48XgrMLCPnA/s320/discursfabra.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
Alberto Fabra fa hui el seu discurs al poble valencià en Aitana. Sí, ja sé que l’informatiu del centre territorial de TVE fa anys que no duu el nom d’una de les muntanyes senyeres del país, però és la força del costum. Tampoc serà l’única via de transmissió del missatge, però potser sí la més simbólica.<br />
<br />Ho reconec: fa anys que no veig l’informatiu territorial de TVE, fonamentalment per una qüestió d’incompatibilitat d’horaris, que no per una manca de reconexement a la feina que fan. Igual que RTVV, el treball fet per la delegació valenciana de TVE és molt valuós: és la crónica del país durant quaranta anys i, particularment, la dels quinze anys anteriors al naixement de RTVV. De fet, en aquells anys previs es van fer no pocs programes destinats exclusivament per als televidents valencians, en el que era –o a mi m’ho pareixia- l’avanç del que després seria Canal 9. <br />
Ara es tanca el cercle i anem 25 anys enrere; tirem un quart de segle al fem, i tot es resumeix en el missatge que Fabra donarà demà per Aitana. Un missatge que va nàixer per difondre-ho per la televisió autonòmica i que ara, orfe de la seua raó d’existència, trova refugi de prestat en aquella finestreta protoautonòmica que ens anunciava el que tindríem els valencians quan estrenàrem tele. Quasi d’amagatotis Fabra es dirigirà a una població que fa anys que no es mira Aitana, i ho farà quasi clandestinament, com si volguera amagar un missatge que no podrà amagar la trista realitat que vivim.<br />
<br />Tot i això, en este cas el mitjà és el missatge: la constatació d’un fracàs polític, econòmic i social d’una magnitud desconeguda en la nostra historia recent. El que Fabra diga en els seus escasos minuts de prestat en TVE és indiferent: en el primer segon de discurs, quan la seua cara isca al costat de la mosca de La 1, resumirà tot el que ha sigut l’any 2013 i el que, per desgracia, serà el 2014: la pèrdua quasi efectiva de la nostra autonomía, que de facto ja es controla des del govern central. El tancament de Canal 9, tot i la commoció que va causar, tan sols és la plasmació d’un desastre que té molts altres factors, i que ens està portant, sense remei, a endarrerir el rellotge quasi tres dècades. <br />
No sóc de vore missatges de cap d’any. Ni els del rei, ni els dels successius presidents autonòmics. Ni en èpoques de (falsa) riquesa ni ara que les coses estan com estan. I este missatge no serà una excepció, afegint a més la vergonya que, com a valencià, em produirà vore el meu president (perquè, m’agrade o no, ho és) demanant almoina televisiva mentre en el canal del costat només hi ha barres i silenci. Trist.<br />
<br />
<br />Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-11593983.post-81550551370893107022013-10-14T13:44:00.000+02:002013-12-23T13:50:04.172+01:00De poble, de ciutat... de comarca“Xiquet, desenganya’t: tots els pobles, de València fins a Silla, són una prolongació del carrer Sant Vicent”. Qui em deia això fa 20 o 25 (quan, efectivament, era un xiquet d’institut i terç de Mahou al Cafè Massanassa o al Pentágono d’Albal) era –és, i per molts anys- Albert Hernànez i Xulvi, escriptor i catarrogí, no necessàriament per este ordre, amb qui compartia tertúlies a la rebotiga de la seua sastreria en els inicis de la dècada dels 90. Que ho diguera ell, que ha plasmat la vida de la Catarroja dels anys 50 i 60 amb l’exactitud de qui la va viure, era preocupant. Per desgràcia, no es tractava de una boutade, sinó d’una certesa comprovada amb la simple observació dels costums dels habitants dels quasi ex-pobles.<br />
<br />
L’intent de ser poble al costat d’una gran ciutat i formant-ne part de la seua àrea metropolitana és ben difícil. Els serveis, el treball, l’estudi, l’oci... tot passa pel Cap i Casal en algun moment, que exerceix una força centrípeta difícil d’evitar, sobretot en pobles amb múltiples formes de comunicació amb la ciutat i amb una economia basada en la indústria ubicada als grans polígons, com és el cas de la trama urbana vertebrada per l’antic Camí Reial de Madrid. Evidentment, va tot per barris, mai millor dit. No és el mateix els nuclis històrics amb cases pertanyents a la mateixa família durant generacions que els eixamples dels últims PGOU o PAI que han multiplicat la població de tota la comarca durant els anys de l’orgia rajolera.<br />
<br />
Si difícil és mantenir la identitat –l’essència- de poble al que algú va batejar com a Gran València fa unes dècades, ho és encara més si l’espai de referència és la comarca, amb una marc legal pràcticament inexistent i, en tot cas, malauradament irrellevant en molts aspectes. I si és l’Horta, encara més.. Com han de tindre els seus habitants un sentiment de pertinença a una entitat quasi al•legal i que orbita entorn a la capital? I, a més, som una comarca? Dos i la capital? Tres i la capital? També compten les subcomarques com l’Horta-Albufera?<br />
<br />
Perquè eixe és un altre debat interessant. Fa uns anys treballava per a una publicació amb nom pretesament històric i amb voluntat comarcal (de la comarca de l’Horta, per entendre’ns) i, entre els continguts que tractàvem d’oferir hi havia una mena d’encontres-debats que estaven protagonitzats, sovint, per alcaldes de tota la comarca. Tot i que el pas d’una dècada m’ha fet ballar els protagonistes crec recordar que en un dels dinars, celebrat a Beniparrell, vam juntar l’alcalde de Meliana, el de Picassent i algun altre que pregue em disculpe per haver-lo oblidat. En la sobretaula i debat posterior Juan Carlos Herrero, aleshores alcalde de Picassent, es preguntava què tenia en comú el seu poble amb Meliana i, per extensió, amb tota l’Horta Nord. Potser era una manera d’escalfar la conversa, però assenyalava una realitat: la distància –més mental que física- entre dues parts d’un tot amb un immens obstacle enmig: València. I amb un tret comú, l’horta, que en alguns pobles ja és un record del passat, engolida per dècades d’urbanisme i/o industrialització.<br />
<br />
Doncs bé, malgrat tot hi ha comarca –o comarques- i sovintegen les demostracions de que, malgrat l’atracció que genera la capital, la ciutadania es creu allò de “ser” d’una comarca. Si els de la Safor, la Marina o l’Alt Palància s’ho creuen, per què no nosaltres? Fins i tot hi ha empreses que prenen la comarca com el seu marc de referència, i fan d’esta realitat la seua rutina diària. Horta Noticias n’és un bon exemple. I com que, amablement, m’han invitat a formar part del seu staff de bloguers, no podia desaprofitar l’ocasió per fer explícita la meua admiració cap a un projecte del qual, a partir d’ara, en forme part, ni que siga cada cert temps. Ens veiem per ací. Espere trobar-vos.<br />
<div>
<br /></div>
Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-11593983.post-53239868126772315782013-01-04T13:26:00.003+01:002013-01-04T13:26:54.773+01:00Deserts urbans<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgO7-unNRHB0yMJ93MP9JRSL_cMUY0KXtf_N9lFLi4kAxiyAkuFcbA4ZhCDF58lGtaUgbsah6H0F3T-X_Q2bpBUQHOEk1AXxLm_HdFivnttUXVw3QR2jLy5aBXhleiFek8JthqSBg/s1600/albal.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgO7-unNRHB0yMJ93MP9JRSL_cMUY0KXtf_N9lFLi4kAxiyAkuFcbA4ZhCDF58lGtaUgbsah6H0F3T-X_Q2bpBUQHOEk1AXxLm_HdFivnttUXVw3QR2jLy5aBXhleiFek8JthqSBg/s1600/albal.jpg" height="200" width="320" /></a></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Un dels primers articles de premsa que he llegit en 2013 és un <a href="http://sociedad.elpais.com/sociedad/2012/12/30/actualidad/1356898903_122798.html" target="_blank">reportatge</a> d'El País sobre la decadència de la ciutat de Detroit, que ha perdut més de la meitat de la seua població en quatre dècades. El tancament de fàbriques i la passió -compartida a esta banda de l'Atlàntic- per aplegar-se a urbanitzacions lluny dels centres urbans han fet que la que va ser capital de l'automoció mundial siga ara un seguit de carrers plens d'edificis abandonats o de solars presos per la vegetació. La ciutat ja no pot permetre's molts serveis que abans eren assumits sense cap esforç, perque els problemes derivats de l'abandó es combinen amb la dramàtica caiguda d'ingressos municipals.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
El cas de Detroit, amb molts matisos, recorda el de moltes promocions abandonades que tenim ben a prop. La pregunta és si esperem a que algun dia s'habiten eixos deserts urbans que ja estan marcats per sempre o, per contra, s'enderroca tot i s'eviten problemes. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
La foto que il·lustra la foto m'ha recordat dos paisatges que conec per diferents motius: Gavarda i Sociopolis. En el cas del poble de la Ribera Alta, l'estat del nucli antic és conseqüència directa de la pantanà de 1982, i de la decisió política de no tornar a alçar cap construcció en aquell indret, traslladant el poble a un turó proper. La prohibició, pel que em va comentar un veí del poble, podia revocar-se en breu, però potser no deixe de ser un rumor. El que és una evidència és l'aspecte fantasmagòric del poble vell, com si es tractara d'una escultura viva que recorda, dia rere dia, la tragèdia que va portar el pantà.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
El cas de Sociópolis és ben diferents, però amb uns resultats semblants. La gran idea de l'IVVSA consistia a crear més de 10.000 vivendes en una zona d'horta de la part sud de la ciutat de València, a la pedania de La Torre i tocant els termes de Benetússer i Paiporta, pegada a l'avinguda del Sud que arriba fins a Albal. Es tractava d'un projecte que combinava l'habitatge social amb àmplies zones d'esbarjo i amb horts urbans. El problema, però, és que es va planificar massa a prop del crack de 2007, i s'han alçar només 4 o 5 edificis. Fer una volta pels seus carrers abandonats dóna una idea de la magnitud de la crisi i de la megalomania de promotors i responsables polítics. Els carrers i els seus equipaments estan fets, però els solars estan buits, i sense massa perspectives de construcció a curt i mitjà termini.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Encara hi ha un parell d'exemples que conec de ben a prop: Moncofa i la seua fallida marina, impulsada per ACS i que, actualment, és una ciutat amb tots els serveis (inclosa una desaladora) però sense edificis. Dels pocs que es van construir abans que tot petara estan a mig comprar o, directament, embargats pels bancs. De la mateixa manera que Sociopolis, la previsió de construir més habitatges és ben pessimista. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Albal n'és un altre cas paradigmàtic: es va planificar el creixement al nord i al sud de la població. Pel que fa a la zona propera al terme de Beniparrell es va culminar la urbanització sense massa edificis, amb la la consegüent manca d'ingressos per impostos i taxes municipals que comporta que hi haja uns centenars d'habitants on havien d'anar milers. I a la part nord, tocant a Catarroja, la urbanització ni tan sols s'ha lliurat a l'Ajuntament i roman tancada a la circulació i al trànsit de vianants. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Els anys d'excessos i de previsions triomfalistes han tingut com a resultat una herència difícil d'assumir pel que fa a la vessant econòmica, però també des de l'àmbit del paisatge urbà. La solució pinta prou complicada, però si finalment no es construeix res a llarg termini potser s'hauria de mirar cap a altres llocs per prendre exemple.</div>
<br />Unknownnoreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-11593983.post-1302028231778164442012-06-01T08:00:00.000+02:002012-12-07T10:57:06.659+01:00Pornografia<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh879wpJe-wXz4lj0XCKEfUx9GOg2BrUyCS5cIfYX_3cMoTwNS5iKEHBYsiwvJcMSoPr-SkdZHdXXdPMgZmTLL-W6EVFClohve9nIpV9W7xgNbIt9_h4hC0NZj-z3eutWhSumXFWQ/s1600/xxx.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh879wpJe-wXz4lj0XCKEfUx9GOg2BrUyCS5cIfYX_3cMoTwNS5iKEHBYsiwvJcMSoPr-SkdZHdXXdPMgZmTLL-W6EVFClohve9nIpV9W7xgNbIt9_h4hC0NZj-z3eutWhSumXFWQ/s200/xxx.jpg" height="200" width="200" /></a></div>
<br />
<em><span style="font-size: x-small;"><strong>Este és el darrer article que he publicat a l'Informatiu, que va tancar ahir dijous. Va per ells i per una idea combativa de periodisme que, ara més que mai, ens cal.</strong></span></em><br />
<a name='more'></a><br />
L’origen etimològic del mot pornografia es refereix a un escrit o tractat sobre la prostitució, prenent literalment els termes grecs que la componen, i coincidint amb la primera accepció que ofereix el diccionari de l’IEC . La societat té una mena de relació d’amor-odi amb el mot i allò que significa actualment. Es condemna la pornografia, però es consumeix fins i tot de manera compulsiva, aprofitant fins i tot les excuses més lleus. Mireu un dia qualsevol les notícies més llegides de qualsevol dels grans mitjans de comunicació a Espanya. Algun del titulars, invariablement, té relació amb el sexe directament. I fins i tot indirectament, quan el titular no és més que un parany per captar l'atenció.<br />
<br />
Les definicions posteriors que ofereixen els diccionaris en qualsevol llengua assenyalen una situació obscena, això és, ofensiva al pudor. Com la roda de premsa del president de Bankia del passat dissabte. Este exercici de cinisme hauria de passar als llibres d'història. Per la posada en escena, tranquil•la i com si no passara res, i sobretot pel seu contingut. S'ha de ser un autèntic canalla per a dir que l'estat t'ha de donar 19.000 milions d'euros (tres BILIONS de pessetes) i que no els pensen tornar en la vida i que els anteriors gestors no han tingut cap responsabilitat. Això, la vilania dels bankers sí que és pornografia, i no les escenes lúbriques de Ron Jeremy, per exemple. <br />
Pornografia també és culpar Bancaixa i “los valencianos” de la gran caguerada que va suposar la creació de Bankia, quan Cajamadrid era fins i tot més tòxica. <br />
<br />
Pornografia és anunciar l'acomiadament de milers de treballadors (sí, molts d'ells enxufats) i enviar als més addictes missatges de tranquil•litat assegurant-los que es quedaran els més propers. I és també pornografia dir-ho en animada conversa amb un altre dels enxufats enmig del carrer davant un desconegut que, casualment, era jo. <br />
<br />
Pornografia és haver contribuït al balafiament i la ruïna d'este país i fer com si els responsables no foren del mateix partit. És proclamar als quatre vents l'honradesa i mantenir gent que empara autèntics fills de puta que somien violar dones per pur odi.<br />
<br />
Pornografia és arrogar-se la paternitat de les poques dades positives de l’economia, com ara l’augment del nombre d’autònoms i callar mesquinament quan se’ls assenyala que les facilitats les tindran ells, i que si no arriba a ser per la solidaritat dels cercles més pròxims no hauríem pogut crear una empresa en la vida. A mi em va passar per Twitter la setmana passada: encara estic esperant que el diputat del PP que ho va dir em conteste.<br />
<br />
Pornografia és el desmantellament dels mitjans d'informació, siguen de la ideologia que siguen, mentre els seus directius continuen embutxacant-se milions d'euros per no fer res i, en tot cas, anunciar la fi del model de negoci que li paga el sou tan generosament, com Juan Luis Cebrián, o Pedro J. També ho és tancar un mitjà de comunicació progressista i no pagar als extreballadors, però acudir -i guanyar- la subhasta per la propietat de la capçalera, com ha fet Jaume Roures en un capítol més de l'afonament del seu imperi efímer. I, en l'altra riba, el vergonyós espectacle de Julio Ariza amb els treballadors d'Intereconomia sense cobrar des de fa mesos.<br />
<br />
Pornografia és que passen totes estes coses i que, a poc a poc, s'apaguen les veus que les denuncien. O que ens acostumem a sentir-les i ja no ens sorprenguen.<br />
<br />
Fem un esforç entre tots: no deixem passar ni una. Denunciem, publiquem, escridassem. Fem una societat millor, un país millor. Trobarem milers d’entrebancs, ens quedarem sense veu, ens faran invisibles, però seguirem endavant. <br />
<br />
Sort, i fins aviat.Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-11593983.post-16323891563344423092012-06-01T00:15:00.003+02:002012-06-01T00:16:14.539+02:00Elles sempre guanyen<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhVEcpJl4E7JqWbck_4u5fphLGHB8K0TjUfow6Ei7GOliW2B_jO58nYHGVw_ikTXMTQ3Ctee8pjXNfWAsnaS4k6thbATccB_FGu9aPvjE3hjI-L0mVRIEaZHYhpQjwecgrDI-5fgw/s1600/telephone.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="240" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhVEcpJl4E7JqWbck_4u5fphLGHB8K0TjUfow6Ei7GOliW2B_jO58nYHGVw_ikTXMTQ3Ctee8pjXNfWAsnaS4k6thbATccB_FGu9aPvjE3hjI-L0mVRIEaZHYhpQjwecgrDI-5fgw/s320/telephone.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
<br />
<em><span style="font-size: x-small;"><strong>Publicat a l'Informatiu el 21 de maig</strong></span></em><br />
<br />
Vos propose un joc de flaixbacs i ucronies. Per un moment, penseu com era la vostra vida fa quinze anys, sense telèfons mòbils, Internet, deu mil canals per TDT, ordinadors, ipads... Jo mateix em recorde enviant cròniques al diari per fax, escrites amb màquina d’escriure en paper pautat i avisant de l’enviament pel telèfon gòndola de casa. <br />
Ara pensem en com seria la nostra vida actual sense Internet ni els gadgets que ens acompanyen en la nostra rutina diària. Difícil, veritat? D’entrada, molts de nosaltres ni tan sols podríem treballar, perquè hi ha treballs que ni existien fa deu anys. Gestions, consultes, compres... tot ho hauríem de fer mitjançant la incòmoda modalitat presencial . I de baixar-se pel•lícules, sèries o música, millor ni parlar-ne. El més semblant a les pàgines de descàrrega que hi havia abans d’internet eren els radiocassetes de doble pletina amb els quals copiàvem cintes igualment il•legals se sentien com psicofonies. <br />
Internet i tots els aparells que se’n serveixen ens ha canviat la vida, tot i que no a tots per igual. Hi ha gent a qui li ha anat infinitament millor que a qualsevol de vosaltres: les operadores de telefonia i Internet. El dineral que han facturat i que continuen guanyant els fa ser els vertaders guanyadors de la revolució digital. Les empreses fabricants d’equips poden caure o quedar molt tocades fins i tot per problemes puntuals com el que va patir Blackberry fa uns mesos. Però a les operadores de telefonia i Internet sembla que no els afecta cap crisi, ni puntual ni estructural. I no serà per falta de raons.<br />
Resulta curiosíssim que una entitat tan entestada en recaptar com l’SGAE no haja dit ni pruna (almenys, a mi no em consta) sobre la possibilitat de passar un cànon a les companyies proveïdores d’Internet, que són els qui fan possible l’intercanvi il•legal d’arxius i, a més, són els que més beneficiats ixen. Perquè per llegir un diari com l’Informatiu no calen 30 megues, però per descarregar-se centenars d’hores de sèries en un tres i no res, sí. Evidentment, la responsabilitat és dels usuaris, però resulta sospitós que posen al teu abast un bazuca quan només necessites fer fora de casa a un mosquit.<br />
Més mèrits per a les companyies telefòniques: són el servei que més reclamacions i queixes rep per part dels consumidors. I no és gens estrany: quasi totes les setmanes algú em conta alguna anècdota relacionada amb el mal servei que presten. Jo mateix puc assegurar que he estat més de tres mesos darrere d’una companyia perquè em fera un canvi de titularitat d’una línia. Quan finalment ho vaig aconseguir, em van cobrar dotze euros extra per la cara i sense cap justificació, supose que per a celebrar el canvi. <br />
Donaria amb gust una bona part de la meua capacitat d’emmagatzematge en núvol perquè l’actiu govern de Rajoy ens sorprenguera un divendres qualsevol amb una llei que protegira la societat front a estes organitzacions malèfiques, que guanyen quantitats obscenes de diners tractant a puntellons als usuaris. Però no tindrem eixa sort, i per tant haurem de continuar amb el nostre rol masoquista i complaent amb la canya que ens foten les nostres dominàtrix de telecomunicacions. Encara ens passa poc.Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-11593983.post-88836351700359454172012-05-23T09:23:00.000+02:002012-05-23T09:23:00.436+02:00Himne generacional #2012<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEizciKvI2uTC-_6-66kq9KAZUI0XuRc9MOhaQxWq8iPGPUC1wUwVqN6xuJ6PVvclWKn5RnFFOtX4AyKUXmhg4q12xn6t2VaxMDPG5l7-uQKKh93DrEtgW68CrOUKxyDB7P3XvKiRQ/s1600/talking_bout_my_generation.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEizciKvI2uTC-_6-66kq9KAZUI0XuRc9MOhaQxWq8iPGPUC1wUwVqN6xuJ6PVvclWKn5RnFFOtX4AyKUXmhg4q12xn6t2VaxMDPG5l7-uQKKh93DrEtgW68CrOUKxyDB7P3XvKiRQ/s1600/talking_bout_my_generation.jpg" /></a></div>
<br />
<em><strong><span style="font-size: x-small;">Article publicat a <a href="http://www.linformatiu.com/">l'Informatiu</a> el 14 de maig</span></strong></em><br />
<br />
Als periodistes ens encisen les etiquetes, que pengen absolutament a tot. Des de la d’equip revelació de la lliga (felicitats al meu Llevant, per cert) fins a la relació de generacions de joves que, per una raó o una altra, són susceptibles de ser retractades en un reportatge. No obstant, la generació actual de joves que es veuen a l’atur amb uns currículums impressionants no ha estat encara batejada. Tan sols he sentit un intent d’etiqueta, certament desafortunada, la generació ni-ni-ni, que va un pas més enllà de la definició del tall de ganduls que no pegaven ni brot per plaer, per definir als que no tenen l’opció de treballar perquè, simplement, no hi ha faena.<br />
No m’agradaria tenir deu o quinze anys més, la veritat, encara que la depressió econòmica no és exclusiva de cap generació. I als de la meua també ens han fotut bé. També és cert que almenys hem tingut l’oportunitat de fer plans i, fins i tot, ser ambiciosos, tractar d’arribar més lluny que els pares, gràcies al major nivell econòmic, la llibertat, l’educació, els valors... Potser (i només potser) ho teníem tot al nostre favor. De fet, en acabar d’estudiar no vaig tardar a trobar faena, com quasi la totalitat dels meus companys de promoció. Això ho conte als nous llicenciats i no s'ho creuen, però va ser així. En pocs anys tenia cotxe (menudet i de segona mà, però en tenia) i casa, com la resta dels meus companys de faena, tots en una mateixa franja d’edat. Havíem començat a estudiar enmig d'una crisi que va obligar a devaluar la pesseta, però de la qual ens vam eixir bé. O això semblava.<br />
Mentrestant, pensava que eixa estabilitat seria per a tota la vida, i que amb el que guanyava aviat pagaria la casa i em podria permetre fer viatges més llargs que els que feia. Fins i tot pensàvem en tindre fills per als quals la vida seria fantàstica, amb una família ben situada i un sistema de benestar garantit, per a ells i per a nosaltres.<br />
Hem tingut fills. Ens hem hipotecat, alguns fins i tot dos vegades. Vam caure en el parany i ara ens foten ben fort. Ara som conscients que la nostra inversió segura en forma de rajola ni val el que ens deien ni recuperarà el seu valor mai de la vida. Que molt probablement no tindrem pensió quan ens jubilem, i que ens jubilarem molt, molt tard. Que per a que els nostres fills estudien i aprenen idiomes haurem de dedicar uns diners que ens tornaran a hipotecar per molts anys, i això si hem tingut la sort de desfer-nos-en de la primera. I que posar-nos malalts ens pot costar diners, i que l’estabilitat laboral que alguns vam arribar a gaudir serà una batalleta més per a contar als nets.<br />
Dia rere dia, les perspectives per a nosaltres i els nostres fills es fan cada vegada més negres. No som la generació ni-ni-ni (refotuda etiqueta), però també ens han enganxat de mala manera. El més sorprenent és com de mansos i civilitzats estem fent front a la ruïna i la destrucció del món presumptament meravellós en el qual vivíem. Tan de bo continuem tan cívics però, francament, la cosa no pinta massa bé: menys llibertat, menys diners, menys democràcia, menys il•lusions... El conte, per a la meua generació i per a la resta, ha canviat massa en molt poc de temps.Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-11593983.post-35113461578341102052012-05-20T09:19:00.000+02:002012-05-20T09:19:00.808+02:00Grècia i el futur d’Europa<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg2Yldjinj8dsHhrbb8lI9rZCRbrIKPpVtqTUUmxs_CMeAvhb4yKnUkw5SiNjl_7HFYtUrhTgtXHAMW36uXvA7WAKUvznk14oGj6Wvu3yCA4QsydUVwzneQwmD3bZ30_xB4IHxNUg/s1600/Greece.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="216" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg2Yldjinj8dsHhrbb8lI9rZCRbrIKPpVtqTUUmxs_CMeAvhb4yKnUkw5SiNjl_7HFYtUrhTgtXHAMW36uXvA7WAKUvznk14oGj6Wvu3yCA4QsydUVwzneQwmD3bZ30_xB4IHxNUg/s320/Greece.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
<em><strong><span style="font-size: x-small;">Article publicat a <a href="http://www.linformatiu.com/">l'Informatiu</a> el 7 de maig </span></strong></em><br />
<br />
Ahir va ser una jornada marcadament electoral, amb comicis a diferents països d’Europa. Els més cridaners, per la seua –en teoria- transcendència, han estat els francesos, que han fet del socialista Francois Hollande president de la República durant els propers cinc anys. Com a conseqüència, Nicolas Sarkozy ha sigut despatxat de l’Elisi i s’uneix a la llarguíssima llista de governants que s’està cobrant la crisi arreu d’Europa. La victòria d’Hollande front a Sarkozy, d’Holanda front a Hongria (tal com ha obligat la inexplicable censura francesa a Twiiter a nomenar tots dos candidats durant la jornada electoral) dibuixa, a priori, un nou panorama polític no sols per a França, sinó també per a tota Europa. Caldrà comprovar si Hollande, realment, té valor i capacitat de maniobra suficients per imposar un canvi de direcció política (i econòmica) a Angela Merkel o queda com una nova esperança perduda, tal com li va passar a Obama als Estats Units.<br />
<br />No obstant la importància de les eleccions franceses, el futur d’Europa és molt probable que s’haja jugat a Grècia. Els grecs, farts de retalls, humiliacions públiques, insults i fins i tot ocupacions virtuals per part de l’eix Brussel•les-Berlín (o potser només Berlín) s’ha pronunciat, i ho ha fet amb un sonor i espectacular puntelló als testicles de la troika. Els dos partits majoritaris, els equivalents hel•lènics al PP i PSOE, han passat de vorejar el 80% dels vots a superar amb prou feines el 30%, i han cedit milions de vots a d’altres opcions tan heterogènies com comunes en un sol objectiu: el rebuig visceral a les mesures de retall imposades per Europa.<br />
<br />Fent una extrapolació a la política espanyola (certament fàcil perquè la cambra grega compta amb 300 diputats), podríem concloure que el PP (Nova Democràcia) guanya amb 100 diputats, a 150 de la majoria (i gràcies als 50 que graciosament se’ls concedeix per haver sigut la primera opció) i que la segona força és IU (Syriza) amb 50 diputats. La tercera és el PSOE (Pasok) amb poc més de 40 escons, i la quarta és UPyD (Grecs Independents) amb 30 escons. Menció a banda mereix l’entrada al Parlament grec de l’extrema dreta declaradament nazi amb més de 20 escons, paradigma del vot protesta sense respondre a cap programa electoral, només a la ràbia i l’odi primari. Els veterans comunistes del PKK es queden amb els mateixos 20 escons, i una escissió socialista n’aconsegueix el mateix nombre. <br />
<br />Els resultats, si atenem els titulars de la premsa internacional, oscil•len entre la desconfiança i la histèria per les repercussions que tindrà la decisió del poble grec en el destí d’Europa. Fins i tot vaig sentir ahir en una tertúlia radiofònica que els ciutadans grecs haurien de ser conscients dels seus actes i votar per una de les dues opcions pro europees, que casualment són les que s’han alternat en el poder durant els últims 40 anys i han estat responsables directes de la fallida del país. <br />Doncs serà que no, que els grecs han decidit canviar les coses, tot i que no se sap ben bé cap a on durà el país un resultat tan fragmentat. Però han parlat i han dit ben clar el que ja comença a ser un clam en tot el continent, que no es pot exigir a la ciutadania esforços il•limitats donant a canvi més atur i misèria i un futur (sovint incert) d’estabilitat macroeconòmica. Que en prenga nota Brussel•les o, directament, Berlín: la humiliació no és una bona solució. I a Alemanya s’ho saben, això, per experiència pròpia.Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-11593983.post-24425539948374218942012-05-19T09:11:00.000+02:002012-05-19T09:11:05.457+02:00Un saníssim antidepressiu<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhvNGA2LZWAf0K1KvN8Z4HGncNwjCjLdTu98wZEOPF_gpdExutDdRgGxDqtepTRHNUfLkXslzhWZVIjafx6fVzPu4RSu5zg6DrL8YKbbDtHx1fSnST5PB-muCBI9lZ5RfTvpAeOdA/s1600/Firadelllibre2012.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="200" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhvNGA2LZWAf0K1KvN8Z4HGncNwjCjLdTu98wZEOPF_gpdExutDdRgGxDqtepTRHNUfLkXslzhWZVIjafx6fVzPu4RSu5zg6DrL8YKbbDtHx1fSnST5PB-muCBI9lZ5RfTvpAeOdA/s200/Firadelllibre2012.jpg" width="143" /></a></div>
<br />
<em><strong><span style="font-size: x-small;">Article publicat a <a href="http://www.linformatiu.com/">l'Informatiu</a> el 30 d'abril.</span></strong></em><br />
<br />
En sis mesos Rajoy haurà incomplit tot el seu programa electoral, si continua al ritme que està marcant durant els quatre mesos de legislatura que duu. Fins i tot menys, perquè ja s’ha encarregat d’anunciar, en resposta a les manifestacions contra tota classe de retallades d’ahir diumenge, que les reformes continuaran al mateix ritme, en una cadència setmanal que fa que qualsevol ciutadà de l’estat odie els divendres fins i tot més que els dilluns. Perquè els dilluns, al cap i a la fi, només s’ha d’aguantar la tornada a la faena, sempre i quan encara es conserve. Però divendres, tradicionalment el millor dia de la setmana, hi ha Consell de Ministres, i cada set dies pels volts de les tres de la vesprada les forces del mal prenen els televisors de tota Espanya i pronuncien el seu mantra ritual: retall, retall, retall... i així fins a la fi de la legislatura, siga quan siga. <br />
<br />Des del carrer Cavallers les notícies no són millors. O, millor dit, són refotudament pitjors. Els rectors de la depauperada economia valenciana també van escollir el final de la setmana laboral per anunciar la privatització de part del sistema sanitari valencià. Tot i això, no serà més que la formalització d’una realitat ben present en la gran majoria d’hospitals valencians, però és ben simptomàtic que es faça explícita una idea que no es podia verbalitzar per por a la reacció de la societat. Però el pitjor és que la porta queda oberta per aprofundir en el camí de la destrucció de l’estat social i la seua substitució per una sort d’estat del mercat, una mena de frankenstein que barreja en la seua gènesi la pitjor part de totes les ideologies: privatitzacions salvatges, subordinació a actors econòmics, pujada d’impostos, reacció moral, liberalització comercial... Un complet catàleg de mesures imposades per la situació d’urgència que vivim, però que, potser, amaguen una agenda oculta de viratge de la concepció de l’estat. <br />
<br />S’ha de dir que els d’ací, almenys, donen la cara i no amaguen la realitat, com el ministre d’Economia el passat divendres, negant-se quasi còmicament a pronunciar la paraula IVA quan un periodista va posar en evidència les piruetes lingüístiques per dir sense dir i comportant-se com un tafur del Mississipí trilers. I, damunt, Guardiola se’n va i el València encadena ridícul rere ridícul.<br />Afortunadament, esta setmana també hi ha bones notícies. A banda de l’Eurollevant, als Jardins del Reial de València hi ha, fins diumenge, la 43 edició de la Fira del Llibre de València, malgrat la crisi, els retalls pressupostaris i l’oratge inestable del primer cap de setmana. És admirable com els valencians s’estan aplegant fins les casetes de la fira per passejar, tafanejar i, fins i tot, comprar. La crisi és terrible, però sembla que el personal ha decidit deixar d’alimentar el forat farmacèutic i gastar-se els duros en lectura. Possiblement la lectura no siga el millor antidepressiu, però certament és el més sa.<br />
<br />Vacuneu-vos contra la depressió. Aplegeu-vos a la Fira del Llibre i compreu universos paral•lels. No vos en penedireu.<br />Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-11593983.post-76779579175682100382012-04-25T08:32:00.000+02:002012-04-25T08:32:00.382+02:00Patró cafè<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh77k17otSl7ldOuJr8Z1MCGEoFjblS2uqJhyphenhyphen48hyneUAXyCKymg1DV8vlGUFNrFozP3na7bnowBLJ2JbSItUBtKFEMKk6tmQewOkdwCGnNKUeJyJVdfUCoHzV__NSZO15xNmNIkQ/s1600/coffee-cups.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="199" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEh77k17otSl7ldOuJr8Z1MCGEoFjblS2uqJhyphenhyphen48hyneUAXyCKymg1DV8vlGUFNrFozP3na7bnowBLJ2JbSItUBtKFEMKk6tmQewOkdwCGnNKUeJyJVdfUCoHzV__NSZO15xNmNIkQ/s200/coffee-cups.jpg" width="200" /></a></div>
<br />
<br />
<em><strong><span style="font-size: x-small;">Publicat a <a href="http://linformatiu.com/">l'Informatiu</a> el dilluns 23 d'abril.</span></strong></em><br />
<br />
El cafè s'està convertint en una mena de patró or de l'economia explicada al poble, si fem cas a les explicacions que el govern de Rajoy ha donat al voltant de les últimes mesures aplicades per reduir el dèficit i donar-li gustet a Berlín i als mercats. El Conseller de Sanitat de Castella-la Manxa va assegurar la setmana passada que des del punt de vista recaptatori la mesura és molt menor, ja que només suposa un cafè a la setmana o vint cèntims al mes, i que el seu caràcter era, sobretot, dissuasori. José Ignacio Echániz, que així es diu el conseller, aportava com a dada rellevant les 3.700 tones de medicaments que, segons va assegurar, es tiraven cada any sense usar.<br />
No negarem l’evidència: que entre els nostres conciutadans hi ha qui té una afició desmesurada per l’adquisició via recepta de tota classe de medicaments. Però em tem que això és una mínima part de les persones que passen per les farmàcies. Potser hauríem de preguntar-nos per què els laboratoris comercialitzen els seus productes no amb la quantitat que normalment prescriu el metge, sinó amb més unitats. I el que han venut de més, al fem, tot i que el preu el satisfà l’estat de manera íntegra. <br />
Independentment d’este detall (que diu ben poc a favor de les farmacèutiques) i dels incompliments, mentides i la destrucció de l'estat del benestar que estan portant a terme amb tanta dedicació Rajoy i els seus, la comparació cafetera em genera una pregunta: què pensaran els fabricants de cafè i les cafeteries sobre el fet de que s'empre el seu saborós producte per a mesurar retalls que afecten a la capacitat de consum de la ciutadania? Perquè si tothom férem cas a les indicacions ministerials estaríem parlant d'una reducció d'un mínim de 100 milions de cafès per mes. O el que és el mateix, una reducció per al sector de la cafeïna de 1.500 milions d'euros per any. Desconec el volum de negoci que mou el cafè a Espanya, però són xifres que podrien afonar qualsevol sector en un tres i no res.<br />
I això si fem una lectura optimista i obviem el fet de que els jubilats i els que no ho són no han retallat cap dels cafès que habitualment s'han fet fins ara. O pot ser un exercici de sarcasme excepcional, i consideren que abans del retall en els cafès ja s'ha produït una reducció prèvia en el menú que corona el cafè, des del pa a la sopa i als tovallons. No estem parlant de quatre xavos: eixos 1.500 milions, més els que venen de la congelació de salaris, de la pujada de taxes i impostos i de tota classe de retalls i afonaments econòmics diversos donen com a resultat una quantitat de diners que tan bestial que no hi ha economia que ho aguante. ¿Com anem a eixir de la crisi si s’està fent una competició per afonar l’activitat econòmica, inclosa la dels torradors de cafè?<br />
En esta tesitura cafetera ens ha sorprés els respectius vídeos de cap de setmana de PP i PSOE, previsibles i que aprofundeixen en l'enfrontament perpetu entre els dos partits-dinosaures majoritaris. Entre #vanaportodo i #nohandejadonada no ens queda ni per a un miserable sobret de sucre. Menys mal que no m'agrada el cafè, però tremole pensant en el dia que facen equivalències de retalls en infusions...<br />Unknownnoreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-11593983.post-56171705258288458642012-04-24T08:27:00.000+02:002012-04-24T08:27:00.629+02:00Rescue me<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg5faI2AdLwSfiCahnp9FzBkwLMcYIQRuIBJtRF4aXkNh-jJw1COEuo42GPK8-WlcHsbIBBoj2yPA4HUACmp03zGggATDT746urKxAzBVS6q-A0CFJdcfXBtd9Jy6io874DKkqYbQ/s1600/cliff.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="211" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg5faI2AdLwSfiCahnp9FzBkwLMcYIQRuIBJtRF4aXkNh-jJw1COEuo42GPK8-WlcHsbIBBoj2yPA4HUACmp03zGggATDT746urKxAzBVS6q-A0CFJdcfXBtd9Jy6io874DKkqYbQ/s320/cliff.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
<br />
<strong><em><span style="font-size: x-small;">Publicat a <a href="http://linformatiu.com/">l'Informatiu</a> el dilluns 16 d'abril</span></em></strong><br />
<br />
Divendres passat el New York Times advertia de la possible intervenció d’Espanya per part dels superpoders que dominen el món actualment, la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional. Entre les causes d’esta hipotètica intervenció el diari nord-americà assenyalava directament Alemanya i la seua política cap als països del sud d’Europa, que prioritza la reducció del dèficit de manera obsessiva, i deixa de banda les mesures d’estímul per a fomentar el creixement. També apuntava a la diferència del cas espanyol amb la resta de països de la zona, ja que la part principal del deute del país no està ens mans públiques, sinó privades. O, el que és el mateix, l’endeutament de les empreses i de les famílies.<br />
Fins i tot des del Fons Monetari Internacional s’aporta una idea que resulta tota una novetat pel que fa al seguit de receptes anticrisi que estem sentint des de fa pràcticament quatre anys: l’opció de condonar una part del deute hipotecari a les famílies per tal d’estimular el consum. Això és tota una novetat, i més venint de l’FMI, perquè assenyala que la recuperació econòmica no ha de vindre per la via de la reducció de la despesa pública i l’augment dels impostos. Estes mesures suposen entrar en una espiral de decreixement de la qual resulta molt difícil eixir. Estes mesures ja van ser aplicades en uns altres països, com Islàndia o Argentina, que van créixer just quan van començar a fer just el contrari del que manava l’FMI.<br />
Queda clar, doncs, que el Fons Monetari Internacional és un organisme al qual no s’ha de fer massa cas si no es vol afonar l’economia del país. Tampoc hauríem de fer massa cas de les recomanacions d’un altre organisme que, per a la nostra desgràcia, és qui hauria d’haver vetllat per la salut del sistema financer espanyol: el Banc d’Espanya. Durant molts anys ens ha fet creure que el sistema financer espanyol era el més sòlid de la humanitat, i que era l’enveja de tots els països desenvolupats. Nyas, coca. I damunt el seu director (el gran gestor que jurava que tot funcionava perfectament) adverteix que el sistema bancari espanyol necessitarà més diners, potser més del que l’estat aconseguirà retallant i perdonant multes als defraudadors. Resultat: més diners per als bancs, menys per als ciutadans, comptes públics a fer la mà, Merkel emprenyada i Espanya intervinguda, per este ordre. <br />
<br />Si la credibilitat de l’estat espanyol ja està per terra gràcies a estes coses, només ens falta que la família reial done l’espectacle mundial que està oferit estos últims dies amb infants disparant-se els peus (en la més pura tradició borbònica) i monarques caçant elefants a Àfrica a 23.000 euros la peça, enmig de la pitjor crisi del seu regne. Espanya necessita un rescat, però no com el de Grècia. Qui la vulga, que la compre.Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-11593983.post-25351483445401505342012-04-01T08:18:00.000+02:002012-04-01T08:18:00.631+02:00La doctrina Gallardón<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj_ZPj8_nGLiF9tPIFaKZd5smBgw04GJ2xyAvOBfKfslHwVGXQwvN4lN6MjKxEBKitk6ygjIOhQySsi85qty5YaVPOtm3k9mNzXoA-rQLbNrcbAsI5cYRqMpEaVKAydJLUct2cMHQ/s1600/gallr.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="200" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEj_ZPj8_nGLiF9tPIFaKZd5smBgw04GJ2xyAvOBfKfslHwVGXQwvN4lN6MjKxEBKitk6ygjIOhQySsi85qty5YaVPOtm3k9mNzXoA-rQLbNrcbAsI5cYRqMpEaVKAydJLUct2cMHQ/s200/gallr.jpg" width="150" /></a></div>
<br />
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;">
<span lang="CA"><strong><span style="font-size: x-small;"><em>Publicat a l'Informatiu el 12 de març.</em></span></strong></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;">
<span lang="CA">El comportament
dels<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>ministres del gabinet de Mariano
Rajoy sembla el guió d’una pel·lícula de terror alienígena. Sabíem que hi havia
ministres que eren de la línia dura, els fardatxos de “V” sense aspecte humà, i
que la seua forma d’actuar no aniria no variaria massa d’allò que s’esperava
d’ells. Per exemple, ningú no s’estranya de la reforma laboral que han impulsat
i defensat Montoro i De Guindos, i que li costarà al govern una vaga general
d’ací a dues setmanes. Els antecedents d’ambdós no conviden a pensar cap altra
cosa que no siga la reforma aprovada: és perfectament congruent amb la seua
trajectòria. </span></div>
<span lang="CA">Però, i Gallardón?
L’amic de l’esquerra està fent les paus amb els seus arxienemics de l’extrema
dreta mediàtica, pel que es veu. No sé si és per la seua ànsia de protagonisme
o perquè ja ha aconseguit el seu primer gran objectiu en el seu camí cap a la
presidència del govern, però el Gallardón dels darrers dos mesos no se sembla
en res a la imatge que ell mateix ha projectat de les seues idees i la seua
acció de govern durant els últims 16 anys. Lògicament, la imatge és una cosa i
la veritat una altra, però és evident que era el polític del PP més valorat
pels votants de l’esquerra. Però això forma part del passat.</span><br />
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;">
<span lang="CA">En unes poques setmanes
Gallardón ha resintonitzat les seues declaracions públiques a la longitud d’ona
més cavernícola, des de la proposta d’instauració de la cadena perpètua al
qüestionament de la llei d’avortament. L’exalcalde de la capital més endeutada
d’Europa gràcies a les seues obres faraòniques està posicionant-se per a
guanyar-se el coret de l’ala més conservadora del PP. O, potser, és que sempre
ha pensat així, i ara s’ha alliberat de la màscara pseudoprogre que s’havia
col·locat i ara, quan ha tocat poder de
veritat està comportant-se tal i com és.</span></div>
<span lang="CA">Ahir mateix,
Gallardón assistia a l’acte en record dels atemptats de l’11 de març de 2004 i
autoritzava amb la seua presència la teoria de la conspiració que la presidenta
de l’AVT defensava en la seua intervenció. Fa uns anys l’actual ministre havia
censurat obertament esta teoria que lliga la matança a ETA i als socialistes,
però encara no era ministre. Sembla que el PP en el seu conjunt ha iniciat el
camí de la regressió social no sols en termes de drets laborals, sinó també en
drets socials. Perquè, quan de temps tardarà Gallardón a qüestionar els
matrimonis entre persones del mateix sexe. Fa poques setmanes els va defensar
de forma tèbia, però per a ell, tal com s’ha vist, els posicionaments anteriors
i l’hemeroteca no suposen cap obstacle per a escollir el camí de la dreta.</span><br />
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;">
<span lang="CA">Gallardón no és
l´únic, però. Tothom sabia que Jorge Fernández Díaz era un home de l’Opus i
que, com a tal, la seua manera d’actuar estaria condicionada pel camí de Sant
Josepmaria. Però havia mostrat el seu respecte i admiració per la tasca de la
DGT durant el govern anterior en la seua lluita per reduir les víctimes
d’accidents de trànsit. Tant, que li va llançar no poques floretes a Pere
Navarro, i ha tardat més de dos mesos en trobar-li relleu. Però la substituta
es va afanyar a desqualificar la tasca de Navarro qualificant-la de “pur
marketing” per a, tot seguit, qüestionar la realitat de les xifres de víctimes.
En este cas també s’ha imposat la doctrina Gallardón: per a la imposició del
nou ordre el passat no importa, només el present. I, així, el futur pinta de
color gris tirant a negre. </span></div>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-11593983.post-55864882707868033272012-03-31T08:13:00.000+02:002012-03-31T08:13:00.440+02:00València en flama (i no per les falles)<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgKdsYjXIE66CI0T-7kk2FxDUdD6hpcqJRh-MvDeJU26HeRgb34Ye5JBFYJ6aJyVmN5FCGUghUQVTnf_imKIxPyw7wdXFE2UuFQRhmJMr_E4Ts4PYEBZsV_h9KIFuwS161JRWAnsg/s1600/primval.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="146" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEgKdsYjXIE66CI0T-7kk2FxDUdD6hpcqJRh-MvDeJU26HeRgb34Ye5JBFYJ6aJyVmN5FCGUghUQVTnf_imKIxPyw7wdXFE2UuFQRhmJMr_E4Ts4PYEBZsV_h9KIFuwS161JRWAnsg/s200/primval.jpg" width="200" /></a></div>
<br />
<br />
<strong><em><span style="font-size: x-small;">Article publicat a l'Informatiu el 5 de març.</span></em></strong><br />
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;">
<span lang="CA">Veig les imatges de
la tele i em fan llàstima les falleretes, les seues llàgrimes i la seua
incredulitat per uns crits que no entenen. Elles no tenen la culpa de res del
que està passant, de que el món on vivim s’estiga posant tan refotudament
complicat. Però elles són a qui més afecten els xiulits d’allò que en Twitter
s’ha anomenat #intifalla, la conseqüència quasi lògica d’un altre hashtag ben
popular, la #primaveravalenciana. Entenc la indignació de les falleres amb la
protesta, tot i que la oportunitat de la seua nota pública és qüestionable:
elles haurien d’entendre, en primer lloc, el context en el qual estan vivint, i
a més assumir que la pròpia festa fallera no s’entén sense la crítica, de
vegades terrible i despietada. Haurien d’entendre, a més, que la crítica no
està provocada per elles, sinó pels representants polítics que durant tants
anys han gaudit del confort i de la impunitat del balcó i de la resta de
l’edifici.</span></div>
<span lang="CA">Com és lògic, la
premsa més propera al poder (i els qui busquen la supervivència de les miquetes
publicitàries) ha desqualificat la protesta, com abans ha fet en cadascuna de
les manifestacions i protestes que s’han posat en marxa per protestar per la
nefasta gestió que ens ha portat fins on estem. Alguns, fins i tot, tenen la
poca vergonya d’impulsar manifestos que exoneren de tota responsabilitat als
qui són culpables directes, proposant una mena d’amnèsia selectiva per als
excessos, balafiaments i lladrocinis viscuts fins ara apel·lant a l’orgull de
ser valencians. Són els mateixos que van donar, fa una setmana, ales a rumors i
mentides que implicaven directament una menor tan sols pel fet de ser filla de
qui és, ignorant les més elementals normes del periodisme i, encara més, dels
drets fonamentals de la persona. </span><br />
<br />
<span lang="CA">Però en l’època de la galàxia Internet
l’impacte de la premsa de paper és, ens agrade o no, bufa de pato. I és
precissament la Intifalla (i moltes altres coses que estan passant) el que ens
torna l’orgull de ser valencians. Front a la idea d’un poble narcotitzat, la
indignació i la protesta es deixen sentir amb força. I això molesta als qui han
fet i desfet al seu aire durant quasi dos dècades, però no hi ha marxa enrere.
És probable que els inquilins dels edificis públics tiren de la tropa violenta,
a l’estil de la Batalla de València, llançant a l’extrema dreta com a
vanguàrdia de la contraprotesta, com de fet ja està passant. Però esta societat
no és la de fa 30 anys: vull pensar que és molt més difícil d’enganyar.</span><br />
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;">
<span lang="CA">La Intifalla resum en
la seua pròpia etimologia el que ens està passant: sense deixar de banda
l’humor i el cinisme la protesta comença a formar part del paisatge habitual,
si més no de la ciutat de València. No arribarem a l’extrem de donar crèdit a un
mitjà de comunicació rus, que assegurava fa quinze dies que el País Valencià
era la zona més conflictiva d’Europa, ara que ja no es parla d’Euskadi. I com
que algú ha d’assumir el rol de regió insurrecta sembla que ens ha tocat a
nosaltres: estudiants esvalotats, manifestacions cada dos dies, festes populars
aprofitades (com els txupinazos
bascos) per a fer crítica política.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;">
<span lang="CA">Però no ens deixem
enganyar: afortunadament açò no és Euskadi, sinó València. Per què desaprofitar
l’oportunitat de seguir protestant en la festa més àcida i crítica d’Europa? Amb
el somriure, la revolta. </span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;">
<br /></div>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-11593983.post-36918719639019993922012-03-30T08:07:00.000+02:002012-03-30T08:07:00.350+02:00Serem tots Neandertal?<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjIS1lwwl-YzzN5cEOJLzLAfw9b9ZvdBDnJxoJzlpRehyphenhyphenbf7YVzHugFrpqpR8rSRVvh6WgMQOgHNaNaIKFcHnbQe9sE_J9M_peK3BJg0qYj87uMMLQWodaI8rUKxKA8-2-ZH4-GWw/s1600/ppicapiedra.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="200" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjIS1lwwl-YzzN5cEOJLzLAfw9b9ZvdBDnJxoJzlpRehyphenhyphenbf7YVzHugFrpqpR8rSRVvh6WgMQOgHNaNaIKFcHnbQe9sE_J9M_peK3BJg0qYj87uMMLQWodaI8rUKxKA8-2-ZH4-GWw/s200/ppicapiedra.jpg" width="117" /></a></div>
<br />
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt;">
<span lang="CA"><strong><em><span style="font-size: x-small;">Article publicat a l'Informatiu el 27 de febrer.</span></em></strong></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt;">
<span lang="CA">Un grup mutinacional d’investigadors ha fet un
treball tan increïble com si creuàrem Sherlock, CSI i els documentals de Punt
Dos, que en pau descanse. Es tracta d’un estudi genètic gegantí que posa de
manifest que els neandertals van estar a punt de desaparéixer i, posteriorment,
van ser capaços de tornar a implantar-se durant 10.000 anys en bona part
d’Europa, coincidint en eixe etapa amb <span style="mso-spacerun: yes;"> </span>l’Homo Sapiens, sense pràcticament creuar-se
entre si i, per tant, sense posar en pràctica cap genocidi. Cosa que, atenent
la història de la humanitat, sorprén: crec que un Homo Sapiens conscient de
ser-ho no desaprofitaria l’ocasió d’eliminar a sang i foc<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>qualsevol competència bípeda.</span></div>
<span lang="CA">Este descobriment canvia tot el que s’havia
conjeturat fins ara, ja que se suposava que ambdues espècies s’havien succeït
sense coincidir durant massa temps. Encara que la desaparició definitiva de
l’espècie està relacionada amb la degradació genètica, sembla que la primera
“extinció”<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>dels nostres avantpassats
està més relacionada amb el canvi climàtic que en cap altre factor de tipus
víric, violent o extraterrestre. Una causa molt a tindre en consideració: la
història és circular i si ja li va passar als Neandertal, per què no a
nosaltres?</span><br />
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt;">
<span lang="CA">De tota manera, des del més absolut menyspreu
cap al rigor científic i amb el valor que dóna la ignorància em llance a la
piscina i formule la meua pròpia teoria sobre la desaparició dels Neandertal.
No han desaparegut del tot, sinó que perviuen sota aparença sapiens entre nosaltres. Partint de la
base (mitjançant el cubicatge dels cranis) de que la nostra capacitat cerebral
és molt superior a la d’aquells s’expliquen moltes coses, com ara que algú
tracte d’enemics a uns simples estudiants.</span></div>
<span lang="CA">Aventure, però, una variació de la meua teoria
que esmena l’anterior: en realitat tots som Neandertal, i tan sols una minoria
selecta pertany a l’espècie Sapiens, i es dedica a putejar-nos sense pietat
mitjançant tota classe de tortures inhumanes. Un bon exemple són les agències
de qualificació de deute i la resta d’actors protagonistes de la funció
econòmica. O també els programadors de Telecinco respecte de la carnassa humana
que utilitzen per a elaborar la seua graella. O també els sorprenents i sovint
inexplicables resultats electorals que es donen arreu del món. O el sobtat
canvi d’opinió de les senyores i els senyors que fa quinze anys acudien a
llançar-li floretes a Urdangarín i ara es foten una bona matinada per
insultar-lo.<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>Qualsevol excusa és bona
per tractar d’explicar el destarifo de món que ens ha tocar viure. A nosaltres
i als extingits Neandertal, pobrets.</span><br />
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt;">
<br /></div>Unknownnoreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-11593983.post-1627815682075655682012-03-29T08:03:00.000+02:002012-03-29T08:03:00.868+02:00Cobdícia nuclear<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg8b3a5XNfUQiy-8od9MG6eoLFcHmFczGE08J-htxujUIvYI61-nDzKRjo0aWYa2bGBgAjmryYuZhMmAoXgKRXrZ4czevHnXmyab1gr6OqarfJAKRA-MOapPFcpqS0ANWjqjffAfA/s1600/nuclear.png" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="239" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEg8b3a5XNfUQiy-8od9MG6eoLFcHmFczGE08J-htxujUIvYI61-nDzKRjo0aWYa2bGBgAjmryYuZhMmAoXgKRXrZ4czevHnXmyab1gr6OqarfJAKRA-MOapPFcpqS0ANWjqjffAfA/s320/nuclear.png" width="320" /></a></div>
<br />
<em><strong><span style="font-size: x-small;">Article publicat a l'Informatiu el 20 de febrer.</span></strong></em><br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;">
<span lang="CA">A la població
manxega de Villar de Cañas, a hora i mitja de Venta del Moro, la crisi s’ha
acabat de sobte. Els seus escassos 600 habitants estan tornant a pensar com fa cinc
o sis anys, quan tots nedàvem entre cabassades de xavos que temps després es va
demostrar que no eren nostres. Hi ha fins i tot forasters que estan valorant la
possibilitat d’anar a fer negoci a un poble que fins fa quatre dies tenia com a
màxim atractiu estar més o menys a prop de l’autovia de València.</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;">
<span lang="CA">Els ciutadans d’este
poble del bell mig de la Manxa estan reproduint de forma perillosa la trama de
“Bienvenido Mr. Marshall”. Els benefactors no seran els americans i el seu pla
de reconstrucció d’Europa, que per ací només va deixar llet en pols i unes
quantes bases militars. La riquesa de Villar de Cañas vindrà per la construcció
d’un magatzem de residus nuclears aprovat el penúltim dia de l’any passat,
després que el govern espanyol garbellara entre uns quants pobles candidats a
acollir les deixalles nuclears.</span></div>
<span lang="CA">Independentment de
la postura de cadascun respecte a l’energia nuclear, el ben cert és que la
instal·lació que ara es construirà a mig camí entre Madrid i València es farà
per solucionar un problema generat des de fa la tira d’anys i que, fins ara,
estava resolent França a preu d’or. Totes les deixalles nuclears d’Espanya
aniran a parar a un lloc de la Manxa que, confien els seus habitants, siga
pròsper gràcies a que part dels diners que viatjaven Pirineus enllà es quedaran
a la península. Però, desgraciadament, el magatzem no serà la panacea que estan
esperant els habitants del poble. La mateixa entitat que s’encarregarà de
construir la instal·lació ja ha avisat que després de la construcció no es
generaran més enllà de 150 llocs de treball, quasi tots especialitzats. Poca
cosa. Així i tot, la cobdícia ha fet acte de presència.</span><br />
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;">
<span lang="CA">Un reportatge
publicat este cap de setmana explicava com, després de quinze anys, ha tornat a
obrir una sucursal bancària per avançar-se a la prosperitat nuclear, i que els
preus d’immobles i terrenys han triplicat el seu valor (almenys el que es
demana per ells) des del dia en què el govern va fer públic el resultat d’esta
mena de loteria estranya. L’alcalde de la localitat, amb bon criteri, demana
als seus veïns que frenen les seues aspiracions, perquè<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>tanta avarícia pot acabar amb els
inversionistes fent negoci en els pobles del voltant, fugint dels preus
prohibitius de Villar i traslladant esta mena de riquesa puntual lluny del
poble.</span></div>
<span lang="CA">Pareix que a este
llogaret de la Manxa no s’han ensenyat les lliçons de la crisi, i a l’olor dels
diners ja han començat a caure en els errors que ens han portat a tots a la
situació que patim ara per ara: castells en l’aire i cobdícia, el conte de la
lletera bescanviant la llet per urani. I, damunt, a costa d’un magatzem
nuclear, que serà totalment necessari, segur i innocu per a la població, però
que com a font de riquesa és, certament, tètric.</span><br />
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt; text-align: justify;">
<br /></div>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-11593983.post-63636778940065786722012-03-28T08:27:00.000+02:002012-03-28T08:27:00.775+02:00Ens falta humor<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhBUvwtag11Hcb-_kIKnFd7DDsK0OCokolSlSpoTdAFNh5fIWInXpWHeXuiZNxZTtqWxgg1akYiWjigI8GSp0ekqkhvSZeYuK2jPHnFmHUNpDf4tdh7e_0qIpl42krcI2nVEhkk8g/s1600/img" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="179" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEhBUvwtag11Hcb-_kIKnFd7DDsK0OCokolSlSpoTdAFNh5fIWInXpWHeXuiZNxZTtqWxgg1akYiWjigI8GSp0ekqkhvSZeYuK2jPHnFmHUNpDf4tdh7e_0qIpl42krcI2nVEhkk8g/s320/img" width="320" /></a></div>
<br />
<em><strong><span style="font-size: x-small;">Publicat a l'Informatiu el
13 de febrer</span></strong></em><br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt;">
<span lang="CA">S’ha organitzat una de ben grossa amb la
paròdia<span style="mso-spacerun: yes;"> </span>que els titelles de Canal +
França van fer a propòsit de la condemna del ciclista Alberto Contador acusat de dopatge. Des de fa anys hi ha una
sospita generalitzada sobre la netedat de l’esport espanyol, posat en solfa
després de la famosa operació “Puerto” i de la detenció del metge-bruixot Eufemiano Fuentes, que va estar
relacionat amb una gran varietat d’esports i esportistes. A França el rum-rum
ha arribat, fins i tot, als editorials dels diaris més prestigiosos del país.
Evidentment, els titelles van fer la seua paròdia de la situació, amb Rafa Nadal omplint el dipòsit del cotxe
amb el seu propi pixum. Fins i tot el ministre d’afers estrangers s’ha
pronunciat irat sobre la qüestió, com si no hi haguera un altre tema important.
</span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt;">
<span lang="CA">Les reaccions populars han passat per, per a
variar, la denigració de tot allò que faça olor a francès, sota l’excusa de
l’enveja nacional francesa als èxits espanyols. La qüestió és que si alguna
cosa ha quedat clara és que la societat espanyola (o una part substancial de la
societat) no té sentit de l’humor. Això, no obstant, no era cap secret: és
sabut que els espanyols no saben riure’s de si mateix. I els valencians, que
sociològicament som els més espanyols del món, reproduïm eixe defecte. Recorde
que fa uns anys una multinacional de refrescos de cola va fer un anunci genial
en el qual un paio es vestia de fallera major, establint una delirant relació
entre el goig de fotre’s una coca-cola (sí, es tractava de la Coca-Cola) i de
ser fallera major transvestida. Això no va agradar gens ni miqueta a la Junta
Central Fallera, que va pressionar fins que va aconseguir la retirada de
l’anunci. </span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt;">
<span lang="CA">Sembla que no sabem riure’s de nosaltres. Ens
riem dels polítics, o dels veïns, o dels marietes o dels tartamuts, però compte
amb clavar-se amb les essències pàtries o amb els símbols de l’orgull nacional,
sobretot si és esportiu. Sobretot els valencians. Ací, la major part de la
societat no acceptaria programes com Vaya
semanita de la televisió basca o l’imprescindible “Polònia”, de la
televisió censurada TV3. Ni tan sols l’innocent Terapia de grupo de la televisió asturiana. </span></div>
<span lang="CA">M’he preguntat sovint si funcionaria un
programa semblant, ni que siga de lluny. No vull ni imaginar com serien
d’airades les reaccions dels benpensants després de l’emissió d’un programa
com, posem per cas, Maêmeua, o fins
i tot el més recent Verihue-ho de Xavi Castillo, protagonista accidental
d’una sonada relliscada de Toni Cantó. Seria bo començar a riure’ns de
nosaltres mateix sense numerets de juntes festives ni d’altres institucions
guardianes de les essències del país. Seria una forma molt sana de
dessacralitzar determinades coses i, de pas, crearíem sector audiovisual en la
seua vessant més lúdica i destarifada. </span><br />
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt;">
<span lang="CA">Per cert, si em pregunten sobre si em sembla
injusta la sanció a Contador diré que sí: amb ell haurien de condemnar a la
gran majoria dels ciclistes, directors i organitzadors de carreres. Com diuen
els molt-punkis Lendakaris Muertos, vas más puesto que un ciclista. I que em
perdonen els amants del ciclisme...</span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt;">
<br /></div>Unknownnoreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-11593983.post-5201524444187002892012-03-27T08:00:00.000+02:002012-03-27T08:00:05.431+02:00Prou<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi98t3Q4EsSd20PClwQzdm5rAATwq39fNdjyeGn94IQPWQ1gX9yJLCfF3NY2e2ZZIwhMHkKqcZ0ak9O_J7JiMNB0SqslbJPnl_s8eK0HSSIW1KMyqm6YQxmXflqox-NlGQmepelFw/s1600/Pais_valencia.png" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="320" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEi98t3Q4EsSd20PClwQzdm5rAATwq39fNdjyeGn94IQPWQ1gX9yJLCfF3NY2e2ZZIwhMHkKqcZ0ak9O_J7JiMNB0SqslbJPnl_s8eK0HSSIW1KMyqm6YQxmXflqox-NlGQmepelFw/s320/Pais_valencia.png" width="167" /></a></div>
<br />
<br />
<strong><em><span style="font-size: x-small;">Publicat a l'Informatiu el 6 de febrer.</span></em></strong><br />
<br />
L’inici de l’any 2012 està suposant per al País Valencià un autèntic trauma nacional. Les notícies que tenen com a protagonista “el levante español” són, sense excepció, negatives. Hem sigut humiliats en tot el món, i som objecte de la broma fàcil i de la burla més crua. Estem pagant, i ho farem durant molts anys, els excessos megalòmans dels que la pròpia societat ha decidit que comandaren el nostre destí, i potser fins i tot els nostres propis excessos, la creença alimentada pels bancs de ser més rics que ningú, fins i tot més que França, com deia Zapatero en 2008 fins i tot en els cartells electorals. <br />
<br />
La ruïna econòmica, ser la primera comunitat autònoma en ser rescatada de facto, s’uneix a una ruïna pitjor: la moral. La societat valenciana, vitalista, festiva y positiva, es troba (és una percepció absolutament personal, però compartida per moltes persones amb qui he intercanviat impressions) en un estat de depressió col•lectiva alimentada per l’espectacle econòmic i judicial que estem patint. L’absolució de Camps i Costa és una anècdota, la resolució polèmica a un cas igualment anecdòtic. Perquè el mal ja estava fet des de feia molts anys. No calia condemnar a Camps perquè ja s’havia condemnat ell a soles. La decisió del jurat no és més que la plasmació d’allò que com a societat (generalitzant, i molt) hem volgut en els últims anys.<br />
<br />
Però hem de dir prou. No és just que el País Valencià (o la Comunitat Valenciana, o el Regne de València, a mí em val qualsevol d’eixes denominacions) siga objecte de burla d’altres que, molt probablement, tinguen tan o més que callar. El saqueig d’empreses públiques no és un cas únic, ni l’aeroport peatonal, ni els sobrecostos, ni la multiplicació d’empreses públiques d’ utilitat dubtosa . En tot cas és possible, donat el nostre caràcter excessiu, acumulem tota mena de casos de corrupció i mal govern. Però no som els únics.<br />
<br />
La monopolització del paper protagonista de la ruïna d’Espanya ens oculta, tant als nostres ulls com als d’altres països, una realitat forjada durant molts segles. Els valencians de totes les comarques han tirat endavant el seu país amb molt d’esforç i moltes bones idees. Sempre hem tingut, i també ara, empreses punteres que són líders en tot el planeta, i gaudim d’uns professionals que són els millors formats de la nostra història. Hi ha, a més, emprenedors (molts) que no es resignen i es juguen el seu futur i el de la seua família tirant endavant projectes per crear el seu propi lloc de treball i per a crear-ne d’altres. Hi ha creativitat, hi ha bones idees, hi ha ganes de treballar. Tenim un país magnífic, en el qual hi ha moltes coses per fer, cert, però partim d’una bona base. Només ens falten diners i, sobretot, tornar-nos l’autoestima que tan freqüentment perdem. <br />
<br />
La denúncia costant que hem fet mots de les barbaritats perpetrades en este país (jo ja desbarrava en el any 2003 sobre l’excés urbanístic) ha sigut estrictament necessària per desemmascarar la veritat dels qui han gestionat tan malament els nostres diners. Però també és hora de treballar en positiu. Que els jutges tanquen als corruptes i les urnes castiguen als mals gestors, i que la societat civil assumisca el redreçament del país. En el futbol ha passat moltes vegades: els jugadors han ignorat l’entrenador i han triomfat, com la darrera copa guanyada pel València. Fem el mateix: ignorem el cos tècnic i recuperem el nostre país, perquè no ha de vindre ningú a fer-ho per nosaltres.Unknownnoreply@blogger.com1tag:blogger.com,1999:blog-11593983.post-1536561220562979672012-03-26T08:23:00.000+02:002012-03-26T08:23:00.169+02:00Consideracions postelectorals<div class="separator" style="clear: both; text-align: center;">
<a href="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiPkUsWmaRTJOkCWqfyJ7cE3GUSAcQwA-pYygAtNDrUu_fzQ9z7e-Y0IYkFUSSV23ZiogNAQ6OuajljquwqCMKM5hrKe1TRYK2mIfRXfNfjXFjh1V_UeDfuU51W0b12KeZd7hpxgQ/s1600/elecc.jpg" imageanchor="1" style="margin-left: 1em; margin-right: 1em;"><img border="0" height="185" src="https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiPkUsWmaRTJOkCWqfyJ7cE3GUSAcQwA-pYygAtNDrUu_fzQ9z7e-Y0IYkFUSSV23ZiogNAQ6OuajljquwqCMKM5hrKe1TRYK2mIfRXfNfjXFjh1V_UeDfuU51W0b12KeZd7hpxgQ/s320/elecc.jpg" width="320" /></a></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt;">
<span lang="CA"><em><strong><span style="font-size: x-small;">Article publicat hui 26 de març a l'Informatiu.</span></strong></em></span></div>
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt;">
<br /></div>
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt;">
<span lang="CA">Encara que no ho haja semblat, ahir va haver
eleccions a Andalusia i a Astúries. Els resultats, sorprenents a mitges, deixen
algunes idees sobre la taula que caldrà considerar.</span></div>
<span lang="CA"><strong>La
democràcia té un problema.</strong></span><span lang="CA"><strong> </strong>La participació ha estat
molt baixa, quasi ridícula. Ha baixar especialment a Andalusia, però el cas
d’Astúries, amb només deu mesos de diferència, és per fer-s’ho mirar. Però,
falla el sistema o fallen els polítics? El que és evident és que la
participació no deixa de baixar, i això no és gens bo.</span><br />
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt;">
<span lang="CA"><strong>La
corrupció i els escàndols no tenen cost electoral.</strong></span><span lang="CA"> Però
els retalls sí. Els electors (dit això amb totes les precaucions i amb una
generalització normalment injusta) perdonen fins I tot que un director general repartisca
desenes de milions d’euros entre els amigatxos, i que n’agafe una bona part per
a gastar-los en putes i cocaïna. Això no és cap sorpresa i nosaltres ho sabem
ben bé: el PP no deixa de guanyar eleccions al País Valencià. Sembla que els
primers mesos de govern popular, farcits de mesures impopulars i retallades,
han fet molt de mal a les aspiracions de governar, si més no, a Andalusia.</span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt;">
<span lang="CA"><strong>A
Astúries sobren els diners.</strong></span><span lang="CA"> O és això o no s’entén com
Francisco Álvarez-Cascos organitza
unes eleccions perquè quede tot més o menys igual que estava, fins i tot un poc
pitjor per a la seua plataforma política personalíssima. A tot això, a algú li
importava que es feren eleccions a Astúries? Els mitjans estatals ni tan sols
encomanaren enquestes a peu d’urna. Una anècdota, desgraciadament, en tots els
sentits.</span></div>
<span lang="CA"><strong>El PSOE
continua en barrena.</strong> </span><span lang="CA">Els resultats generals oculten
una evidència: que la pèrdua de vots continua. A Andalusia n’han perdut, però
també a Astúries, on tot i guanyar un escó han perdut 20.000 vots. L’hemorràgia
continua, i se’n beneficia espectacularment IU, que haurà de valorar si entra a governar amb Griñán o el fa president i el deixa
governar en solitari, perquè és poc probable que es repetisca una eixida a
l’extremenya.</span><br />
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt;">
<span lang="CA"><strong>El PP
assaboreix també la derrota.</strong> </span><span lang="CA">A Andalusia s’ha quedat
ben lluny de la majoria absoluta, i molt a prop del PSOE, i a Astúries continua
com a tercera força política, i molt probablement haurà de donar suport a
Cascos. El PP asturià fa olor a crisi, i de les fortes.</span></div>
<span lang="CA"><strong>UPyD
entra, però no.</strong></span><span lang="CA"><strong> </strong>El diputat aconseguit a Astúries no
compensa, ni de bon tros, la tremenda decepció de no entrar en el Parlament
andalús. En les eleccions de maig a Astúries es van quedar a les portes
d’entrar-hi, i la baixa participació electoral els ha beneficiat. Però a
Andalusia, on es donava per segur un, i fins i tot dos seients, s’han quedat
amb dos pams de nassos. El projecte de partit que proposa Rosa Díez sembla que es queda, definitivament, en un fenomen
purament madrileny, tot considerant que només disposaran, llevat de Madrid, de
dos diputats autonòmics. Caldrà que s’ho miren.</span><br />
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt;">
<span lang="CA"><strong>Perden
els guanyadors.</strong></span><span lang="CA"><span style="mso-spacerun: yes;"><strong>
</strong></span>Tant a Andalusia com a Astúries el partit guanyador, molt probablement,
no podrà governar. Per als socialistes asturians, que han millorat el seu
resultat, no deixa de ser un resultat esperat i assumible, Però haurem
d’esperar a la reacció d’un Arenas que en la seua primera compareixença
pública, amb el 80% escrutat, tenia la cara completament desencaixada. A la
quarta, a la fi, no va ser la vençuda, almenys per a governar.</span></div>
<span lang="CA"><strong>Les enquestes
no valen per a res.</strong></span><span lang="CA"><strong> </strong>Les tendències de les últimes
convocatòries electorals s’han confirmat este mateix diumenge: les enquestes,
siguen del mitjà que siguen, no serveixen per a res, i marren cada vegada més.
Supose que tindrà relació amb el fet que no hi ha diners per a fer enquestes
com toca, i on abans s’entrevistaven 5.000 persones ara ho arreglen amb una
desena part. I clar, evidentement, les probabilitats d’encert es redueixen. A
la fi, les enquestes acaben sent un divertimento per a periodistes i per a
freaks de la política. I poca cosa més.</span><br />
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt;">
<span lang="CA"><strong>La
lectura valenciana.</strong></span><span lang="CA"><strong> </strong>Esta contesa electoral deixa una
dada rellevant per a la política valenciana: els resultats de Cascos que, tot i
baixar després d’una gestió desastrosa, ha aguantat el tiró. Les paraules de Camps en la seua fashion-entrevista de la Telva tirant-li floretes a polítics entre
els que inclou a Cascos. Això no pot ser casual, com tampoc ho és que Rafa Blasco estiga cada dia que passa
més qüestionat i més aïllat dins el PP. I em permet recordar que Blasco ja va
carregar-se el PSOE i que pot fer el mateix amb el PP. D’altra banda, desconec
profundament l’efecte que els resultats d’ahir puguen tindre en el PSPV, massa
entretingut en arrear-se ganivetades, tot i que almenys el manteniment hipotètic
del govern a Andalusia potser alleugerisca un poc el congrés d’este cap de
setmana. Però d’això parlarem en set dies.</span></div>
<br />
<div class="MsoNormal" style="margin: 0cm 0cm 10pt;">
<br /></div>Unknownnoreply@blogger.com0