Xavi Bellot

Un dilema del segle XXI

2012-01-23T12:11:00.000+01:00

M’he quedat de pasta de moniato. He vist laciutat de València en el lloc més alt a nivell mundial, per davant de tota laresta de ciutats del món, com vol Rita. Llàstima que, una vegada més, lanotícia qüestione la manera de fer les coses d’esta ciutat i, per extensió, dela resta del país: som la primera ciutat del món en recerques del terme“megaupload” en Google. Perquè podrem estar més o menys d’acord ambl’existència del portal, i podem rebutjar (o no) la detenció del seu propietarii dels seus col·laboradors. Però, dimonis, no ens podem lliurar del regustamarg de ser notícia fins i tot en allò que, en teoria, ens queda tan lluny.

Així i tot, el nostre primer lloc en recerquesdel portal proscrit no deixa de ser una anècdota d’un cas que ha somogut elsfonaments d’Internet. Perquè una part gens menyspreable dels internautesd’arreu del món han estat usuaris del portal clos. De fet, dijous passat, unahora abans de la detenció del seu propietari, estava emprant Megaupload per abaixar la presentació en powerpoint del seminari desenvolupat per un client. Ésa dir, que ni pirateria, ni violació del copyright, ni res que se li semble.Tan sols una presentació privada d’una activitat professional.

Més, a l'Informatiu.

Un altre model comunicatiu és possible

2012-01-16T18:40:00.002+01:00

Són estos mals temps per a les empreses, i sembla que les de caràcter públic estan més assenyalades, si més no. I si es tracta de Canal 9, la conclusió és que la societat la rebutja i la vol més morta que viva. Això és una tragèdia per al País Valencià, perquè suposa la confirmació del balafiament de 23 anys d’una il·lusió col·lectiva, i afonar un poc més (si això és possible) la posició dels valencians davant el món, mostrar-nos com un desastre col·lectiu que afona tot el que toca.

RTVV té un deute gegantí, però sobre el paper. El deute no ha estat (únicament) generat per la gestió diària de l’ens públic: la Generalitat l’ha fet servir per a fer pagaments i no fer constar eixes partides en el deute públic. Les subvencions encobertes de compra de drets televisius dels clubs esportius de primera divisió en són un bon exemple. Una dada: suposa més diners el pagament dels interessos del deute de Canal 9 que els sous de la totalitat de la plantilla.

El PP, després de 17 anys de manipulació i balafiament dels recursos públics de RTVV i d’afonar una il·lusió col·lectiva com era la ràdio i la tele públiques ha decidit que el problema és la pròpia existència dels mitjans públics, i que el millor que es pot fer amb ells és privatitzar-los de facto. El govern espanyol ja ha donat via lliure per fer-ho, en el que té tot l’aspecte de ser el final d’una estratègia d’aniquilació dels mitjans de comunicació públics per deixar-los en mans de confiança.

Més, a l'Informatiu.

Caçadors de rebaixes

2012-01-09T11:33:00.002+01:00

El caçador vigila durant molts dies la seua presa. Metòdicament, dedica bona cosa de temps a localitzar-la i a conèixer-la. La cacera té eixes coses: que per a cobrar la recompensa d’una peça de caça major ha d’haver un temps molt llarg de preparació. Això podria ser l’inici d’un reportatge del National Geographic, però també la crònica del primer dia de rebaixes, com és el cas.

No debades, alguns estudis han apuntat que la pulsió per comprar és el més semblant al que sentien els nostres avantpassats quan havien de guanyar-se la vida eixint a caçar. A la fi, en els dos casos es tracta d’avançar-se a la competència i aconseguir el mos més atractiu o, si més no, un que satisfaga mínimament les expectatives i justifique hores i hores de regirar en prestatgeries.

Més, a l'Informatiu.

Col·leccionables

2012-01-02T13:59:00.002+01:00

La proliferació de col·leccionables de tota mena és un el màxim exponent de l’arribada de l’any nou. La nit de cap d’any és una ocasió adient pel que fa al plantejament d’objectius i desitjos per als següents mesos, sempre amb l’objectiu d’ocupar el temps amb alguna activitat, per molt absurda que siga.

Així, gener (i també setembre, que és una mena de reedició o avanç de l’any nou) és el mes escollit per a que les editorials de col·leccionables facen el seu agost i presenten un apassionant catàleg de possibilitat per al consumidor més malalt. Inevitablement any rere any es posen a la venda els quilomètrics i sempre excessius cartrons que contenen un míser fascicle de 16 pàgines i l’objecte col·leccionable que, per regla general, sol ser d’una mida més adient per als gnoms del bosc que no per a persones amb un tamany superior a un metre d’alçada.

Continua a l'Informatiu.

Units per la banqueta

2011-12-12T09:17:00.001+01:00

Hui comença el juí a Camps per la causa dels vestits. Fa no-sé-què vore tot un expresident de la Generalitat assegut a la banqueta dels acusats, per haver acceptat regals en forma tèxtil d’un paio que es va guanyar la seua amistat fent-li complits i encàrrecs per al seu partit. La imatge de Camps al jutjat és la paràbola de la història recent del País Valencià: dels barcos de luxe, l’òpera i els Ferrari passem a la pàgina de successos i tribunals.

Hi ha dubtes sobre el veredicte del jurat, perquè hi ha arguments per a demostrar la innocència de Camps, no tant per no haver comés el delicte com per no ser-ne conscient, tan tancat com estava en la seua bombolla de poder, immarcescible en aparença, però finit en la pràctica. Podria ser que Camps quedara lliure de tota màcula i mai més haguera de vore’s davant un jutge i un jurat. La incertesa es resoldrà en unes setmanes. Innocent o culpable judicialment, el ben cert és que la seua actuació haurà estat efectivament fora de l’ètica política.

Continua a l'Informatiu.

La foto és de l'amic Damián Torres per a Las Provincias.

Doraemon President

2011-12-09T08:00:00.000+01:00

Publicat a l'Informatiu el 28 de novembre

- Papà, mira, ésRajoy.

El careto quasicesari, pseudoimperial de Rajoy omplia la tanca publicitària tot i que leseleccions ja havien passat i, com no, les havia guanyades. Es tracta d’unatanca que el meu fill i jo ens trobem cada dia quan anem a una escola del pobledel costat en el cotxe. Davant la seguretat del meu fill, i aprofitant elsemàfor en roig, em vaig girar bocabadat cap al seient de darrere.

- Ferran fill, quetens tres anys. Això no ho hauries de saber.

A casa la políticaes viu ben intensament i en primera persona, tot i que els informatius hanestat substituïts pels canals de temàtica infantil. Tot i això, no és queFerran siga un portent de memòria política, sinó que allà on Rajoy ara mira al’infinit abans hi havia una altra publicitat que li agradava prou més:Doraemon. El gat còsmic em va ajudar prou durant els primers dies d’escola, jaque les reticències pròpies de la incorporació al col·le “dels majors” van servençudes amb la promesa de trobar-se, ni que fora un minut amb l’enorme gatotde la tanca. Per això, quan llevaren el Doraemon i penjaren el Rajoy Ferran empreguntà qui era aquell senyor que havia tapat el gat blau.

- Ja li agradaria aeste ser Doraemon, fill.

Ho vaig dir perdir, però no anava desencaminat. El gat còsmic posseeix una butxaca màgica d’ontrau tota classe d’invencions per solucionar-li els problemes al seu amicNobita, fins i tot per a fer-li els deures de l’escola. I supose que Rajoydonaria una fortuna per tenir un accés tan senzill per a posar remei alsproblemes amb els quals s’està trobant des de ja mateix. Però malauradament pera ell no el té, i ha de fer front a l’ens anomenat “mercats” que ha rebut laseua victòria amb una pujada de la famosa prima de risc i amb una baixada de laBorsa. Possiblement per això no ha dit ni pruna des de fa una setmana. Elsilenci del president electe es pot interpretar amb una patètica estampa: Rajoyamb el cap amagat entre les cames, tot esperant que li passe per damunt eltsunami. No crec que siga així, espere.

El més cridaner éseste silenci tan perllongat, només trencat per un tuit fet a corre-cuita. Nitan sols l’ama d’Europa, Angela Merkel, ha aconseguit que Rajoy faça unadeclaració pública. Els diaris de Madrid publiquen que està completament bolcaten confeccionar el seu govern. Quins nassos, en tot cas: tothom sabia que el PPguanyava les eleccions de novembre, sobretot després de la victòria del mes demaig. La lògica indica que, en estes condicions, qualsevol s’hauria preocupatde seleccionar els ministrables i sondejar la seua predisposició. Però dis-licautel·la, amor a la improvisació o directament ganduleria, el futur presidents’ha deixat els deures per a última hora, per a alarma dels mercats, de Merkel ide tots els aspirants a ministre que en el PP hi són, que són un fum pel quesembla. I dels ciutadans, clar, que veuen que el primer que fa el futur “quefe”és amagar-se. No és un bon auguri per al futur immediat.

Ben pensat, en estemoment del partit tant fa que el president siga Zapatero, Rajoy o Doraemon. Elmarge de maniobra que imposa l’autoritat competent és tan reduït que fins i totun dibuix animat japonès ens podria comandar. Almenys, seria més entretingut.

- Papà, vull quetorne Doraemon.

- Jo també fill, jotambé...

Conte de Nadal

2011-12-07T00:10:00.001+01:00

Com que segons tots els centres comercials ja és Nadal, i malgrat que els ajuntaments del país no hagen pogut penjar els llums de colorets, vos deixe un conte molt adient per a l’època, i de pas ens estalviem vore per enèsima vegada Què bonic és viure, que caldrà deixar descansar ni que siga per un any a Frank Capra i James Stewart.

Això era i no era un ciutadà qualsevol –posem-li de nom Paco, per exemple- que estava deprimit per la seua situació. Apartat, ignorat i menyspreat, havia vist com els qui abans li ballaven els nanos ara l’evitaven com si fora un empestat. La seua vida, en definitiva, transitava com un cagalló per una sèquia. I ell n'era ben conscient, tant que fins i tot es plantejava el seu paper en el planeta.

En eixes reflexions estava, plaça amunt i plaça avall, esbrinant el sentit de la seua vida, quan se li va aparèixer un ens immaterial enmig d’un gran aparell pirotècnic (fins i tot els fantasmes i els ectoplasmes han de donar fe de la seua valencianitat) que, lògicament, va esglaiar l’atribolat caminant. Després de refer-se, va dirigir-se a l’ens.

- Qui ets?
- Sóc el teu PP.
- Ein?
- El teu Protector Personal. Després de l’últim ERO al cel ens van canviar les categories laborals, perquè deien que això d’àngel de la guarda no s’ajustava a les nostres funcions...
- I a què has vingut?
- Veig (perquè els PP tenim eixa capacitat de llegir el pensament tan de pel·lícula) que t’estàs plantejant el teu paper en la vida. Deixa’m que et convide a un viatge que no oblidaràs.

Més, a l'Informatiu

Els amos ja no s'amaguen

2011-11-14T10:15:00.001+01:00

La política europea s’ha quedat sense el seu gran joglar, o el millor dels seus bufons, que ve a ser el mateix. Il Cavaliere va triar un dia ben estrany –dissabte- per fotre el camp. Adéu a les legions de velines, als carregaments industrials de Viagra i a les festes que indissimuladament celebrava en les seues mansions, i on mantenia el seu harem cada vegada més nombrós. I adéu també a les excentricitats. Una antologia en vídeo dels millors moments freaks de Berlusconi es podria regalar en els diaris per capítols. L’exprimer ministre l’armava igual en l’àmbit domèstic que en les cimeres europees i internacionals a les quals acudia per representar el seu país. Ja fóra intencionadament o en aparts captats pels micròfons. Ja fóra el comentari sobre el cul de Merkel, unes banyes posades a Josep Piqué, comentaris pujats de to sobre les seues pròpies ministres... Una festa contínua, vaja.

Però Berlusconi no sols feia el ridícul amb el seu comportament polític. Volia ser immortal, o això feien entendre les successives operacions d’estètica a les quals s’ha sotmés durant els vora vint anys que ha estat a la primera línia política. Tal com va fer Bono, el seu monyo va augmentar sobtadament i sense mostrar ni una sola caneta: els implants de cabell i els tints per a cavallers no garanties la immortalitat, però feien pensar que l’amo d’Itàlia tenia alguns anys menys dels que tenia en realitat.

Continua a l'Informatiu.

Pau

2011-11-09T08:00:00.000+01:00

Publicat a l'Informatiu el 24 d'octubre

ETA deixa de matar. Pensava que la noticia tardaría molt més temps, però això va passar la setmana passada, coincidint amb l’assassinat de Gadafi i uns dies després de la inclusió del corredor mediterrani dins dels grans eixos de comunicació d’Europa. Qualsevol de les dues notícies, transcendents i importantíssimes, mereixen titulars i valoracions en detall. Però pense, sincerament, que el fet d’assistir a la fi d’una banda terrorista desplaça qualsevol altre punt informatiu.
El problema del terrorisme d’ETA no ha estat mai valencià, encara que ens ha colpejat en moltes ocasions. Algunes les recorde especialment: la bomba de Santa Pola, la del Corte Inglés de València de 1995, de la qual el meu cosí va ser testimoni, o la que va esclatar al costat del col•legi militar del carrer Sant Vicent, l’assassinat de Manuel Broseta, el dels policies de Mutxamel... Malgrat estos colps i esta sang vessada he tractat de fer memòria sobre les vegades que he escrit sobre ETA. He fet una recerca en el meu arxiu, tant en la carpeta d’articles per a l’Informatiu com en la de Qué y Dónde, en la qual vaig estar col•laborant durant huit anys (des de 2002), i no he trobat cap referència a ETA. Tan sols he trobat dues referències en el meu blog, i només un article dedicat en exclusiva. Va ser fa un any, i estava dedicat a la treva anunciada per la banda, que tot siga dit, no em vaig creure massa.
Ara però, m’ho crec. En part gràcies als successius colps policials que han fet que la banda siga això, una banda de quatre gats, i en part per l’expectativa que s’ha creat durant les últimes setmanes, producte de la magistral lliçó de màrqueting polític que ha donat l’esquerra abertzale. Ningú no ens assegura que siga la definitiva, perquè ni lliuren les armes, ni demanen perdó a les víctimes ni es dissolen. Però és el primer pas. La peculiar manera de redactar dels etarres ha volgut vendre una derrota clara com una mena de decisió estratègica, una passa més en el si d’un procés. Potser siga així, o potser no. A mi em té igual: només m’importa que no es torne a matar, no engegar la ràdio de bon dematí i sentir que ha hagut una altra víctima. Perquè, al cap i a la fi, el que ha fet ETA en el seu comunicat és com si en futbol un equip es marca un gol en pròpia porta i perd una final, i presumeix que el gol l’han marcat ells. I l’han marcat, sí, però han perdut. D’això es tracta.

Ara toca, a qui li corresponga, gestionar la fi d’ETA, com ara el lliurament de les armes o l’apropament dels presoners. I, mentrestant, caldrà no pixar fora de test. En el seu article d’El Mundo d’ahir, Luis Maria Anson pronosticava una victòria en les eleccions basques de 2013 de Bidueta (sic), seguida d’una declaració unilateral d’independència i una posterior invasió militar d’Euskadi. Potser siga la plasmació gràfica d’un desig, perquè fins on jo sé Anson no és futuròleg, però en tot cas fa por pensar que el problema per a algunes persones i alguns col•lectius no serà ETA, sinó la decisió del poble basc.

És innegable que la decisió d’ETA ha estat espentada pels resultats, del tot imprevistos, de BIldu en les eleccions municipals, que va servir a la causa de la independència molt més que cinquanta anys d’assassinats i atemptats. Ara, amb l’adéu a la “lluita armada”, Amaiur pot aspirar a ser la força majoritària a Euskadi. I potser siga flor d’un dia, però serà el moment de respectar la voluntat dels votants bascos, i pensar menys en tancs i més en arguments. Ara és, per fi, el moment de les paraules, després de 1.400 morts, milers de ferits, empresonats, desplaçats, exiliats, extorsionats... Tan de bo siga per sempre.

Por a la democràcia

2011-11-07T10:50:00.001+01:00

Grècia ha ficat la por al cos de tota la Unió Europea. El seu president, Giorgios Papandreu va convocar un referèndum per ratificar l'acord al qual va arribar amb la Unió, i més concretament amb Sarkozy i Merkel. Tothom es va esvalotar, amb arguments tant discutibles com que estes coses no podien ser decidides pel poble. Un despostisme il·lustrat sense massa il·lustració.

Continua a l'Informatiu.

Turisme explosiu

2011-11-05T08:00:00.000+01:00

Publicat a l'Informatiu el 17 d'octubre

Sóc un enamorat de les illes Canàries, i sobretot d’aquells racons on més es nota el seu origen volcànic. Lanzarote n’és un bon exemple. On durant centenars d’anys només va haver un desert de roca volcànica l’arquitecte Jorge Manrique va vore moltes més coses: un joguet per a la seua imaginació, i un potencial per a fer-ne una destinació turística fora de dubte. Almodóvar ho va reflectir en la seua més que discutida “Los abrazos rotos”. Les roques foses i gelades pel vent de la mar creen formes que fan pensar que l’illa haguera pres consciència de si mateix durant les erupcions volcàniques, i haguera patit de valent. Com a peatge, els illencs han de suportar una pressió turística considerable i una de les capitals insulars més horribles de tot l’arxipèlag. Les coses, afortunadament, van eixir bé a Lanzarote.

Tot i que les Canàries viuen fonamentalment del turisme i ha zones menys explotades, com ara El Hierro. Es tracta d’una illa de poc més de 280 quilòmetres quadrats que habiten 10.000 persones, que és el mateix que si agafàrem Massanassa i la deixàrem enmig de l’Oceà Atlàntic. La seua llunyania de Tenerife la deixa fora dels circuïts turístics, i fa que el desplaçament, tant de turistes com de provisions o energia, siguen molts costosos. Per això fa anys que l’illa està en vies de tenir autosuficiència energètica, i manté una activitat pesquera que va més enllà de l’anècdota. Sembla, doncs, un bon lloc per a viure-hi, encara que potser els seus habitants no estiguen massa d’acord amb esta frase ara per ara.

No debades, duen un any ple d’ensurts per culpa de l’activitat sísmica registrada quasi diàriament, que ara s’ha materialitzat en una explosió volcànica que, de moment, és submarina. Tot i això s’esta apropant a la costa de manera relativament ràpida, i només Vulcà sap si acabarà per petar en terra ferma, perquè els vulcanòlegs no ho tenen massa clar.
No és una cosa massa habitual assistir al naixement d’un volcà, i ni tan sols al seu reviscolament. Per això l’autoritat competent va fer un gra massa (o no, perquè estes coses són de tot llevat de previsibles) i va desplegar l’exèrcit a l’illa, i també va tancar determinades carreteres i un túnel que ha incomunicat part de l’illa. Com que les economies que depenen del comerç no entenen massa de riscos tel•lúrics, els residents en eixa zona estan ben calents, i lamenten que l’exèrcit, la guàrdia civil, el Cabildo i la Comunitat autònoma els tinguen en una situació tan compromesa, per no dir directament refotuda.

Un dels afectats, a banda de queixar-se per la situació, es lamentava la setmana passada que el volcà no haguera pegat l’esclafit en terra ferma o que, almenys, es fera una mica visible des de l’illa, perquè amb un espectacle d’eixa magnitud els turistes farien cua per visitar l’illa menys poblada de les Canàries. Dit així pareix una boutade pròpia de l’humor canari, però què va... Només respon a un desig lògic: ja que els ha tocat estar en el ai de tindre l’exèrcit mobilitzat i els hotels buits, almenys traure’n profit. I, qui sap, esdevindre durant uns anys una destinació turística al caliu (mai millor dit) del volcà, com li va passar fa 40 anys a La Palma i al seu volcà,e l Teneguia. I al turisme (o a un grup determinat de turistes, que tampoc cal generalitzar) els atrau de manera irresistible l’espectacle de la natura en acció. I a alguns altres, l’olor del perill, la pujada d’adrenalina de saber-se a prop d’una font evident de perill. Hi ha gustos per a tot.

Així, haurem d’estar a l’aguait amb este volcà. Potser no sols canvie la geografia de l’illa, sinó també la seua economia. Que ser autosuficient i viure de manera senzilla està molt bé, però traure-li els duros als turistes i viure com a marquesos està molt millor, almenys per als herrenys. Vulcà té l’última paraula...

Portem la nostra veu a Madrid

2011-11-03T13:00:00.000+01:00

Esta nit comença una nova campanya electoral, la segona en poc més de sis mesos. Contràriament a altres convocatòries d’eleccions generals, enguany hi ha partida per a Compromís. Per primera vegada en la història les enquestes ens donen representació al Congrés dels Diputats, i fins i tot amb més d’un escó. Així doncs, és possible que Joan Baldoví no viatge a soles a Madrid per defensar els interesos dels valencians, i que ho faça acompanyat de Cristina Domingo o Aitana Mas. O fins i tot, qui sap, de Roger Mira, el nostre candidat per Castelló, o d’Helena Malonda, la nostra número 3 per València.

Llegiu-ho complet en el blog Compromés amb Catarroja.

Festa, al cap i a la fi

2011-11-02T13:03:00.001+01:00

Publicat a l'Informatiu el passat 31 d'octubre

Demà és el dia de Tots Sants, el de difunts. Encara hui els cementeris s’omplen i les floristeries fan el seu agost el primer dia de novembre. De fet, una part genys menyspreable de la seua facturació anual es genera en estos dies, quan tothom fa la visita anual als seus morts, endrecen les tombes i els nínxols i se’n recorden, potser amb més intensitat que altres dies, d’ells. Si faig un flaixbac a la meua infantesa recorde esta jornada de color gris, sempre amb l’amenaça de pluja, i com un dia sense massa alegria, tot i ser el posterior al meu aniversari. Potser siga la imatge d’un dia concret, però els records són així de subjectius i mentiders: que un sol dia substitueix la realitat de molts anys.

Quan jo era menut no existia Halloween. Millor dit, sí existia, però a milers de quilòmetres de nosaltres. El més semblant que teníem per esta terra eren els dolços típics. Ja en la meua adolescència algun local, ben agosarat, va apostar per fer festes de Halloween. Nosaltres, tan antiamericans com érem, li pronosticàrem una caiguda en l’oblit ben ràpida a una tradició aliena i globalitzant i, per què no dir-ho, excèntrica als nostres ulls de mediterranis ufanosos. Com quasi sempre, ens vam equivocar. I de quina manera.

Ara per ara es celebra Tots Sants, només faltava, però el protagonisme està compartit amb Halloween. Tot i que es tracta d’una tradició secular als Estats Units que s’arrela amb la protecció front els espirits, el seu significat actual és el de la banalització del fet de la mort, el bescanvi d’una jornada de dol per una festivitat de joia amb la mort i el seu imaginari com a protagonistes. Potser siga la desdramatització de la mort, un mecanisme de defensa front a la certesa de la mort o, directament, el més pur hedonisme. Qualsevol excusa és bona per fer una bona festa, fins i tot la mort. I tant fa que siga un costum americà com de la Xina Popular: el cas és fer festa.

Hi ha gent, però, que no està massa d’acord amb esta nova tradició, denominació sobre la qual en podríem parlar molt perquè, quan alguna cosa passa de ser una excentricitat a ser una tradició? Quans anys han de passar, dos, 20, 200? Es condemna la festa amb diferents arguments, com ara la manca de respecte a un dia de dol com Tots Sants o que es tracta d’una festa aliena. Sobre el primer aspecte, em remet al paràgraf anterior: qualsevol festa és bona. I sobre el segon argument, el de l’origen estranger de Halloween, només cal fixar-se en algunes altres celebracions del nostre calendari per adonar-se’n de la lenta i inexorable substitució de les tradicions més nostrades per unes altres Made in USA: el Pare Noël i la seua lluita a mort amb els Reixos o el dia de Sant Valentí, el súmmum de l’èxit de màrqueting estès ara arreu del món.

No em molesta gens assumir tradicions foranes com esta, sobretot considerant la meua condició de pare i que són els xiquets els qui millor s’ho passen amb estes bajanades. Allò dels caramelets i el truc o tracte pot ser, fins i tot, una manera més de socialitzar, posats a trobar aspectes positius. Ara bé, no crec que m’acostume mai al sentit de la decoració de determinats comerços i locals públics: un taüt de veritat a l’entrada d’una piscina coberta (com em vaig trobar dissabte passat) no em semblaria gens estrany en una discoteca, però en una piscina...

En definitiva, que siguen vostés de Tots Sants, de Halloween, de les dues o de cap d’elles gaudisquen d’este dia festiu que, al cap i a la fi, és el que més ens agrada a tots. O no?

Presències i absències

2011-11-02T09:00:00.000+01:00

Publicat el passat 10 d'octubre a l'Informatiu

Ahir es va viure potser l’edició menys massiva de la celebració del Nou d’Octubre al Cap i Casal. Pel que em deien els amics que es van desplaçar fins als actes del matí i la vesprada mitjançant el Whatsapp (beneït invent), hi havia ben poca gent en ambdues cites. Cosa que no és gens estranya, perquè el diumenge, meteorològicament, va ser espectacular, molt adient per anar a passar el matí entretenint els xiquets i dinant una bona paella, com va ser el meu cas.
Realment no sóc molt d’anar a folklores i manifestacions. La febre se’m va passar fa ja algun temps, potser més d’una dècada, desencantat de trobar-me la mateixa gent any rere any. I, damunt, circulant per una ciutat hostil al discurs d’independència, socialisme i pancatalanisme que protagonitzava la mani també en aquells anys.

Tampoc vaig anar massa vegades a la Processó Cívica del matí, tan sols en una ocasió, i vaig acabar en una manifestació unitària sobre la marxa entre ENV i la plataforma antinuclear de la Serrania, amb lemes tan forçats que encara de recordar-los em fan somriure. El ben cert és que des que era ben jove esta processó que travessa el centre de València cada Nou d’Octubre em semblava un perfecte monument a la tradició valenciana: un compendi kitsch amb molta tradició de fa quatre dies, uniformes de tota mena i orgull regional-local per tot arreu.

Tot i això, estic molt a favor de determinades presències a la Processó, com la de Compromís. En sembla una decisió valenta i encertada, perquè el fet d’anar o no a un lloc ha de ser el resultat d’una ponderació dels gustos i els interessos personals de cadascun, i no de l’amenaça, la coacció i la rendició incondicional. Per molt kitsch que siga, la Processó Cívica (que fins i tot en l’actualitat no té massa de cívica, la veritat) ha de tindre espai per a tots, llevat dels intolerants que s’havien fet els amos de la celebració, escrivint un epíleg ben lamentable de la batalla de València i de les batalles campals que els mateixos intolerants multiplicats per molt organitzaven contra les autoritats socialistes de l’època.
Fer un boicot de la celebració, com s’ha demanat per les xarxes socials, és fer exactament el que s’ha fet durant tots estos anys: no anar-hi. És a dir, emprar la tàctica de l’estruç, que com hom sap amaga el cap sota la terra per defensar-se del perill. I no és el camí. Cal conquerir la celebració per a tothom i llevar-la de les mans dels extremistes. I també desterrar l’actitud autoritària i clerical del PP, que ha fet de la celebració una passejada a la major glòria del seu poder, quasi absolut, sobre València i els valencians. I després ja parlarem de les festivitats com a eina de reivindicació nacional o de reivindicació gastronòmica. Conquerim i després decidim si anem o no, però conquerim.

I ara, les absències. En primer lloc, la de l’expresident del Consell del País Valencià Enrique Monsonís. Més enllà d’un dia de dol (que ha passat desapercebut fins i tot per als qui ens hem fixat) i una corona al soterrar, poca cosa més. Un reconeixement molt menut per a qui va ser immediat antecedent dels Lerma, Zaplana i companyia, i que potser va gestionar el Consell com un magatzem de taronges, com se li acusava. Però, almenys, no va fer com altres, que el gestionaren com una cova de lladres, com es recordava ahir a Twitter.

I en segon lloc, Camps. Algú sap on era el president més votat d’Europa Occidental? Este era el primer acte institucional que tenia després de la seua dimissió, en qualitat d’expresident de la Generalitat, junt a Joan Lerma, José Luis Olivas i... Eduardo Zaplana. Ben pensat, potser eixe va ser el problema.

Darrer diumenge d'octubre: igual però molt diferent

2011-10-30T09:00:00.000+01:00

Era inevitable recordar esta cançó, un any més. Sobretot perquè esta edició de l'Aplec d'El Puig, que des de l'any 91 és la festa del Bloc, serà especial. Hi ha unes eleccions generals a poc més de tres setmanes i, el que és més important, la possibilitat real d'enviar un diputat valencianista a Madrid. Eixa idea era una quimera l'any 2008, després del brutal bac que la protocoalició (encara no era Compromís ni teníem la careta) que van formar Bloc, Iniciativa i Verds es va pegar.

Les coses, com dic, són molt diferents enguany. I damunt, ni que siga quasi una anècdota, enguany estic més implicat perquè integre les llistes de Compromís al Congrés per la cicumscripció de València. Sí, es cert, de cinqué reserva, però el que importa és ajudar l'equip, fins i tot des de la banqueta.

És la gestió, estúpid

2011-10-29T10:00:00.000+02:00

Bill Clinton va popularitzar una frase que, tot i que era una mena de lema intern del seu equip de campanya, va passar a formar part de l’imaginari col·lectiu i de la història política, perquè li va fer guanyar unes eleccions. “És l’economia, estúpid” va esdevenir un mantra durant tota la campanya electoral, i va calar tant que els votants es van oblidar dels èxits en política internacional de George Bush (el pare) i van fer-lo fora de la Casa Blanca en la seua revàlida.

Esta frase es pot aplicar, amb una lleugera variació, a la caiguda i desaparició de la Mostra de València, que ha estat víctima de dues crisis: l'econòmica i la de gestió, perllongada des de fa més de vint anys. La fi de la mostra (en la qual hi vaig treballar, ni que siga de manera col·lateral, durant dues edicions) és una notícia trista, però esperada. El festival era un malalt terminal que necessitava un tractament continu i costosíssim per a perllongar la seua vida. I ara ja no hi ha diners per a medecines en forma de pressupost milionari. És el signe del temps: el final de la Mostra avança què pot passar (què està passant, de fet) en molts altres àmbits, des dels més anecdòtics als més transcendents, com la sanitat o l’educació.

El signe del temps és també el ridícul i la indignitat del forat de la CAM. En el cas de la caixa exalacantina (exvalenciana, pese a qui pese) els motius també han passat per una gestió nefasta en cascada: des de la direcció al banc d'Espanya, passant per tots els responsables polítics que s'han servit de les caixes per satisfer els seus interessos, que massa sovint no corresponien a l'interés general. Cada dia ix a la llum un nou escàndol, una nova pispada de la colla que malgovernava la CAM. I tremole si algú investiga en l'exBancaixa. Però Olivas ha sigut llest s'ha deixat absorbir pels intocables de Cajamadrid, aconseguint una immunitat que soterrarà moltes decisions que van més enllà de la incorrecció ètica i política.

La crisi econòmica està tenint efectes brutals. Però encara ho està agreujant tot les conseqüències de la repugnant gestió feta durant els anys de vi i roses, i de Louis Vuitton, Bulgari i Mercedes. No sols dels polítics, que ara com ara són els caps de turc de tot plegat. La responsabilitat també és de tot aquell que ha tingut capacitat de decidir i executar, de molts gestors que han jugat al Monopoly amb diners de veritat. I els resultats estan a la vista. Que els successius directors de la Mostra presumiren de no pegar ni brot era molt cool en el seu moment, però amb el cos de la Mostra encara calent és d’una poca vergonya que fa oix.

Així doncs, ens quedem sense Mostra i sense moltes coses més. Però no ha de ser negativa esta desaparició. L'avantatge d'estes situacions és que serveixen per fer neteja, esborrar tot el que no funciona (o tot el que es deixe canviar, lògicament) i alçar-ho de nou. Difícil, sí. I també dolorós, però imprescindible i positiu també.

Fóra bo que deixàrem de culpar a la crisi de tot, i que ens fixàrem en la responsabilitat dels gestors en temps de riquesa, i en la seua infinita negligència, fastigosa i de resultats letals per a l'interés general. Com tots els desvergonyits que han matat, a poc a poc, la Mostra de València. Seua és la responsabilitat.

Els bous com a excusa

2011-10-28T08:00:00.000+02:00

Publicat a l'Informatiu el 26 de setembre

Ahir diumenge el torero Serafín Marín, català, va torejar amb una barretina i va matar un bou que va ser l’últim sacrificat en una plaça de bous a Catalunya. Des de hui Catalunya és la segona comunitat autònoma on les corregudes no estan permeses. Canàries ja ho va fer fa 20 anys, tot i que no hi havia hagut mai una tradició arrelada a cap de les illes.
Ja ho vaig dir en el seu moment: la prohibició de les corregudes de bous a Catalunya és un triomf de la voluntat popular. És la demostració de que el poble pot forçar un canvi de legislació des de la base, sense comptar amb els camins convencionals que marquen com a intermediaris els partits polítics i els seus grups parlamentaris. La Iniciativa Legislativa Popular va donar els seus fruits i el Parlament de Catalunya va aprovar la fi dels bous en plaça al Principat.
Durant el procés parlamentari les postures es van radicalitzar, com sol passar en estos casos, i es van barrejar amb condicionants polítics que identificaven els abolicionistes amb el catalanisme i els defensors de les corregudes amb l’espanyolisme. I no ho podem negar: en una majoria dels casos la identificació es produïa, tot i que no en tots. No obstant, el ben cert és que la polèmica de la prohibició ha estat convenientment promocionada i atiada per segons quines formacions polítiques –a favor i en contra- per continuar nodrint el seu argumentari, i no tant per una convicció real de defensa o rebuig al fet de les corregudes.

Per això, de totes les intervencions que van haver al Parlament de Catalunya la que més em va impactar va ser la de l’apoderat de José Tomás, el català Salvador Boix, que va demanar a la cambra catalana, si la memòria no em falla, que deixaren morir la festa en pau. Eixa frase lapidària amagava el reconeixement d’una realitat: que els bous a Catalunya interessaven tant com qualsevol esport minoritari. Ni tan sols el dia que el Parlament va prohibir les corregudes la plaça es va omplir. La festa es moria a Catalunya i, potser gràcies a tot el rebombori de la prohibició, ha repuntat. Però la seua fi a terres catalanes era inevitable, i no precisament per política. El nacionalisme perifèric no rebutja per definició els bous. Només cal vore les places de Bilbao i Pamplona per adonar-se’n. És a dir, que barrejar una cosa amb l’altra és interessat i, al menys, qüestionable.
A mi, personalment, no m’agraden els bous: sí que m’atrau la litúrgia, el vocabulari propi, l’univers que envolta una pràctica amb molts segles d’història, que és una al•legoria de la guerra i que, com ella, no estalvia en sang i horror. M’atrau, per tant, per curiositat antropològica, com a fenomen generat en paral•lel al fet e la mort del bou. Però no entenc el fonamentalisme taurí, que sublima la mort cruel i violenta d’un animal davant milers de persones sense cap objectiu més que la diversió. I tampoc entenc els antitaurins, contradictoris en sí mateix, que condemnen qualsevol persona no ja que siga taurina, sinó que no s’haja posicionat. És indiferent si en la teua vida has dit ni pruna sobre els bous: si el del teu costat sí que ho ha dit, ets un taurí sanguinari. Això li ha passat a Joan Baldoví tot després de ser nomenat, quina casualitat, candidat de Compromís per a les eleccions generals. El seu pecat és estar en un govern que ha contractat el bou Ratón. Pecat mortal, pel que sembla, per als extremistes de l’altre signe. O potser excusa, com ha passat a Catalunya, per amagar amagar altres raons. Qui ho haja provocat, que ho explique.

Afortunadament, hi ha el Llevant

2011-10-27T11:55:00.002+02:00

Ho reconec: pel que fa a la blogosfera no tinc paraula. M'havia proposat fer dos o tres actualitzacions setmanals entre els meus tres blogs... però duc un mes sense afegir ni una paraula a este blog, acostumat d'altra banda a la inanició textual al llarg dels quasi set anys (set anys ja?) que té de vida.

I això que durant les setmanes d'absència han passat coses. I quines coses. En uns altres temps m'hauria esborrat les empremtes digitals escrivint. No ha estat massa diferent en esta ocasió, però l'objectiu de la meua febril escriptura ha sigut Twitter... i no he trobat temps per a tot.

La notícia més important ha estat l'anunci del cessament definitiu de la lluita armada per part d'ETA, però n'ha hagut més: Gadafi executat com un porc, Europa amb una crisi d'identitat quasi letal, l'economia que continua deixant-nos titulars horrososos... i el Llevant.

Sí, amics. En una època tan incerta (per no dir fastigosa) el Llevant és l'única institució que ens està alegrant l'existència, almenys als granotes. Perquè dóna esperança: si ells són capaços de guanyar set partits seguits i estar per damunt del Madrid i del Barça amb el pressupost més ridícul de la primera divisió junt el Rayo Vallecano significa que les coses es poden fer d'una altra manera, que no és necessari gastar-se el dineral dels dos gegants, o fins i tot la xicoteta fortuna que es va dilapidar en el mateix Llevant fa no massa temps. És, podríem dir-ho així, un cas d'èxit empresarial, que no sols ha evitat la desparació sinó que ha aconseguit l'excel·lència en el seu sector, el futbol. I amb una plantilla de descartats que en una part molt important són valencians. Encara més mèrit.

Evidentment ningú no s'enganya: l'objectiu és la permanència, i amb tan sols nou jornades de lliga ja s'han aconsegut més de la meitat dels punts necessaris. Les estadístiques diuen que amb un inici així mai cap equip no ha baixat, i absolutament tots han jugat, com a mínim l'UEFA, que per al Llevant seria com guanyar la Champions. Però cal ser prudent i no deixar-se portar per l'eufòria, perquè s'ha de recordar que el Llevant encara està malalt. Ha eixit de l'UCI, però no està del tot recuperat. I qualsevol imprudència pot costar molt cara. Afortunadament sembla que tothom, des del president fins els aficionats, ho té claríssim. I això té tan de mèrit com els resultats esportius. Suposa una garantia per al futur immediat, que és la millor forma d'establir una base a llarg termini.

No, no guanyarem la lliga, però després de 102 anys, ens mereixíem una alegria d'esta magnitud. I que dure el que dure, que ho recordarem sempre.

Pagar o morir

2011-09-20T08:30:00.000+02:00

Article publicat el dilluns 19 de setembre a l'Informatiu

No hi ha cap de setmana sense notícies depriments en l’àmbit de l’economia. Una multinacional farmacèutica ha anunciat este cap de setmana que deixa de servir els seus medicaments als hospitals grecs per
Què significa això? A partir d’ara, els pacients hauran de comprar els medicaments directament. I no es tracta d’aspirines, sinó de tractaments oncològics, anticoagulants… Són medecines molt cares que estan a l’abast de molt poca gent. Tan sols els qui són rics o els qui tenen contractat una assegurança privada podran accedir a la salut.

Els sona la música? El resultat probable d’esta crisi (no sabem si temporal o definitiu), almenys a Grècia, és aplicar el model sanitari vigent als Estats Units, on l’atenció mèdica se l’ha de pagar cada usuari mitjançant una assegurança. En el cas que no la puga pagar, el pacient fa be de contractar una altra assegurança, la d’enterrament, perquè les seues possibilitats de supervivència queden seriosament compromeses.

La mateixa multinacional també ha fet una advertència molt seriosa a Espanya, ja que el deute amb algunes autonomies arriba, en alguns casos, a factures pendents des de fa tres anys. L’empresa acusa estos governs de finançar el seu sistema sanitari amb el deute generat amb les farmacèutiques cosa que, d’altra banda, estan practicant les autonomies en moltes altres qüestions, com ara el vergonyós deute que manté Canal 9 amb les empreses audiovisuals valencianes i que ha provocat que haja acabat a la cua de l’oficina de l’atur.

Quin és l’origen del problema, tot plegat? L’ens anomenat “mercats” té una responsabilitat molt directa en esta situació. Però també els disbarats dels governs, i també la disbauxa dels particulars, i també l’orgia creditícia dels bancs que són, paradoxalment, els únics que tenen el rescat i la salut assegurades, vés tu per on.

També hi ha, en el cas d’Espanya, un problema estructural pel que fa al finançament sanitari: una descentralització feta a corre-cuita i inspirada en la nociva doctrina del “cafè per a tots”, que va obligar a autonomies com Extremadura a assumir les competències sanitàries quan no volia. L’augment de competències no s’ha vist, a més, acompanyat d’una assignació pressupostària corresponent de l’estat. Per això el problema principal del deute espanyol són les autonomies. Però no per la seua existència, sinó per l’aplicació d’un finançament inviable que les penalitza.

L’anàlisi anterior podrà ser més o menys encertada, però si la situació econòmica no millora potser haurem de mirar-nos a l’espill de Grècia i, sobretot, als dels Estats Units. Desenes d’anys de lluita per drets tan bàsics com el de la salut s’aniran en orris en molts pocs mesos. La solució a la crisi passarà, si algú no li posa remei, per una reducció salvatge de les prestacions socials, que no deixa de ser una paradoxa quan fa quatre anys es plantejava una refundació del capitalisme. No hauria pensat mai que el replantejament del sistema fóra així, la veritat. No tenen vostès la sensació que algú ens està enganyant? “Paga o mor”: potser siga un bon lema per als temps que corren.

La satisfacció de contar-ho

2011-09-16T08:30:00.000+02:00

Article publicat a l'Informatiu el passat 12 de setembre.Ahir féu 10 anys d’una de les majors monstruositats comeses per l’home en les últimes dècades. No la major, ni molt menys: els humans tenim una capacitat innata per fer mal als de la seua espècia amb una violència aterradora. L’atemptat de les Torres Bessones va significar moltes coses fa deu anys, i vist des de la distància dels anys encara ha tingut una major repercussió en el rumb que ha pres la història en el que duem de segle XXI.

Quan el primer avió es va estavellar contra una de les torres jo estava dinant, entre altres delícies, un magnífic figatell en companyia de la cúpula directiva (si mereixia esta denominació el delinqüent que posava els diners en teoria però no en la pràctica) de la publicació periòdica per a la que treballava en aquell moment. Entre mos i mos, vam vore a la tele del bar, a l’avinguda de l’Albereda, les imatges de l’impacte de l’avió. No cal dir que el figatell es va quedar al plat. De seguida liquidàrem el compte i pujàrem a la redacció. Era dia de tancament i tan sols ens restava el vist-i-plau del corrector per deixar el número enllestit. Els esdeveniments, òbviament, ens obligaren a canviar-ho tot, si més no les quatre primeres pàgines i la portada.

En l’any 2001, encara que ens semble mentida vist des de la distància, la informació no era tan immediata en Internet com ho és ara per ara. I tampoc teníem una ferramenta tan al•lucinant com el Twitter. Així i tot, anàvem fent amb el que veiem, que no podia –encara- ser vídeo. En aquella redacció no hi havia cap receptor de ràdio, i molt menys de televisió: els únics aparells estaven al despatx de l’editor, que als pocs minuts clogué la porta amb pany i forrellat i pegà a fugir encara no sabem ben bé on. Així doncs, les dues persones que ens hi quedàrem haguérem de passar la vesprada i la nit sense vore cap imatge i només amb el que ens entrava a través d’Internet. Així, va ser el meu primer gran esdeveniment seguit única i exclusivament per la xarxa, com després n’han hagut molts.

Les hores se’ns van passar telefonant a valencians residents a Nova York i a Washington, cortesia de la vastíssima agenda del meu company de tancament en aquell dia. Fins i tot les comunicacions telefòniques eren problemàtiques, i quan no aconseguíem parlar amb els Estats Units aprofitàvem per telefonat el Ministeri d’Afers Exteriors, a Presidència de la Generalitat, als líders polítics i tot aquell que se’ns venia al cap, inclòs algun escriptor que ens redactar en poc més de mitja hora un text elegíac que encara m’emociona.

Aquella nit, com imagine que molts i molts companys, vaig eixir de la redacció molt tard, potser a les quatre o cinc de la matinada. No recorde massa bé l’hora, però sí que vaig desviar-me de la meua ruta habitual per anar a la plaça de Tetuan, on encara hom trobava la mítica parada amb els diaris del dia, amb la tinta encara fresca, moltes hores abans de l’obertura de qualsevol quiosc. De manera cerimoniosa, vaig demanar els tres diaris que el quiosquer ambulant hi tenia, el Levante, Las Provincias i el País. Després, dins del cotxe, vaig fer una ullada a les portades i als reportatges fotogràfics que s’hi incloïen.

La visió de les fotografies em va fer tenir sensacions contradictòries: d’una banda, l’horror per la constatació de la realitat dels esdeveniments que havia emprat com a material informatiu durant les hores anteriors. D’una altra banda, la satisfacció per haver fet una gran feina (possiblement la millor de tota la meua trajectòria en aquella publicació). Crec que és una sensació comuna a tots els periodistes. Sovint la nostra matèria primera s’extrau de la desgràcia de terceres persones. I per molt terribles que siguen els esdeveniments que s’estan cobrint, l’adrenalina ens sura per tots els porus de la pell. Ser testimonis de fets històrics i/o poder contar-los és un privilegi que compensa totes les penalitats d’esta professió, i que fins i tot acaba per ser quasi pornogràfic: front al dolor de milers de persones, la satisfacció quasi malaltissa de ser-hi, de contar-ho.

Per a un altre article queda el balanç d’allò que va significat l’atemptat: més inseguretat, més terrorisme, més intervenció de l’estat en les nostres vides i menys en la vida de les grans multinacionals, l’assentament de les bases perquè l’economia petara uns anys després, la consolidació d’un anticrist anomenat George Bush... Tot això, però, són conseqüències. Per al record personal de cadascun queda la resposta a la pregunta tòpica: què feies tu l’11 de setembre de 2001? Jo, contar-ho.

Un agost molt setembre

2011-09-15T08:30:00.000+02:00

Publicat en l'Informatiu el passat 5 de setembre.
Ens ha passat el mes d’agost i ni ens hem adonat. Potser perquè les notícies no s’han pres ni un dia de vacances, i hem tingut durant estos 31 dies una visita del Papa, dues finals de futbol amb galtades i ditades incloses, una amenaça (esta sí que és fantasma, i no la de George Lucas) d’afonament per part dels mercats... I, sobretot, un canvi constitucional que ni ens ensumàvem fa un mes. Algú en dóna més?

Sense que siga un precedent els qui ens governen no han fet vacances. En el cas dels de Madrid per acontentar Frau Merkel i irritar la resta de la humanitat (Zapatero) i per continuar la precampanya electoral cap al desastre (Rubalcaba). Rajoy, en la seua línia habitual, ha passat de tot i s’ha marcat unes vacances de les bones. No s’ha notat la seua absència, però, perquè els seus lloctinents s’han quedat castigats cobrint la indolència del seu cap. Cospedal retallant a tort i dret, Soraya fent rodes de premsa al Congrés i González Pons fent declaracions i lluint bronzejat i camises blanques perquè les hores de sol es noten més.

Per la seua banda el nou President de la Generalitat ha hagut de fer hores extra per aclimatar-se al seu càrrec i airejar un despatx encara amb el tuf a boutique del seu predecessor. Fabra no ho té gens fàcil, no ens hem d’enganyar. L’economia no dóna ni per a un trist gran projecte, i el seu Consell (més tot el segon escalafó) està ple de campsistes que, de moment, no són fabristes. Imagine que Alberto haurà aprofitat la solitud canicular dels despatx del carrer Cavallers per traçar un pla renove del consell amb data posterior al 20 de novembre.

Perquè, amics, l’estiu enguany acabarà el 20 de novembre. No sols pel que fa a la meteorologia (d’alguna manera s’ha de compensar el suau estiu que hem passat), sinó pel clima preelectoral que hem tingut durant les últimes quatre setmanes. Hem tingut tots els ingredients d’una bona precampanya electoral: declaracions, fotos del congrés, entrevistes i, sobretot, enquestes, que són la sal de la vida de qualsevol polític i/o aficionat a la cosa pública. I els sondejos diuen que Rajoy arrasa, que Rubalcaba es pega un bac històric i que, per fi, els partits minoritaris comencen a menjar percentatge electoral als dos grans, cosa que m’alegra especialment.

En resum: si agost ha sigut un mes informativament carregat, molt semblant a setembre, no vull ni imaginar com vindran els pròxims tres mesos. Per a xuplar-se els dits, a que sí? I ací estarem per contar-ho, a partir d’ara tots els dilluns.

No podem passar pàgina

2011-09-14T08:30:00.000+02:00

Publicat a l'Informatiu el passat 27 de juliol
La foto és de l'agència EFE, publicada en el Levante-EMV.

La setmana passada acabava la meua columna de l’Informatiu demanant la dimissió de Camps i Zapatero. Amb el primer vaig encertar de ple, perquè poques hores després de la publicació de la columna presentava la dimissió en una compareixença que va resumir el que han sigut els últims anys de govern del campsisme al nostre país: vaguetats, grandiloqüència, mentida i surrealisme verbal. Camps va dimitir no per vergonya torera, sinó perquè el seu examic Ricardo Costa el va deixar venut, en justa correspondència al que va fer l’exhonorable expresident fa quasi dos anys quan va defenestrar el mateix Costa.

Camps ha passat a ser un diputat més entre els 99 que integren la Cambra valenciana i també un més entre el grapat que estan implicats en casos de corrupció. Mariano Rajoy li ha buscat un substitut que té les mans netes i cap poder orgànic en el partit: Alberto Fabra. Des del dia 26 de juliol els valencians tenim un president que no ha sigut sotmés a l’escrutini de les urnes i sí al del comité executiu del Partit Popular a Madrid.

Alberto Fabra, en una de les seues intervencions d’ahir dimarts demanava “passar pàgina i recuperar la normalitat”. Estic d’acord en la segona part de la frase: cal recuperar urgentment el pols d’un govern inert des del mateix dia de la seua configuració, massa pendent dels embolics del seu cap que de la gestió. Malauradament esta normalitat serà una quimera, com a mínim, fins al dia després de les eleccions espanyoles, quan Fabra tindrà les mans lliures per a desfer-se de l’aparell campsista i configurar un equip realment seu. Mentrestant passarà com en les empreses quan hi ha anunciat un ERO: els als càrrecs i el personal de confiança es dedicaran a xiuxiuejar al voltant de la màquina del cafè, posant a parir als seus superiors immediats i preocupant-se ben poc de treballar eficientment.

La primera part de la declaració de Fabra, però, és una aberració. Entenc les ganes del novençà per agradar i per fer el seu propi camí. Però l’herència que ha rebut l’alcalde de Castelló està hipotecada i, per tant és ell i no cap altre qui s’ha de fer responsable de la seua cancel•lació. I no estic parlant de corbates ni americanes, sinó de la ruïna moral i econòmica d’un país. Esta és la vertadera culpa de Camps, i no la dels vestits, que amb una multa i una declaració de culpabilitat s’haguera resolt. La gran culpa d’este Galileu del segle XXI, com ha dit Juan Cotino, és fer que la seua estimada terra siga objecte de burla arreu d’Espanya. La factura impagada d’una sastreria ha tingut molta més repercussió que anys i anys de grans esdeveniment.

Per tot això, senyor Fabra, no pot passar pàgina sense més. El Govern valencià que vosté encapçala ens deu moltíssimes explicacions que el seu antecessor no ha volgut donar mai. Estarem a l’aguait.

Tornar (i ja van...)

2011-09-13T08:30:00.000+02:00

Si sóc mereixedor de cap premi dins la blogosfera valenciana és, sens dubte, el del posseïdor del major nombre de retorns a l'activitat bloguera/blocaire, com este o este. Invariablement cada estiu suposa una parada radical en la meua producció de textos, siga abundant o escassa, com era el cas fa dos mesos. I, en conseqüència, una tornada il·lusionant en el mes de setembre, que va desunflant-se segons passen les setmanes. Però així porte sis anys. S'ha establit, doncs, com una tradició, compartida amb altres amics, pel que he pogut llegir estos dies.

La manca de producció també ha estat provocada, en este cas, per haver estat UN MES (així, en majúscules) sense connexió decent a Internet. He pogut connectar-me un parell de vegades en una delegació a la terra de l'infern (vaja, una cafeteria amb piscina de boles per als xiquets: els que són pares segur que m'entenen) i poca cosa més. Un desastre només compensat per mantenir la cobertura 3G (i no sempre) a la Blackberry. No sé com ho he pogut resistir, la veritat.

Cal afegir el fet de que durant el mes d'agost els amics de l'Informatiu m'han donat vacances, i que l'aventura del Pica'm va acabar, per desgràcia, fa uns mesos. Així doncs, no m'he vist obligat a escriure una sola línia, cosa que també va bé, què dimonis.

A més, a este blog li han eixit dos germans menuts. Un, allotjat en la plataforma Wordpress, dedicat a la política local. I l'altre, desenvolupat des de Tumblr, orientat cap a la caça del moment fotogràfic, tot i que la càmera de la BB no és per a tirar traques, ni molt menys. Sobre si és factible la continuïtat o no dels tres al mateix temps en parlarem d'ací a uns mesos. Els antecedents diuen que no, però qui sap... Igual em sorprenc a mi i a tots vostès, estimats i escassos lectors.

A partir d'ara tractaré de posar el dia el blog amb els escrits de l'Informatiu endarrerits que no he penjat encara. I, a continuació, les actualitzacions setmanals de rigor més algunes entrades extra relacionades amb l'actualitat, que se'ns presenta d'allò més interesant, amb unes eleccions en unes poques setmanes i la ruïna universal penjant sobre els nostres caps. I, en acabant, espere que també alguna sorpresa de les grans... Però això serà -si és- d'ací a unes setmanes.

Apa doncs, bentrobats i que siga per molt de temps!

Escollits pel destí

2011-07-20T08:00:00.001+02:00

(Publicat a l'Informatiu ahir dimecres 20 de juliol)

Els valencians tenim el dubtós honor d’assistir com a espectadors (i afectats) de primera classe a la fi de dos cicles polítics: el del zapaterisme a Espanya i el del campsisme al País Valencià. En essència el primer està més a prop de l’abisme que no el segon, ja que ningú, absolutament ningú del seu partit vol fer-se un cafè amb ell. Les paraules de suport de Rubalcaba el dia que el van nomenat candidat a la presidència del govern van donar pas a una de les abraçades més patètiques que recorde. Semblava que Zapatero no hi era allí, estava absent, pensant en amagar el cap com un estruç, o potser

El diari El País, que durant tota la seua història s’ha caracteritzat per una indissimulada simpatia pel PSOE va sorprendre –i de quina manera!- el passat dilluns amb un editorial tan contundent com el seu titular, “Final d’un cicle”, acompanyat d’un altre article igualment demolidor de Juan Luis Cebrián. Tots dos textos signifiquen molt més que anys i anys de TDT Party: són la sentència de mort del zapaterisme, que si roman al poder fins al mes de març serà únicament pel messianisme de Zapatero, tot un Moisès que guia al seu poble cap a una mar que, per desgràcia, no s’obrirà per deixar-lo passar.

Camps, per la seua banda, està a un pas de seure definitivament a la banqueta dels acusats. Hi ha moltes possibilitats de defugir esta truculenta foto, però Paco està especialitzant-se en complicar-se la vida de mala manera, potser perquè pensa sincerament que és innocent. Jo també estic segur de la seua innocència... sempre i quan s’empre la seua escala de valors, és clar. Perquè si pensa de tot cor que acceptar regals d’un amic no és delicte es pot sentir moralment reforçat per a enfrontar-se a un jutge o a tres mil, si fóra menester, i mai no assumirà la culpabilitat dels seus actes.

Diguem-ho clarament: acceptar tres vestits d’un hortera no és, en si mateix, motiu per a engabiar ningú. Ni tan sols és un delicte si Francisco Camps fóra un ciutadà anònim. El problema real, el gros, és el que rau darrere d’esta classe d’actituds: el regal i l’amiguisme com a substituts de la meritocràcia i dels plecs de condicions dels concursos públics. La degradació de la vida pública i també de l’economia nacional. La reducció de la qualitat de serveis bàsics com l’educació o la sanitat. I, com Zapatero, l’actitud messiànica de Camps, fonamentada en les urnes i en uns milions de vots que, tard o d’hora, fugiran d’un partit que ja mostra símptomes evidents de desgast després de tants anys de poder quasi absolut, com ho demostren les divisions internes en molts pobles i ciutats del país.

Li agrade o no, la fi política de Camps i de la seua manera de fer i entendre la política està a prop. Fóra bo que ell i Zapatero marxaren agafats de la mà i deixaren, d’una vegada per totes, de creure’s escollits per ser guies d’un poble cada dia més fart de tot.

Rescatats i afonats

2011-07-17T19:12:00.001+02:00

(Publicat a l'Informatiu el dimecres 13 de juliol)

Durant els últims anys tothom hem fet un curs accelerat d’economia a totes les escales possibles. Ens hem habituat al vocabulari específic de la macroeconomia, i a migentendre que quan els bancs presten diners com si no hi haguera un demà no és perquè tinguen els diners per prestar-nos, sinó perquè els demanen a uns altres bancs i resta d’entitats corsàries que, en acabant, formen una enorme pilota que sol petar un dia o un altre, com va passar en el seu moment.

També ens hem ensenyat bona cosa de microeconomia, que és una assignatura universitària, però també la supervivència de tots els dies, la de pagar una factura o no fer-ho, la de deixar de comprar en tendes gourmet i de moda italiana i passa a fer-ho al Lidl i als xinesos del barri.

Malgrat tot l’ensenyament sobre economia que hem rebut al nostre pesar durant els tres anys i escaig que dura la crisi (o l’afonament, tant fa) hi ha conceptes que encara sóc incapaç d’entendre. No m’entra al cap, per exemple, que l’ens anomenat “mercats” faça i desfaça segons la seua voluntat. Li vaig sentir a un liberal recalcitrant que els mercats no són més que els xicotets estalviadors que inverteixen els seus diners, i que són sensibles a les turbulències econòmiques i polítiques que hi ha en cada moment.

I una merda, si em permeten l’expressió. Darrere dels mercats hi ha fills de puta com el George Soros que fan negoci amb l’afonament de països sencers, i que ho estan fent actualment amb Espanya, Itàlia i companyia. Amb els anomenats PIGS, vaja, els països de la riba de la Mediterrània que formen part de l’euro. Desconec els mecanismes d’atac, i de quina forma trauen profit de la situació els agents del mercat. Però acollonen, i de quina forma. Més que un exèrcit armat fins a les dents.

Però no tot passa per culpa dels malèvols mercats. Una altra cosa és la responsabilitat que cada país i cada societat té en la seua pròpia ruïna. No es pot permetre ni el frau de les pensions i els sous públics a Grècia, ni tampoc l’enorme quantitat de diners públic que va a parar a les arques de l’Església en virtut de pactes que fan ensumar una estratègia d’extorsió per part dels purpurats cap al poder públic. Tampoc és permissible la festa contínua de despesa pública en infraestructures absurdes i edificis d’autor que acaben costant tres vegades el que s’ha pressupostat, com sabem sobradament per estes terres.

Faig repàs mental i me n’adone que duc escrivint textos sobre economia potser massa setmanes. M’havia fet el ferm propòsit d’escriure sobre la vida o l’oratge, i oblidar-me de la política i dels diners. Però el destí no em deixa, què hi farem. No sé com estarà la situació quan estiga publicada esta columna, però en el moment d’escriure-la, Espanya i Itàlia estan més a prop del rescat financer que d’eixir de la crisi. Els mercats, els putos mercats... Potser no pagaria la pena que ens rescataren, però veient com ha acabat el rescat de Grècia sembla que el salvavides que li han llançat al nàufrag grec siga de plom. Ai, mare...

Quan érem rics

2011-07-07T12:10:00.000+02:00

(Publicat ahir dimecres 6 de juliol a l'Informatiu)

Sóc un privilegiat dins el món del periodisme audiovisual: en 12 anys tan sols he hagut de xafar l’oficina de l’INEM (o com es diga ara) en una ocasió. Va ser al juliol de 2005, ara fa sis anys. Recorde que no vaig matinar gens ni miqueta, potser perquè volia començar a gaudir d’unes vacances pagades al càrrec de l’Estat, ja que en poques setmanes m’incorporaria al meu nou lloc de treball. Tot i l’hora, vaig haver d’esperar poc menys de 10 minuts perquè m’atengueren. La sala d’espera estava pràcticament buida, amb un bon fum de periòdics gratuïts i de pamflets de tota classe a disposició dels escassos aturats que havien de fer ús de les prestacions o dels cursos de formació. Després d’aquella relaxada experiència no vaig tornar a xafar l’oficina del SERVEF-INEM.

No obstant, no he deixat de passar cap dia per davant de l’oficina, ja que visc ben a prop. D’esta forma he creat una mena d’àlbum fotogràfic al meu cervell amb l’evolució de l’afluència d’usuaris. El final de l’orgàsmic any 2007 (el de la America’s Cup, les programacions d’Òpera, dels cotxes de luxe i de les hipoteques tirades de preu) va suposar l’inici de les aglomeracions a la porta de l’oficina. L’any següent les cues eren tan nombroses que de vegades calia la intervenció de la Guàrdia Civil per posar ordre. Això es va solucionar amb l’ampliació de la zona destinada a atendre les prestacions: de dos o tres taules van passar, en una nova ubicació, a huit, amb màquines d’expedició de torns i de gestions automatitzades. L’Administració havia aconseguit ordenar el problema, però no atacar les seues causes: que cada vegada hi havia més gent sense faena.

Juan Roig, el president de Mercadona, va dir fa uns mesos que l’únic positiu de l’any 2010 era que seria millor que el 2011. La llargària de la cua del paro dóna la raó a l’empresari. I ara, a més, jo en forme part. Dotze anys i només dues empreses és una marca difícil d’igualar en el complicat món de la producció audiovisual valenciana, un sector condemnat a la desaparició o, almenys, a la refundació, ja siga per errades pròpies de les empreses i, sobretot, per la tasca de destrucció duta a terme per les successives direccions de Canal 9. Els anys de Pedro García, l’amic (un més) del Bigotes van ser un monument al balafiament dels diners de tots, una vergonya que estem pagant caríssima no sols els professionals del sector, sinó tota la societat.

Són les coses que passen quan un (o una societat sencera, o un govern...) es pensa que és ric: que desperta del somni i on hi havia luxe i champagne només hi ha cues d’aturats.

Naturalment, el centralisme

2011-07-04T08:55:00.004+02:00

(Publicat a l'Informatiu el 29 de juny)

De pasta de moniato m’he quedat després de llegar l’argumentari principal d’un estudi que està coordinant l’exministre Jordi Sevilla, que assenyala la conveniència de fer passar totes les mercaderies des d’Algesires cap a Europa per Madrid, i descartar així el corredor mediterrani. Econòmicament, en una visió a curt termini, l’estudi és irrefutable: proposa utilitzar les infraestructures existents i que han quedat alliberades (antigues línies de passatgers que ara no tenen sentit després de la construcció de l’AVE) i adaptar-les al trànsit de mercaderies, cosa que és molt més barata que fer una plataforma nova.

Però a llarg termini, l’estudi no té defensa possible, més enllà de la consolidació del model radial de comunicacions, en el qual s’ha basat la construcció de totes les línies d’Alta Velocitat. I este model centralitzat és, certament, discutible i censurable: no calia tants quilòmetres d’alta velocitat, no calia soterrar milions d’euros (quasi tots procedents de fons europeus) en infraestructures que, en alguns casos, són un monument al balafiament de recursos públics, com ara la línia entre Albacete i Toledo que empraven nou passatgers per dia.

El problema, una vegada més, és Madrid. Això no és un lament estructural del nacionalisme perifèric (que també), sinó una realitat ben onerosa. Si Jordi Sevilla estima que fer passar les mercaderies per Madrid és més barat és perquè s’ha incidit una vegada i una altra en l’error original d’ignorar les potencialitats de les economies perifèriques (la mediterrània espanyola n’és un bon exemple), per culpa no tant de pressions empresarials sinó per la cultura política.

Estic convençut que si la capital d’Espanya estiguera a mig camí de València i Mallorca s’haurien gastat un dineral en fer realitat la cançó de Los Mismos, i no per cap interès econòmic. I això mateix ha passat amb el model radial de comunicacions a Espanya. La xarxa de ferrocarril i carreteres no està fet amb la calculadora a la mà, sinó mirant el mapa per fer convergir-ho tot en un punt central. Tots els camins condueixen a Madrid, naturalment.

Es penalitza el potencial econòmic de la mediterrània i es fa passar el major eix ferroviari d’Europa per complets deserts industrials, només amb l’excusa d’arribar a Madrid... i a Barcelona, que voria així com el seu port guanyaria en competitivitat respecte als ports valencians. I si els valencians volguérem connectar-nos a Europa per a guanyar competitivitat? Supose que ens ho hauríem de pagar nosaltres, com el Pla Sud de València i els seus vergonyosos segells de 25 cèntims de pesseta. A la fi, la història es repeteix, però tothom tranquil, que gràcies a l’AVE podem anar a vore musicals a Madrid. No vendrem ni una rajola, però podrem vore Nacho Cano a la Gran Vía per només 100 euros.

Trencant les apostes

2011-06-23T08:30:00.001+02:00

(Article publicat a l'Informatiu el 22 de juny)

Hem de ser sincers: tots aquells que ens hem tirat de la moto fent pronòstics sobre el govern de Camps, ja siga en periòdics, blogs o Twitter, ens hem quedat amb un pam de nassos. Paco ens ha tornat a sorprendre, una vegada més. Si en unes altres ocasions s’esperaven grans canvis i no va incloure cap ni un, ara ha fet igual, però a l’inrevés: només resten tres noms del Consell anterior.

Hi haurà temps de jutjar la gran majoria de noves cares del Consell, encara que hi haja casos ben cridaners, com el d’Isabel Bonig, alcaldessa de la Vall d’Uixó des de fa quatre anys i que ha completat una carrera política digna d’una sprinter, o el de Paula Sánchez de León, que es converteix en un dels pesos pesants del govern amb el carisma que irradia.

L’altre nom que m’ha generat una gran sorpresa és Lola Johnson. Ella ha sigut el braç executor de Camps a Canal Nou i, per tant, la responsable més directa de la pèrdua de credibilitat dels informatius i, en conseqüència, de l’afonament de l’audiència dels últims anys. També té la seua part alíquota de responsabilitat en la ruïna de l’ens públic, que està abocant a la desaparició a la gran majoria d’empreses del sector audiovisual valencià. Incloure a Lola Johnson només pot ser un premi a tants anys de fidelitat, i també una concessió –una més- al sector Opus del seu partit. A partir d’ara, la comissària política del President s’encarregarà de la projecció internacional del nostre país i també de la cultura. Cames, ajudeu-me.

Pel que m’ha contat amics que saben la resta de noms responen a un perfil tècnic, i són més gestors que polítics, que en situacions com l’actual és més recomanable que obeir a quotes internes del partit que poden resultar extremadament nocives.

El que m’ha copsat profundament és la desaparició dels pesos pesants de Camps durant els anys anteriors. D’un colp s’ha carregat a Gerardo Camps, Rafa Blasco i, sobretot, a Vicente Rambla. No hi havia massa dubtes sobre els dos primers: els empresaris estaven farts del Conseller d’Economia i ell se sent cridat a més altes responsabilitats. Blasco controla el partit i, per tant, té molt més poder que si fóra conseller. Altres casos, com Cervera, no sorprenen si es considera que la victòria de Rajoy i el repartiment de càrrecs està cada vegada més a prop.

Però... i Rambla? Què li haurà fet Rambla al President per a no merèixer ni una canongia ni un premi de consolació? Què haurà fet Vicente durant les dures jornades d’incertesa judicial? En el seu moment Camps va arrancar-li la responsabilitat de gestionar la seua crisi tèxtil i li la va cedir a Blasco. Potser li va vindre gran el marró. Però això no justifica del tot el menyspreu d’acomiadar-lo dient que sabrà orientar la seua vida cap a on li vinga de gust, que equival més o menys a enviar-lo a fer la mà.

Ara només cal desitjar sort als que han arribat, perquè de la seua capacitat dependrà que no ens afonem encara més. I als que se’n van, bon vent i barca nova, i que prompte els acompanye el mateix Camps en el mateix camí.

Exanestesiats

2011-06-21T12:30:00.001+02:00

Amb només 24 hores de diferència dues manifestacions van predre els carrers de València amb milers i milers de persones que protestaven per una realitat i un futur que no pinta gens bé. Dissabte, Escola Valenciana va aplegar 50.000 persones per a reclamar una escola pública de qualitat i el manteniment de les línies en valencià. Diumenge, el moviment 15-M reunia també milers de persones per proclamar ben alt que la solució que s'està donant a la crisi econòmica és un engany per a qui més l'està patint, els de sempre.

Durant els últims anys sovint s'ha acusat a la societat d'estar adormida, anestesiada gràcies a la pluja de bitllets que semblava que no tenia fi. La il•lusió de ser milionaris ens impedia (a tots) vore que darrere del bosc dels prèstecs regalats s'amagava una bandada de llops famolencs. Però vivíem feliços, i més per estes terres, on la rajola i l'ostentació van instal•lar-se en la normalitat. El panem et circensis dels diners fàcils, la Copa America, la Fórmula 1, les obres faraòniques i els equips campions no deixaven marge a la crítica.

Vam caure amb tot l'equip. De sobte, el castell de cartes que havíem construït caigué sencer. I ens vam quedar tots amb cara d'espant i paralitzats per la por. Als bancs, tan amables quan sobrava els diners, els passà el mateix. Hem passat tres anys d'ensurts i misèries, de decepcions i desesperances. Tres anys durant els quals només es va fer una vaga general mal convocada i poca cosa més.

Els poder fàctic ens enganyaren com a xiquets: fins i tot un personatge (tan sinistre, d'altra banda) com Gerardo Díaz Ferrán va demanar la suspensió del sistema capitalista pel risc de fallida. Els bancs i la resta d'empreses relacionades amb l'especulació van córrer a demanar ajuda als governants polítics, que no van dubtar a soltar-los quantitats obscenes de diners "per salvar l'economia". La seua, evidentment.

Però després de tant de temps la societat ha despertat, segurament gràcies a l'empenta del moviment indignat, que ha tingut un efecte molt clar: ha visualitzat un estat d'indignació latent durant tots estos mesos. Cada manifestació que es convoca és encara més massiva que l'anterior. Ens adonem que expressar la nostra protesta en públic serveix, que fa visible el problema i ajuda a despertar consciències, a palesar que estem farts d'enganys, d'humiliacions i de corrupció. Queda molt per fer però, per fi, hem deixat d'estar anestesiats.

El planeta piruleta de Camps

2011-06-17T09:55:00.000+02:00

La solució a tots els problemes de la Comunitat Astronòmica Valenciana passa perquè el PP tinga 90 de 99 diputats, que continuen les diputacions i que Enric Morera canvie de colònia. Evidentment, estos arguments no van ser ni els únics ni els més importants, però tant fa.

El discurs de Camps d'ahir estava tant buit de contingut i tan ple d'arguments prescindibles com sempre. Instal·lat en el seu particular planeta piruleta, el President continua amb el seu discurs de la grandeur valenciana, i assegura que estem preparats per eixir de la crisi. Potser per això el retall de despeses anunciat es queda en un 7%, la meitat del que va prometre.

A més, es permet fer acudits i riure's de l'oposició com si les Corts foren el pati d'un col·legi. Un pati dels qual, per cert, els major de l'escola havien exclòs a Compromís i a EUPV, obligats a fer les seues intervencions de vesprada, com si els dos grans tractaren de silenciar-los.

Ara comença una legislatura que, probablement, serà la darrera del PP al poder, la darrera de Camps al planeta piruleta. I com dic això, si tenen la major representació de la història? La clau està en les matemàtiques: recomane l'anàlisi del meu amic i company David Verdejo sobre el tema. La curva no pot ser més quie descendent, i la destrossa del PP d'Alacant n'és un bon exemple. Escrit queda. Espere que d'ací a quatre anys puga dir que no em vaig equivocar.

Qui atorga el carnet de ser d’esquerres?

2011-06-16T09:12:00.000+02:00

(Publicat a l'Informatiu el 15 de juny)

El resultat de les eleccions del 22-M per al PSOE ha sigut catastròfic. Però més encara la constitució dels ajuntaments del passat 12 de juny. Les esperances de retindre no poques alcaldies que no s’havien resolt amb cap majoria absoluta era l’àrnica que calmaria el desastre. En una gran quantitat de casos ha sigut així: les forces de l’esquerra, amb major o menor convenciment, s’han afanyat a tancar pactes o, en tot cas, a deixar governar els socialistes en minoria. Però ha hagut uns altres casos on esta entesa no ha existit

Així, el PSOE s’ha llançat en planxa a atacar Izquierda Unida per la manca de suport als candidats socialistes en unes desenes de pobles, sobretot d’Andalusia i Extremadura. El fantasma de la famosa pinça dels anys 90 contra Felipe González torna a sobrevolar les redaccions dels mitjans dels periòdics, sobretot dels qui encara guarden algun afecte pel partit que encara dirigeix a Madrid Rodríguez Zapatero.

Autocrítica n’hi ha poca, la veritat. La culpa, sembla, és del 15-M i dels partits de l’esquerra que, desagraïts, no fan causa comuna amb la pretesa casa comuna de l’esquerra. L’argument de la traïció i de la pinça és l’últim clau al qual s’agafa un PSOE greument ferit, que continua arrogant-se la propietat de la parcel•la de l’esquerra sense excepció. Cosa que, d’altra banda, tampoc és una novetat: els socialistes sempre han tingut una actitud de superioritat, quan no de menyspreu, respecte a les altres forces de l’esquerra. Sota l’argument de “la dreta va unida i l’esquerra no” s’han permés sempre desqualificar qualsevol altra opció, excloent-la del paradís de l’esquerra o acusant-la de foscos complots amb la dreta.

Però és més fàcil que tot això: les especifitats locals no entenen de consignes generals, i els anys de poder socialista han provocat una ferida molt profunda que ara per ara no es pot tancar amb crides a la unitat front a la dreta, sobretot quan el PSOE a Madrid està aplicant (obligats, sí, però les està aplicant) receptes neoliberals.

La deslleialtat de què parlen els indignats dirigents del PSOE és la impotència de vore com les poques places de poder que aspiraven a retindre han caigut, fent encara més gran el desastre del 22-M. Indignats, els socialistes argumenten que el vot d’IU (i en el nostre cas també el de Compromís) és “prestat”, i que tard o d’hora tornarà al PSOE. Este argument (els vots són meus) és totalitari i menysprea la capacitat de pensament dels electors, per molt favorables que siguen a una opció. Cada vot és de l’elector que el diposita, i qui no vulga entendre això té un problema greu.

Entenc perfectament el comportament dels col•lectius d’IU que no han volgut donar suport al PSOE, tot i la mania del seu líder d’ensenyar les cartes abans de jugar, i lliurar-se en cos i ànima a pactes previs i incondicionals. Hi ha la dignitat, que està per damunt de qualsevol consigna partidista, no vendre’s a canvi que els altres et donen un carnet de pertinença a l’esquerra només per votar una investidura. El moviment es demostra caminant tots els dies, i no una vegada cada quatre anys. Quan els paladins de la unitat de l’esquerra tornen a bramar pels seus drets innats, que se’n recorden d’això.

Irresponsables

2011-06-14T09:00:00.000+02:00

(Article publicat a l'Informatiu el 9 de juny)
L’ocurrència de la ministra de Sanitat d’Hamburg li està eixint molt cara als llauradors valencians i espanyols i, de retruc, als de tota Europa. El consum de fruites i verdures a Alemanya ha caigut quasi a la meitat: anys i anys de campanyes promocionals perquè els alemanys es mengen cinc peces de fruita i verdura cada dia reduïts al no res gràcies a la incompetència d’una responsable política.

La bona senyora, que per competència i capacitat podria formar part del futur govern de Camps, va concloure que el culpable d’haver matat un parell de persones sense causa coneguda era una partida de cogombres procedent d’Andalusia. La Unió Europea va activar d’immediat l’alerta sanitària i, com a conseqüència, els productors de cogombre tindran material per a fer gaspatxos durant una llarga temporada.

Després es va comprovar que el cogombre era innocent, però ja era massa tard: el mal estava fet i el destí de milers de quilos d’hortalisses era el fem. Les pèrdues directes a curt termini són enormes, però les derivades de la pèrdua del prestigi dels productes espanyols potser ho seran més. I tot gràcies a la incompetència d’una persona que, per a la seua sort, no haurà de respondre amb els seus diners del mal que ha generat.

A Islàndia, però, hi ha l’altra cara de la moneda. S’està jutjant a l’exprimer ministre del país per la seua nefasta gestió, que va acabar amb el país enfonsat i endeutat per a moltes generacions. Si el troben culpable, anirà a presó i, de lògica, hauria de respondre amb els seus béns pel desastre ocasionat per la seua forma de governar, que va fer milionaris a quatre llestos i va empobrir la resta de la població.

La responsabilitat d’un gestor públic no hauria d’acabar en el risc de ser desplaçat del poder pels votants. Si la seua acció és negligent i provoca grans pèrdues hauria de pagar per això, com pot passar en el cas islandès i amb tota seguretat no passarà a Alemanya. Ni tampoc ací, evidentment. Camps molt probablement haurà de seure davant el jutge i respondre per uns delictes que, tot i ser-ho, no tenen cap importància si els comparem amb les conseqüències dels seus huit anys de regnat absolut: una economia destruïda en tots els seus fronts, i una administració tan endeutada que no pot ni pagar segells. I, sobretot, un país amb la seua credibilitat molt tocada.

Afortunadament per a Camps no serà jutjat per això. Fins i tot podrà continuar marejant l’opinión pública amb excuses/cogombre per a descarregar-se de la seua responsabilitat. Però algun dia se li acabaran les excuses i haurà d’assumir les conseqüències dels seus actes, encara que no siga davant d’un jutge. Llàstima que això no siga Islàndia.

Font de Sauron i la destrucció de l’educació

2011-06-13T08:45:00.002+02:00

(Article publicat a l'Informatiu el 2 de juny)

Al meu poble, Catarroja, hi ha un problema educatiu molt important. Com molts altres llocs de l’àrea metropolitana de València l’increment de població durant els últims deu anys ha sigut notable per diversos motius. En primer lloc pels elevats preus de l’habitatge al Cap i Casal, que ha expulsat del seu terme municipal a milers de parelles joves que han buscat a la comarca de l’Horta una vivenda més assequible i ben comunicada. Estes parelles joves, al caliu del fals miracle econòmic que vàrem viure durant una dècada, decidiren formar una família i, en conseqüència, tenir fills. Estadísticament hi ha dos anys que dibuixen un punt àlgid en la piràmide poblacional: 2004 i 2008, coincidents amb l’apogeu i la fi de la bombolla immobiliària, respectivament.

Qualsevol que es pare a llegir i interpretar les dades ho entén. Alguns ho van fer, com els tècnics municipals, però també la comare del centre de salut, els mestres de les escoles del poble, els encarregats del padró... És a dir, que era de sentit comú que tard o d’hora hi hauria una generació amb necessitat de ser escolaritzada. Per això es va construir un col•legi i es va habilitar un aulari anomenat eufemísticament “Col•legi número 6”, un centre que a hores d’ara continua en barracons i, el que és més greu, sense equip directiu, ni personal auxiliar, funcionant tan sols amb l’espenta de les mares i els pares, i abandonat per totes les administracions.

No obstant, a la Conselleria d’Educació sembla que van mancats de trellat, perquè les successives visites que van fer representants del poble a les oficines autonòmiques es van saldar amb definitius “no hi ha necessitat de fer cap centre”. Ara, quan el problema ha esdevingut real, la contestació és diferent, però amb el mateix resultat: “no fem el centre perquè no hi ha diners i perquè hi haurà menys naixements”. És a dir, que ni es fa ni es farà el centre mai.

Doncs bé, a este no-centre és on anirà el meu fill a partir de setembre, després de no haver entrat a cap de les tres opcions que havíem marcat. I anirà, molt probablement, a una no-línia, si atenem la darrera ocurrència (que esperem que siga l’última) del Conseller Alejandro Font de Mora de carregar-se les línies actuals i fer un totum revolutum de castellà, valencià i anglès. No cal ser sociolingüista per saber quina de les tres llengües té totes les de perdre en este combat improvisat pels qui ens malgovernen i ho continuaran fent durant quatre anys més.

Font de Mora i els seus han fet de la Conselleria d’Educació un veritable eix del mal, un Mordor on el Sauron de Vila-real dirigeix la seua guerra per a la destrucció sistemàtica del que queda de sistema educatiu públic, i per a l’eradicació del valencià en un termini de temps ben curt.

Jo pensava que passades les eleccions i el període de matrícula del xiquet em deixarien descansar i passaria a la situació de reserva tocant-me el nas al sofà. Sembla que Font de Sauron i els seus camarades m’ho impedeixen. Cap problema: si volen guerra, en tindran. Crec que no estaré a soles.

Triomfar, per fi

2011-06-12T10:06:00.001+02:00

(Article publicat a l'Informatiu el 25 de maig)

Qui em coneix sap que tinc dues filies difícils de suportar per als amants de l’èxit i el triomf. No és cap secret que futbolísticament sóc del Llevant, i que els seus triomfs es basen en la pura supervivència. Ara mateix el club passa pel millor moment de la seua història, s’ha guanyat el dret a jugar un any més en Primera i, de pas, ha batut tota una sèrie de rècords històrics propis. Possiblement mai no guanyarà un títol (si descomptem la Copa del 37 que la RFEF no vol reconéixer), però el fet de plantar cara, sobreviure als auguris de principi de temporada i ser la sorpresa ja són suficient mèrit per als qui ens hem empassat matinals a Orriols veien equips de la talla de l’Hospitalet o la Santboiana...

Tot això m’ho puc aplicar també a l’àmbit polític. Mai en la meua vida m’havia sentit plenament identificat amb el triomf de ningú. A mi les eleccions m’han deixat sistemàticament un fort regust amarg per no arribar mai als objectius. La sensació a casa és dura, però es dissipa passant a un altre canal per vore una pel•lícula. Quan estàs al peu del canó des d’un punt de vista professional la teua obligació s’imposa als sentiments personals, però no pots defugir el fet que, mentre uns ho celebren, tu has de fer bona cara i seguir amb el teu treball.

Però la situació més incòmoda, almenys de les que he viscut, és la del col•legi electoral, assistint al recompte com apoderat o interventor. Les esperances de les nou del matí esdevenien, sistemàticament, decepcions adobades amb la complaença o, directament, el menyspreu dels interventors dels altres partits. La possible celebració es quedava en una fugaç ingesta d’entrepans, algun glop d’aigua i una fugida accelerada cap a casa, rumiant el per què de l’enèsima derrota.

Enguany, però, la seqüència s’ha capgirat. El mal cos de primera hora del matí de diumenge va desaparéixer al ritme de mirades còmplices dels veïns que em reconeixien i feien seu el meu projecte. Durant el recompte les bones sensacions es van consolidar. Havíem complert els objectius àmpliament. Tocava, doncs, celebrar-ho, tot i la majoria absoluta del PP. No podia comunicar-me amb la resta de companys perquè la bateria del meu smartphone havia dit prou. Adéu temporal al telèfon i, sobretot, a Twitter. Tant va fer, però.

En arribar a la seu amb les actes vaig començar a assumir la magnitud del triomf: abraçades, crits, salts d’alegria, llàgrimes de felicitat... Qui no haja passat 30 anys de decepcions electorals difícilment ho podrà entendre. Vaig vore cares de persones que havien estat esperant este moment en va des de feia molts anys, i que no s’ho creien del tot. Rostres en els quals l’alegria es barrejava amb la incredulitat. Però tot era cert. I esperançador, perquè tot fa indicar que el projecte que em representa, Compromís, té un llarg recorregut per davant.

Sóc periodista i sé que despullar-se ideològicament no és per als del meu gremi massa recomanable. Però què dimonis, per fi, m’he sentit feliç per pertànyer a un projecte polític i ho volia dir ben alt. Ja em tocava.

Esforços inútils

2011-06-11T09:00:00.004+02:00

(Article publicat a l'Informatiu el 18 de maig)

La campanya electoral està arribant a la seua fi. Tan sols queden al voltant de 48 hores perquè finalitze oficialment i done pas a la jornada de reflexió, una figura que considere completament inútil, i que només serveix per a portar 'els sobres' a família, amics i veïns que s'han quedat pendents de visitar, sobretot als pobles.

Malgrat que la campanya està a punt d'acabar, els diferents partits polítics (sobretot al meu poble) continuen omplint els pobles de propaganda electoral com si fóra el primer dia.

La penjada de cartells, banderes, pancartes i tota classe de propaganda és inherent a qualsevol campanya. De fet, és l'element de mobilització que més funciona entre militants i simpatitzans. És més fàcil eixir a penjar cartells que a fer campanya cara a cara. I això està molt bé per a mobilitzar la gent del propi partit i fer-se visible.

Ara bé, és necessari el tsunami propagandístic que estem vivint? Jo crec, sincerament, que no. Possiblement per molts cartells que es pengen no es rebran més vots, però a la fi el fet de difondre més propaganda que ningú esdevé un acte quasi irracional, una carrera embogida que, analitzada detingudament, és una pèrdua total d'energia i recursos econòmics. El mateix podríem dir dels cotxes amb megafonia, una estampa absolutament vintage que una amiga em va qualificar, encertadament, de 'contaminació acústica'. Si la funció de la megafonia mòbil ja era qüestionable fa anys, ara per ara està absolutament fora de lloc.

La llei electoral ha tractat de posar remei a esta competició embogida, però sembla que només ha servit per ajornar-ho tot un mes, i per a donar una imatge de poc ambient electoral que, a la fi, ha sigut falsa, ja que les respectives maquinàries electorals estaven acumulant forces per a fer la campanya electoral més salvatge que recorde en els pobles del meu entorn. Caldrà fer una reflexió seriosa en el futur, que incloga també als propis ciutadans que ens queixem si hi ha massa propaganda, i si no n'hi ha, també.

On estan els grans projectes?

2011-06-10T13:20:00.000+02:00

(Publicat a l'Informatiu el dimecres 11 de maig)

Busque, però no acabe de trobar cap proposta estrella en els programes electorals. I particularment en el del PP. Normalment els populars es caracteritzaven per llançar a qui els volguera escoltar (la major part de la població, per a què enganyar-se) fastuoses propostes com ara l'organització del Gran Premi de Fórmula 1 al Cap i Casal.

Sobre esta qüestió tinc una sucosa anècdota que exemplifica el poder de les promeses megalòmanes aplicades a la propaganda electoral. Fa quatre anys estava en un col.legi electoral quan vaig vore entrar un xiquet amb els seus pares. Mentre es disposaven a agafar la papereta electoral el xiquet li deia a son pare: 'vota al PP, que si no, no ens portaran la Fórmula 1'. Evidentment, em vaig quedar de pasta de moniato, i va ser una brutal topada contra la realitat de l'any 2007: pa i circ, rajola i gasolina.

El panorama de l'any 2011, però, és prou diferent. He fet una enquesta entre el meu entorn i m'han assegurat que no han sentit cap proposta. Ni enorme ni discreta. Cap. L'època dels grans projectes s'ha anat per la claveguera de la crisi, i de tot allò que se'ns va prometre no hi ha rastre. Ara el gran projecte és tractar de no tancar les diferents administracions per fallida econòmica, i donar-li faena als centenars de milers de valencians que no en tenen.

Però les seues promeses sobre economia tampoc convencen ningú, sobretot perquè ningú les ha vistes. El programa electoral del PP és, ara per ara, Bildu, Bildu i Bildu, un tema que sembla que ens afecta moltíssim als valencians, pel nivell de les declaracions. Quins temps els de la rajola...

Tornar (de nou)

2011-06-09T23:46:00.001+02:00

Torne a la càrrega, després d'unes setmanes (bé, potser uns mesos) prou infernals, amb la creació d'un periòdic, el tancament de dos programes de televisió, la promoció d'una sèrie, la creació d'uns quants projectes, tres fires, uns quants números d'una revista... i, a més, una campanya electoral, la més esgotadora i satisfactòria de la meua vida. També ha hagut temps per a indignar-me amb l'estat de l'educació en este país i buscar una alternativa. Fins i tot he pogut estar intermitentment amb la meua família.

Amb tot això, l'activitat que tenia tots els números de ser oblidada en un calaix era la meua vida 2.0, i particularment este blog. Així que durant els darrers mesos (i, sobretot, des de l'inici de la campanya electoral) no li he fet ni cas. De fet, duia cinc setmanes sense penjar ni tan sols els meus articles de l'Informatiu, cosa prou senzilla en condicions normals però extremadament complicada durant estos dies. També he abandonat Facebook, Twitter, Linkedin, el Google Reader i, fins i tot, la lectura pausada de la premsa electrònica.

Ara però, per primera vegada en mesos he gaudit de 24 hores relativament relaxades des del punt de vista laboral, i m'he adonat de com d'abandonat tenia este xiringuito i un altre, este, que vaig obrir per a la campanya electoral com un experiment polític-comunicatiu. Crec que ja no tinc excusa per recuperar la meua vida 2.0, ara que supose que tindré més temps. De moment tractaré d'actualitzar tot allò que no he penjat des de fa un mes. I la setmana que ve, més. Fins a quant? Qui sap... Potser fins al pròxim tsunami de faena.

Canvi de cicle

2011-05-05T11:37:00.000+02:00

La nit de demà comença la campanya electoral possiblement més descafeïnada dels últims anys. Almenys pel que fa al País Valencià no hi haurà massa emoció, tret de la desitjable permanència en les Corts de Compromís i Esquerra Unida, i de la probable explosió dels socialistes a partir del 23. El PP ho té meridianament clar, i és molt improbable que perda la majoria absoluta, per molt pressumptament corrupta que siga la meitat de la seua llista electoral. Tot això li és indiferent a una part de la societat que s'estimarà més quedar-se a casa o anar a gaudir de la platja. No és censurable, encara que algun dia haurien d'adonar-se que hi ha vida més enllà del sistema de torn de partits.

Als ajuntaments, però, la cosa és diferent. Fins i tot en les ciutats més grans hi ha una part important del vot que es decideix pel candidat, i no per la marca que l'acull. Les fílies i fòbies acumulades al llarg de quatre anys també poden ser crucials per a configurar majories a segons quins pobles. Tot i això possiblement assistirem a la caiguda dels últims reductes del poder municipal socialista, cosa que aprofundirà potser de manera definitiva la crisi perenne que pateix el PSPV.

Però, no ho oblidem, tots els cicles acaben, i el del poder ilimitat del PP al nostre país comença a mostrar clars símptomes d'esgotament. L'oposició crema, però l'exercici del poder absolut també deixa molts cadàvers pel camí, així com desercions i no poques desmobilitzacions.

En estes eleccions, el pròleg de les quals s'inicia en molt poques hores, és possible que ens emportem alguna sorpresa relacionada amb decepcions populars. Ben poques, sens dubte, però simptomàtiques del que pot ser el final del cicle. Caldrà estudiar amb detall la campanya dels descontents del PP, aplegats al CDL, però també la no-campanya dels qui s'han quedat dins i s'han empassat el gripau de llistes i candidats poc consensuats. No ens fixem en els grans missatges televisats: fixem-nos en els breus, que amb tota seguretat aportaran molt més suc a esta estranya campanya.

La foto és de l'Agència EFE.

Campanya amb sordina

2011-04-28T11:31:00.001+02:00

La nova llei electoral ha acabat amb una tradició establerta des de la tornada de la democràcia a Espanya: l’extensió de la campanya electoral pura i dura més enllà dels quinze dies anteriors a la celebració dels comicis que marca la llei. El paisatge de tanques electorals, cartells, pamflets i inauguracions a dojo dos mesos abans de les eleccions no sorprenia ningú... llevat de qui, amb visió crítica, es preguntava qui pagava una demostració de força propagandística tan perllongada en el temps.

Gràcies a esta norma, que té com a un dels seus objectius l’estalvi de la despesa dels partits, s’ha limitat de manera espectacular la presència de material electoral al carrer. Massa i tot, ja que hi ha determinades accions com ara el repartiment de pamflets que, tot i continuar, no s’han vist amb la intensitat d’altres conteses electorals. Els mitjans de comunicació, però, han substituït sobradament la manca d’ambient electoral al carrer dedicant un nombre creixent de minuts o caràcters a les declaracions dels líders polítics, fonamentalment dels dos grans partits. I ací rau la trampa d’este nou text legal.

Fem un exercici de memòria, i recordem durant els últims anys la presència de tanques electorals d’uns altres partits que no foren PP i PSOE. Poca cosa, la veritat. Sembla com si ara per ara no hi haguera eleccions, però els únics que han reduït la seua presència propagandística de pagament són els dos grans. Els altres mai no han tingut la oportunitat econòmica de fer-se notar: no es pot estalviar d’on no es gasta. I, a la fi, els dos grans acaben tenint el seu espai, i damunt gratuït, per les finestres oferides pels mitjans de comunicació.

Si esta llei electoral serveix pe a estalviar i racionalitzar la monstruosa despesa electoral, és benvinguda. Però no és així. Si durant un mes no han pogut contractar tanques ja les contractaran totes juntes des del dia 1 de maig, com per altra banda han fet al meu poble, amb espais reservats des de fa més de tres mesos. I si hi ha un límit de despesa establert per llei sempre quedaran persones físiques o qualsevol altra classe d’argúcia legal per a evitar els efectes de la llei.

Això és com la faula del gripau i l’escorpió, que injecta al seu verí al primer perquè està en la seua natura. També està inserit en l’ADN dels grans partits (i sobretot del PP que monopolitza tots els espais de poder del país) el tret de ser màquines electorals i de gastar sense massa miraments. Així que, amb llei o sense ella, amb sordina o sense, els bitllets continuaran fluint. Alguns s’hi juguen massa com per a no fer l’envit, el truc i el retruc amb bitllets de 500 euros.

Un general molt poc capaç

2011-04-21T11:29:00.001+02:00

Dins els llibres específics, trobem alguns, sobretot a la secció d’Empresa, que tenen més d’autoajuda que de consells tècnics sobre la gestió de l’empresa. El més llegit (venut, almenys) és aquell que comparava als empresaris en ratolins que es preguntaven on estava el seu formatge. Un llibret que es llegeix en una hora i mitja i que fa bandera del sentit comú: si no tinc formatge ací, m’hauré de buscar la vida allí. Una sinopsi tan senzilla ocupa més de cent pàgines, la qual cosa diu molt a favor de l’autor i de la seua capacitat de fer un llibre mitjançant les reiteracions insistents, un tipus de lletra enorme i una satisfacció d’haver-se conegut sensacional. Després d’haver caigut en la mateixa trampa que milions de lectors i comprar-me’l, vaig arribar a la conclusió que mai tornaria a tirar els meus euros en esta subliteratura d’autoajuda professional per a empresaris amb problemes.

L’home, però, és l’únic animal (mai millor emprat el mot) que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, i he de reconèixer que vaig tornat a gastar-me uns euros (tampoc massa, això es cert) en un altre llibre d’autoajuda empresarial. Amics economistes, professionals dels negocis i aficionats en general m’havien parlat mesos enrere sobre “L’art de la guerra”, una obra d’un presumpte (no se sap si el personatge és real o llegenda) general xinès del segle V abans de Crist, Sun-Tzu. Este escrit havia servit prèviament d’inspiració a personatges com Napoleó o Mao Tse-Tung, cosa que, d’entrada, no és massa estimulant, vistes les animalades perpetrades per tan curiosa parella encara que, com animalades, estan molt ben fetes i amb un gran nivell estètic, com diria Thomas de Quincey a la Societat de Coneixedors de l’Assassinat.

Les inspiracions contemporànies dels consells de Sun-Tzu s’han dirigit més aviat cap a un altre camp de batalla que, si bé no empra armes de destrucció massiva, sí que se n’aprofita d’elles, i acaba provocant tantes víctimes com una batalla real: Wall Street. El llibret ha estat reinterpretat per un il•luminat anomenat Jack Lawson, que ens assegura que, tal com va dir el general, si seguim els seus consells no haurem de preocupar-nos per la derrota ni en cent batalles. Lawson equipara el camp de batalla amb el mercat, els soldats amb els treballadors, l’atac amb el màrqueting i els exèrcits amb les pròpies companyies.

Però, de la mateixa forma que en el cas del formatge, la lògica està present en tots i cada un dels consells de Sun-Tzu, i en les anotacions a peu de pàgina del seu intèrpret ianqui. Perquè, què son consells com “No ataques si el teu enemic és més nombrós”, o “reflexiona abans de fer cap moviment”?

De tota manera, els consells del militar oriental són extremadament interessants, sobretot en la seua aplicació a d’altres àmbits de la realitat. Per exemple, en la crisi que ha somogut el PP valencià després de la decisió de l’exconsellera Gema Amor de trencar el partit a Benidorm i presentar-se amb unes altres sigles. Ella ho tenia ben clar: tenia els suports i s’estava rumiant la jugada feia temps. Fins i tot, segurament, haurà emprat l’amenaça de trencament del partit en els seus contactes amb la direcció regional. Però, lluny de l’art que, en teoria, podria tenir la batalla, l’enfrontament ha sigut soterrat i més proper als enfrontaments de les pel•lícules americanes sobre els anys 20 que als postulats de Sun-Tzu. Una batalla que, qui crega en el simbolisme, pot significar l’inici de la fi del domini popular al País Valencià. Segur que no serà cosa d’un mes, ni d’un any, però la llavor ja està posada, gràcies a la poca capacitat d’un general, Camps, que no hauria sigut ni soldat ras a l’exèrcit de Sun-Tzu.

Espècies en extinció

2011-04-14T11:18:00.001+02:00

L’endemà del 22 de maig s’iniciarà una nova era, marcada pels canvis dràstics en el paisatge. Evidentment, no estic parlant del resultat de les eleccions, ja que és previsible que tot el País Valencià continue igual de tintat de blau, o fins i tot més encara, amb la caiguda d’alguns pobles i ciutats que encara mantenen els socialistes. El que passarà a partir del dia 23 té més comparació amb la desaparició dels dinosaures de la Terra, que diuen els experts que va estar provocada per l’impacte d’un meteorit gegant que va cobrir l’atmosfera de pols durant molts anys, carregant-se els animals més grans i, paradoxalment, més sensibles als canvis.

L’any 2011 no existeixen els dinosaures, però hi ha una espècie en perill d’extinció que pot certificar la seua desaparició el dia després de les eleccions: les formigoneres. El seu procés d’extinció va començar després de l’explosió de la bombolla immobiliària al voltant de l’any 2007, quan l’obra privada va fer una frenada amb marxa enrere de les que fan època. Des d’aleshores la formigonera havia estat assistida pels poders públics, de la mateixa manera que els cuidadors dels zoològics protegeixen les cries de mamífer que són rebutjades pels pares.

El Pla E va ser el primer estímul, tot seguint les receptes anticrisi keynesianes, i tot seguit es va pujar al carro el sempre mimètic president Camps amb el seu Pla Confiança. Així, el flux de formigó es va mantenir, ni que fora amb percentatges més que discrets respecte a l’època de vi i roses que acabà abruptament el 2007. Amb estos dos plans els ajuntaments han pogut iniciar obres impossibles de finançar amb recursos propis, després de la desaparició de les llicències d’obres, sempre tan sucoses.

A hores d’ara, però, ambdós plans estan pràcticament esgotats. Les obres finançades per estes dues accions o estan inaugurades o els queda ben poc per a ser lliurades als ajuntaments respectius, després d’arribar tard a l’onada d’inauguracions que vàrem patir l’última setmana del mes de març. I a la formigonera, pobreta, li queden quatre dies.

A partir del dia 23 coneixerem la realitat terrible: la d’uns ajuntaments que estan aguantant com poden fins al dia després de les eleccions amb una economia que, en molts casos, es pot qualificar sense por a exagerar de desastrosa, i que provocarà que els ERO no siguen tan sols cosa de les empreses privades. Un panorama certament aterrador. Si jo fóra una formigonera, m’exiliaria a un altre país. I sense ser-ho, també.

Aeroport de catxerulos

2011-03-31T11:14:00.002+02:00

L’economia d’escala, bàsicament, es resumeix en optimitzar el rendiment mitjançant la fabricació de grans quantitats de productes, o la concentració de serveis en un mateix lloc. A l’Índia una institució privada ha aconseguit posar en marxa un hospital que treballa amb esta idea. Els seus números són aborronadors: desenes de quiròfans que s’empren no 8, sinó 14 hores al dia; 3.500 llits disponibles que arribaran a 5.000 molt prompte; milers de treballadors... I més de 7.000 operacions de cor cada any. Este hospital cobra pels seus serveis, però es pot permetre no fer-ho a aquells que necessiten l’atenció i no tenen mitjans. Així, ha apropat la sanitat a persones que no rebien assistència sanitària en condicions i ara, optimitzant fins a l’última rúpia, han aconseguit accedir a un dret que hauria de ser bàsic.

La lliçó que ens ve de l’altra banda del món ens sona per estes terres a bajanada. Ací, que ens sobren els diners i nuguem els cavalls i els cotxes de Fórmula 1 amb llonganisses d’Ontinyent, hem decidit tirar pel camí contrari i fer un aeroport en una zona que ja cobria un altre aeroport que, per tant, vorà minvada la seua xifra de negoci.

No obstant això, si l’Aeroport de Castelló genera beneficis – no sols directament econòmic, sinó com a estimulador de l’economia provincial- ja ens va bé la seua existència, i fins i tot l’absurda i vergonyant inauguració que ens han oferit Paco i Carlos, Carlos i Paco. Però la seua viabilitat està tan qüestionada que l’empresa concessionària ha hagut de demanar ajuda a les institucions per poder tirar endavant, i ni tan sols s’han sol•licitat els permisos de navegació aèria. Tot un monument al desgavell, semblant a l’homenatge a Fabra del seu amic Ripollés que presidirà l’entrada a la infraestructura.

Que l’aeroport no estiga encara operatiu no és massa problemàtic: Fabra ha dit que fins a eixe dia les instal•lacions estaran obertes al públic perquè caminen per la seua pista i envolen el catxerulo. No és una mala oferta: 150 milions d’euros per propiciar una activitat que quan jo era menut fèiem a les eres dels sequers d’arròs del meu poble. Les xarxes socials, sempre tan cíniques, ja han cridat a fer una rave familiar enmig de les pistes de l’aeroport. Per desgràcia, durant molt de temps este serà l’únic turisme que generarà la caríssima instal•lació.

Joves de quaranta anys

2011-03-24T11:11:00.001+01:00

Diumenge a la vesprada vam anar a visitar un amic a l’UCI d’un hospital valencià. Uns dies abans havia patit unes arítmies que li van provocar una pèrdua de consciència. Afortunadament, està recuperant-se i les les proves a què s’ha sotmés no han descobert cap anormalitat en la seua salut.

Ell no és una persona que castigue massa el seu cos: al contrari, no fuma, no beu, cuida la seua alimentació, practica ioga i meditació... fa vida sana. Potser este esglai siga producte de la genètica, però hi ha una dada reveladora: està, com jo, més a prop dels 40 que dels 30, i per molt que insistim, ja no estem igual que amb 20 anys. Ja no som joves.

Sé que esta afirmació provocarà en no pocs integrants de la generació del 73 i adjacents una suor freda, palpitacions i tremolor de cames, però és el que hi ha, guapos. Per molt que ens vestim amb samarretes del Pull&Bear i que anem a concerts de les enèsimes promeses del pop independents mentre ens fotem un cubata, no podem amagar la realitat. Cada dia ens costa més recuperar-nos d’un dia d’excessos, aparéixen cabells blancs (qui té la sort de conservar-ne) i, a més, tenim el cos per a poques revolucions: del furor esquerrà de la gran majoria dels meus amics queda una braseta que, de tant en tant, traiem a passejar en converses de sobretaula, mentre tenim cura que els nanos no destrossen les parets del pis que, durant molts anys, continuarà sent propietat del banc.

El ben cert és que l’entorn ens empeny a sentir-nos joves als qui voregem la quarantena. Una gran part de la meua generació ha volat de casa dels pares fa menys d’una dècada, i fins i tot alguns encara s’estan. Tractem de mantenir les mateixes aficions que quinze anys enrere, però el ben cert és que quan el 99% dels esportistes que ixen a la tele són menors que tu te n’adones que alguna cosa ha canviat. Tampoc ajuda el fet que la samarreta del teu grup favorit palese els efectes del sedentarisme de manera tan tràgica i ridícula. Ni que la major preocupació de cada dia ja no siga estudiar, aparellar-se o preparar el festival de la nit següent, sinó fer-se les anàlisis anuals i resar-li a Sant Euribor perquè no es puge a la parra.

De tota manera això és un debat recurrent en totes les generacions. Quan un és un xiquet, veu els seus pares molt majors. Però quan arriba a l’edat dels seus pares en aquell moment sents com la joventut corre desbocada per les venes, en una mena d’acte reflex per negar l’evidència: que el temps és cruel i no es deté. I si para, malament: el cadàver de James Dean no era bonic, sinó horrible, com tots, independentment de l’edat. Així que, estimats joves de quaranta anys, cuideu-vos el colesterol...

Energia nuclear? Segons...

2011-03-17T11:07:00.001+01:00

El terratrèmol i posterior tsunami del Japó ha tingut conseqüències fatals a banda de les provocades per la desgràcia natural. Ha afectat de ple a una central nuclear i s’està lluitant, no sabem si de forma efectiva, perquè no ocasione un desastre que s’afegiria al que ja està patint el poble japonès i que tindria conseqüències més enllà de les fronteres del país

Angela Merkel, la principal defensora de l’energia nuclear, ja ha congelat el seu pla de prolongació de la vida útil de les centrals, ni que siga uns mesos. França i Àustria també estan prenent mesures per a garantir més encara la seguretat de les centrals que estan obertes. La Unió Europea s’ha afanyat a reunir-se per parlar-ne, encara que desconec si servirà d’alguna cosa, més enllà del tradicional missatge de tranquil•litat a la població.

L’energia nuclear no és segura. Almenys no ho és tant com la resta de fonts d’energia, perquè les conseqüències d’un accident en una central hidroelèctrica o en una tèrmica, no són tan letals ni incontrolables com una fuita radioactiva o una explosió. Hi ha arguments que demostren que ix econòmica (poden ser rebatuts, no obstant) i que és fàcil d’obtenir, ja que no es necessita ni un salt d’aigua, ni carbó, ni petroli... L’urani és abundant, i quasi inesgotable, però la seua gestió és molt complicada. Durant els últims anys el lobby nuclear ha aconseguit posar a la tribuna pública el debat sobre la conveniència d’esta forma d’energia, i havia aconseguit no poques adhesions de persones que, fins a fa poc, eren militants antinuclears.

Però els esdeveniments del Japó ens ofereixen l’oportunitat de plantejar el debat des d’una altra perspectiva: la de la conveniència del manteniment de l’actual ritme de creixement econòmic. Hi hauria dos vies: si volem continuar en la dinàmica de despesa en la qual estem instal•lats, ens caldrà fer ús de l’energia nuclear. És improbable que sense energia nuclear es puga fer front a l’augment de la demanada no sols als països desenvolupats, sinó sobretot al grup d’aspirants a ser-ho, com la Xina o l’Índia.

En canvi, si ens replantegem viure d’una altra manera no ens caldrà energia nuclear. Consumir menys i, per tant, gastar menys i, per tant, créixer menys o no créixer i, per tant, guanyar menys. Per als mercats això potser siga un sacrilegi. Però, algú ha preguntat a les persones? Estem disposats a guanyar menys? Molt poca gent ho faria de forma voluntària. Però, ¿i si és a canvi de viure millor, amb menys estrès, amb més trellat en les relacions econòmiques?

Sí, hauríem de renunciar a moltes coses, potser a massa: els viatges en avió per tres quinzets, cotxes (i no sols turismes, sinó també 4x4)cada cinc anys, l'Ipad, l'Iphone, vacances llunyanes, aires condicionats permanentment connectats... Estem disposats a renunciar a tot això? Ara per ara, no. Però caldrà plantejar-s’ho. Si volem assumir el risc, endavant: comptem amb l’energia nuclear i continuem el creixement fins a l’infinit. Però el sentit comú diu que el creixement il•limitat és insostenible, i ens estem jugant el nostre futur i el de les generacions que vénen darrere. La decisió està a les nostres mans. Triem-ne, doncs.

Dobles interpretacions

2011-03-10T11:03:00.002+01:00

Camps s’està mostrant com un mestre del cinisme. La ratificació de la seua candidatura per part dels seus superiors directes a Madrid l’ha impulsat a multiplicar les seues intervencions i la càrrega indecent de les mateixes. Que un imputat que està esperant dia per anar a declarar signe un manifest contra la corrupció és, almenys, estèticament qüestionable. El jutge ja aclarirà si va haver delicte o pura irresponsabilitat de qui, una volta eliminada la resistència zaplanista, es va creure en possessió de tot el poder i, per extensió, de tota la veritat.

Després de la signatura del manifest ha arribat l’estrena de Crematorio, una sèrie produïda per Canal Plus que pren com a base argumental l’ambició d’un constructor per formigonar fins a l’últim pam de natura verge de la costa, en nom del creixement del seu compte corrent. Tant en les imatges promocionals com en els títols de crèdit de la producció està el logo de la Generalitat Valenciana, cosa que no deixa de ser impactant, ja que visualment es vincula la corrupció amb la primera institució valenciana en uns moments que no són els més indicats per a les dobles interpretacions.

En què estaria pensant la Generalitat Valenciana quan va concedir una sucosa subvenció a una sèrie sobre la corrupció a la costa mediterrània? És possible que la mateixa persona que ha pensat que fer una campanya basada en mostrar les diferents fases de putrefacció d’una taronja aporta vots al candidat Alarte. Certament la reacció de la Generalitat i d’alguns representants del sector agrícola ha sigut excessiva i fins i tot vergonyant. Les tanques publicitàries del PSPV no són ofensives contra ningú més enllà dels implicats en casos de corrupció. Fins i tot es tracta d’una idea original que no estaria malament per al seu ús en un lloc on no s’han cultivat taronges en la vida, però no ací.

El taronagate ha sigut, més aviat, una relliscada estratègica en un país com el nostre, on hi ha símbols com la Mare de Déu, les festes populars d’arrel religiosa o la taronja que són intocables per a una part de la població. Una pixada fora de test que enllaça en un vòrtex temporal amb l’episodi de la taronja de Lizondo, amb una diferència ben evident: que Lizondo la va emprar amb més trellat. El desaparegut líder del regionalisme va deixar a la tribuna del congrés una taronja ben sana i lluenta. I va passar a la història. Són les coses de la nostra terra.

L’ocàs de la tirania

2011-02-24T08:00:00.003+01:00

Tal com van els esdeveniments als països àrabs, és possible que este text s’haja quedat desfasat en menys de cinc minuts, però tractaré de ser el més fidel possible a la realitat del moment en què estic escrivint. Gadafi encara és dictador (o president, o líder màxim, o generalíssim, o coronelíssim) de Líbia, i per tal de crear complicitats amb el seu poble està massacrant-lo amb tancs i avions de combat. I tot això amb l’absència de les càmeres de televisió i el tall, una vegada més, d’Internet. Però així i tot arriben imatges que palesen la magnitud del crim que el sàtrapa està cometent.

Per tal de calmar la població el fill papichulo de Gadafi va fer una aparició en la televisió estatal, provocant amb les seues desafiants paraules i el seu posat xoni just el contrari: incendiar encara més la situació. Per la seua banda, Gadafi va fer una de les compareixences públiques més estupefaent que recorde. Reconec que, per uns moments, pensava que estava veient un capítol de La Hora Chanante.

El seu aspecte era malaltís, torbat, demolidor: la cara saturada de botox, un bigoti barreja de falangista i malvat de còmic, un barret més adient per a Sibèria o per als borratxos de les pelis americanes que per al desert... i, sobretot, el paraigües. ¿Per què Gadafi porta un paraigües si està dins d’un cotxe? Però, en realitat, ¿està dins d’un cotxe, d’un blindat o d’un motocarro? ¿Què volia transmetre amb esta posada en escena demencial i amb un discurs com el que va fer? Amb poc menys de 20 segons d’idees inconnexes (les televisions gosses, els joves, la pluja...) va provocar que el món pensara que Gadafi anava drogat.

O potser no es tracta de drogues, sinó de por. De la simple i terrible por a que el poble que ha estat reprimint i assassinant durant quasi mig segle estiga esmolant les destrals per a donar-li al tirà el seu merescut, i no fotent-li un puntelló al cul i despatxant-lo del país, com ha passat a l’Egipte i a Tunísia, sinó donant-li la seua pròpia medicina. Jo personalment apostaria per este final, i d’ací a pocs dies.

L’any 2011, pel que fa als dictadors i resta de mandataris indesitjables, està tenyint-se de color negre. La revolució del gesmil està somovent els fonaments del món àrab i les cadires dels seus dictadors, trencat tòpics com la incompatibilitat de la democràcia en aquells països. Una gran notícia en un any amb massa vibracions negatives.

No volem quedar-nos #sensenyal

2011-02-23T19:57:00.000+01:00

La reacció dels valencians al tancament de TV3 està sent feliçment sorprenent per a mi. En un any que havia consagrat al pessimisme, estes coses em fan replatejar-me la meua actitud vital d'enguany. Així i tot, no perd de vista que la reacció s'ha produït per una acció: la desaparició de TV3. Fa quasi quatre anys (quina casualitat, tot just abans d'eleccions!) vaig publicar un text que considere que continua vigent i que, per tant, em permet reproduir de nou.

Una part de la nostra vida, en perill

La primera vegada que vaig veure TV3 tenia 12 anys, si no em falla la memòria. Va ser en un aparador d’una botiga d’electrodomèstics al meu poble, quan tornava a casa des de l’escola. A l’aparell de televisió hi apareixia Mª Pau Huguet fent continuïtat i avançant la programació de la vesprada, ja que en aquells moments no existia això de la tele les 24 hores del dia. Això seria l’any 1985 i, per fi, a banda d’aquella aventura anomenada Valvipri, acabava el monopoli de TVE, i podíem veure televisió en la nostra llengua, encara que amb un accent peculiar per a l’oïda d’un valencià de l’Horta com jo.

De seguida em vaig fer fidel seguidor d’espais com el “Filiprim” de Josep Maria Bachs, “Max Headroom”, “El Doctor Who” o “Oh, Bongònia”, on un Mikimoto que encara no es deia Miquel Calçada punxava vídeos de grups d'arreu del món i, com no també de grups catalans. També vaig descobrir presentadors com Mª Àngels Barceló, Quim Puyal, Àngel Casas o la Trinca, que van néixer com a productors televisius a TV3 amb el “No passa res”. I tot en una televisió que, malgrat que estàvem en el bell mig de la Batalla de València, molts valencians sentíem com a pròpia o, almenys, com una televisió propera a nosaltres, gràcies també a les cròniques que el recordat Joan Bustos enviava des d’ací.

Anys després vaig col·laborar en la venda del bons d’Acció Cultural per a pagar la implantació de Canal 33, després de la campanya que el ministre Barrionuevo i el delegat del govern al PV van fer contra la presència de TV3 al nostre país. I ara, quasi vint anys després d’aquella guerra bruta, la caverna del PP torna a amenaçar amb deixar-nos sense “la catalana”, com tothom la coneixia en aquells temps. I el PSOE, de nou, no farà res per impedir-ho: el ministre Clos s’ha torcat les mans com Pilatos i ha deixat de nou en calçotets a la seua sucursal valenciana, dient que la competència és autonòmica quan va ser l’anterior ministre, Montilla, qui va comprometre’s amb ACPV a facilitar la presència de TVC al País Valencià per TDT.

Algú va dir que la pàtria d’un és la infantesa. Doncs bé, part de la meua pàtria és TV3, una televisió que aporta pluralitat i imaginació a un panorama audiovisual valencià (i espanyol) depriment. Vull TV3, perquè és part de la meua vida i també de la de milers de valencians. Cal alguna raó més?

Xarxes socials, plaça pública

2011-02-19T08:00:00.002+01:00

Els ecos del cas Vigalondo encara no s’han apagat, deu dies després de l’acte que va originar un escàndol de proporcions gegantines, si atenem la causa de tot plegat: un missatge de 140 caracters a Twitter enviat en un context certament etílic, com ell mateix explicitava al mateix missatge.

Sens dubte, Nacho Vigalondo ha clavat la pota. No tant pel que fa al contingut del missatge (una conya de gràcia qüestionable sobre l’Holocaust) sinó per no calcular les conseqüències que qualsevol frase té si es publica en una xarxa social, sobretot si, com és el seu cas, el segueixen més de 50.000 persones amb una capacitat sorprenent per a escampar el missatge pertot arreu en poques hores. Qualsevol xarxa social, i específicament Twitter, és molt més poderosa del que ens pensem, i molt més incontrolable.

Les conseqüències del seu acte estan engrandides per una circumstància no gens superficial: ell era el cos i l’ànima de la campanya publicitària d’un gran (encara que cada volta menys) mitjà de comunicació, que compta amb una sèrie de valors que queden conculcats amb la desafortunada frase.

Vigalondo es queixava amargament al seu blog (que ha hagut de tancar segons s’assegura forçat per la direcció del periòdic que li havia contractat) que els periodistes estan abusant de Twitter com a font d'informació, i que això no pot ser així per la immediatesa i, per tant, la irreflexió molt sovint dels missatges que es pengen.

Però portem un cas similar a la vida real: imaginem el mateix director de cine amb els mateixos quatre xatos al cos, que anara dient-li a cadascuna de les persones d''una discoteca eixa boutade. Alguns se'n riurien, d'altres l'ignorarien i uns tercer li fotrien una bona hòstia. Això exactament és el que ha passat.

En el fons, doncs, rau una manca de precaució en els usuaris de Twitter, sobretot si són famosos, com Vigalondo, Bisbal o Álex de la Iglesia, a qui els seus actius comentaris a Twitter han obligat, d''alguna manera, ha haver de dimitir per coherència. No és el mateix fer un comentari a casa rodejat d’amics que en qualsevol mitjà de comunicació massiu. I les xarxes socials ho són. Per tant, cal anar amb cura de què pengem, que després ens pot passar com Vigalondo, De la Iglesia o l’etarra amb la samarreta de la selecció espanyola, que a la fi tothom se n’assabenta com si estiguérem a la plaça del Mercat del poble. Potser en el fons la societat no ha canviat tant, sinó que han sigut els mecanismes de què es val.

Dictadura hipotecària

2011-02-18T08:00:00.002+01:00

Article publicat a l'Informatiu el 2 de febrer.

Un fil d’esperança s’ha obert per a milions d’hipotecats que patim les penúries pròpies d’esta condició a Espanya. Fa pocs dies una sentència de l’Audiència Provincial de Navarra ha dictaminat que la devolució del pis hipotecat resol el préstec concedit. El denunciant havia lliurat la seua vivenda al banc, però encara continuant pagant perquè l’immoble havia perdut valor respecte al moment en què es va concedir el préstec.

Elena Salgado, la ministra d’Economia (almenys de manera nominal, perquè les decisions s’estan prenent a Berlín), ja ha anat cames ajudeu-me a dir a tothom, sobretot als mercats, que rebutja canviar “de manera brusca” les condicions de les hipoteques.

Si jo estiguera en la seua pell també haguera dit el mateix, perquè no vull ni imaginar-me un escenari en el qual desenes de milers d’hipotecats deixen les claus de les seues propietats a les oficines bancàries. Els efectes sobre els comptes dels bancs (i sobretot de les caixes) seria pràcticament letal. No és fàcil canviar una legislació com la que ara regeix la concessió de préstecs hipotecaris, però regularia una situació absolutament injusta.

De fet., als Estats Units si una persona no pot fer front als terminis de la seua hipoteca lliura la propietat al banc i finalitza així la seua relació. Queda, evidentment, sense casa, però s’espolsa un problema de damunt, que passa a mans de l’entitat que li va prestar els diners en el seu moment. Una persona és responsable d’avaluar si és capaç de pagar un préstec, però és certament difícil predir que la propietat que s’ha adquirit perda la meitat del seu valor en poc menys de cinc anys, com està passant ara.

Les persones no són les úniques responsables del desgavell hipotecari: a les entitats bancàries els correspon tanta o més responsabilitat, que ara estan defugint en part amb la condemna al pagament perpetu a milers de famílies. I amb un agreujant: mentre l’Estat està injectant una quantitat de diners obscena per tal que el sistema bancari no s’afone, les famílies estan abandonades a la seua sort, havent de fer miracles per arribar a final de mes i complir amb la dictadura bancària. Dictadura que, d’altra banda, tots hem assumit amb la major naturalitat.

Desconec si el govern espanyol tindrà entre els seus plans futurs canviar esta injustícia, però seria desitjable que la societat ho demanara.

President per nassos

2011-02-17T08:00:00.002+01:00

Article publicat el passat dimecres 16 de febrer a l'Informatiu. La foto, impagable, és de Miguel Lorenzo per a El Periódico.

Camps ha decidit anomenar-se candidat, mitjançant una prolongació de la seua personalitat que es diu Comité Electoral Regional del seu partit. La seua decisió, transvestida com un acord col•legiat, va provocar al carrer Gènova de Madrid el mateix efecte que una copa de salfumant. Pel que es diu als mitjans amb seu a Madrid Rajoy, en una mostra més de la seua infinita generositat (o paciència, o mandra, vés a saber) hauria decidit ratificar Camps com a candidat fins i tot en el cas de ser processat, encara que només pel cas dels trages. Això, al nostre president, no li venia bé, així que va decidir fer un colp de mà, convocar una reunió a corre-cuita i quasi proclamar-se President de la Generalitat per tercera vegada consecutiva.

Ho reconec: el primer titular que em va vindre al cap no esmentava precisament els nassos, sinó una altra part de l’anatomia de l’Honorable. Perquè això és el que està aplicant Camps, encara que no encerte a interpretar si és per valor, per inconsciència o per desesperació. O per totes tres coses, qui sap.

El cas és que a Rajoy ja se li està acabant la paciència, però apostaria un braç a que no passarà res. Camps serà candidat i Madrid el ratificarà, perquè el PP es pot permetre una raresa com la del partit de Cascos a Astúries, però no al País Valencià, on es juga la supremacia a tota Espanya. Rajoy, parafrasejant aquella mítica frase, haurà de fer un ‘trágala perro’ amb el comportament del díscol exdelegat del govern d’Aznar a la Comunidad.

No és gens estrany este comportament, però. Camps té al seu favor unes enquestes que indiquen que a les Corts hauran de comprar escons nous per acollir tants diputats populars com sembla que va a seure a l’hemicicle. La societat, tot i que pensa en una gran majoria que ha comès el delicte, el perdona. I, a més, el paper del partit més nombrós de l’oposició també ajuda a convèncer Camps de la seua omnipotència.

El ben cert és que si el PP presentara una granera com a candidat a la Generalitat, el pròxim president de la Generalitat tindria un mànec de metre i mig i estaria rematat amb unes pràctiques fibres plàstiques. I, ben pensat, potser fóra bo. Almenys la granera no necessitaria vestir-se.

Astrologia econòmica

2011-02-16T08:00:00.003+01:00

Article publicat a l'Informatiu el 26 de gener.

Fa pocs dies els seguidors de l’horòscop es quedaven de pedra amb una revelació d’allò més transcendental: els signes del zodíac passen de 12 a 13, amb la incorporació d’un de nou, Serpentari. Este afegit inesperat és provocat per la variació de la posició de la Terra respecte de la ubicació de les constel·lacions en els últims dos mil anys, que és el temps que té l’horòscop tal com l’hem conegut fins a despús-ahir.

Les reaccions de l’opinió pública han variat des de la indignació més o menys forçada a la burla més descarnada. Fins i tot el hastag #ofiucofacts va tindre certa repercusió a Twitter, una xarxa sempre sensible a tot el que siga fer broma. De tota manera, la repercusió d’este canvi, si finalment tothom accepta que Serpentari siga el 13è signe del zodíac, serà ben limitada: caldrà donar-li més espai a la secció als diaris i el públic en general haurà de memoritzar de nou la taula de dates i noms dels 13 signes. És a dir, quedarà en el terreny de l’anècdota, i haurà servit per omplir espai informatiu i relaxar-nos en uns temps tan incerts i tan depriments com estos.

Hi ha, però, uns altres fets que no haurien de tenir cap relació amb l’incert món astrològic i que tenen, per contra, massa punts en comú. El Fons Monetari Internacional ha tornat a corregir les seues previsions per a l’any en curs i, al mateix temps, ha reconegut que les prediccions que va fer per a l’any 2010 no van ser massa acurades, a conseqüència d’una “activitat inesperadament vigorosa”, com si l’economia poguera ciclar-se o dopar-se tan fàcilment com alguns esportistes.

Així doncs, l’única certesa és que el FMI té, a la vista dels fets, tanta idea d’economia com jo puga tindre de, posem per cas, de toreig. Que un organisme com este no sàpiga d’on bufa l’aire és, fins a cert punt, normal. La tragèdia és que cada bajanada que solten afecta de ple els països esmentats, i normalment per a mal, com saben a Amèrica Llatina, afonada als anys 70 i 80 per les receptes màgiques d’experts certament incompetents.

Entre el FMI i l’horòscop crec que trie la segona opció. Perquè la diferència amb els astròlegs que ara han col·locat en el mapa a Serpentari és que l’horòscop t’afecta si t’ho creus, però els efectes de la marxa de l’economia et colpegen t’agrade o no t’agrade, sigues liberal o comunista. Millor, doncs, que l’atzar s’empre en una revista per fer l’horòscop que no a la seu del FMI per fer informes sobre la situació econòmica.

Personatges de portada

2011-02-15T09:36:00.000+01:00

Article publicat a l'Informatiu el 19 de gener.

Llegir la premsa segons quins dies ha esdevingut un exercici de masoquisme per al qual no acabe d’estar preparat. No crec que siga bo per a la salut mental de ningú barrejar els conceptes Rita Barberà, Manolo el del Bombo, Paco Camps i Joan Laporta en una mateixa primera pàgina. Gosaria a dir que una mescla tan heterogènia pot provocar un curtcircuit neuronal. Però és el que hi ha, i estem tan acostumats a que l’actualitat transite pels camins més freaks possibles que ja estem immunitzats.

Per parts: Rita Barberà creu que es pot modificar una normativa que ella mateixa va aprovar fa dos anys i que impedeix que els bars instal•len pantalles de televisió a l’exterior dels locals. Un text que ningú no aplicava, i que han hagut d’activar arran d’una sèrie de denúncies dels veïns dels voltants del camp de Mestalla, i que ha acabat amb el tancament del bar de Manolo el del Bombo, una referència cultural de la capital valenciana. Com que Manolo i el seu bombo són tan populars s’han fartat (els dos) de fer entrevistes, i han aconseguit que una trista normativa municipal tinga repercussió planetària, si entenent que el planeta és un enorme camp de futbol. I com que Rita és omnipotent, diu que s’estudiarà cada cas, cosa que implica fer excepcions a la normativa i, en definitiva, passar-se-la per on tots esteu pensant. Sí, però no. Blanc, però negre. Com jugar a la quiniela posant triples en totes les caselles.

Qui tampoc té cap problema a fer la quiniela és Paco Camps, que assegura que “apostar per Camps és apostar per un 1 fixe”, així, parlant en tercera persona, a propòsit del retard en el procés de designació de candidats del PP. Democràcia interna, es diu això, com la de Rajoy i Cascos. La quiniela de Camps, certament, és fàcil: Rajoy no ha tingut nassos de llevar-se’l de damunt, i no ho farà a cinc mesos de les eleccions. I d’altra banda el PP ja pot presentar un Teletubbi a la presidència de la Generalitat, que guanyaria igual. Tot i això, o potser a conseqüencia d’eixa seguretat en la victòria, demana que tots els partits facen contenció de despeses electorals perquè estem molt mal i tot això.

El complement d’esta portada impossible, la casella 15 de la travessa, és Joan Laporta, el guia de l’alliberament nacional de la Catalunya per fascicles (primer el Principat, després l’infinit), que baixarà esta setmana al nostre país a estendre la bona nova de la independència com a remei per a totes les malalties, siguen espirituals o econòmiques. No estic d’acord en la seua visió de les coses, però m’encanta que vinga un personatge tan atractiu i teatral com ell, i m’encisaria encara més que vinguera i que no passara absolutament res.

Però açò, amics, és el País Valencià, un lloc on la normalitat democràtica inclou insults, pintades i coaccions, on les normatives canvien en funció de com bufa el vent, i on la democràcia és un concepte semblant a la fisonomia d’un dit. Tan de bo li queden a Laporta ganes de tornar i continuar composant frescos tan interessants en les portades dels diaris.

Fumar o no fumar

2011-01-13T08:28:00.000+01:00

Fa dos mesos que vaig tornar a deixar de fumar. Encara que el meu consum, segons els experts, m’encasellaria dins la categoria de fumadors socials, el ben cert és que estava fart de consumir nicotina. Per tant, deixar-ho de nou m’ha resultat prou senzill. Ni parxes, ni làser ni acupuntura: a pèl.

Com que ha sigut ara que s’ha aprovat la nova llei contra el tabac, els meus amics, coneguts i saludats sabedors de tan grata notícia per al meu organisme em demanen sobre l’origen de la decisió, apostant a que l’entrada en vigor de la llei ha tingut un pes definitiu sobre l’abandó de l’hàbit i el pas a l’excedència pel que fa als meus hàbits tabàquics. S’equivoquen: la decisió va ser presa sense conéixer ni una coma del contingut de la llei, perquè el cos m’ho demanava, bàsicament.

Així doncs, la nova llei no m’afecta especialment: ni consumisc ni (per desgràcia) alterne. Així i tot, estic a favor de la prohibició per respecte a la salut dels professionals que han de treballar cada dia en els locals d’hostaleria, i per una simple qüestió de salubritat pública. Però estic radicalment en contra de com s’ha portat a terme, amb una llei que ha tingut una vigència de només quatre anys i que va obligar a importants despeses a aquells locals que volien permetre fumar al seu interior.

A més, em produeix certa desconfiança l’aprovació de la llei, com si s’haguera portat a terme per tindre’ns entretinguts sense pensar en la crisi. No sóc partidari de les teories conspiranoiques (no sóc González Pons, per fortuna), però totes les mesures que s’han pres i que han fotut a la ciutadania en general han estat preses per imperatiu dels qui realment manen sobre Espanya (Brussel•les, Berlín, Washington, Pequín i tutti quanti), fins i tot la molt comentada Llei Sinde, segons revelaven els famosos “cables” de Wikileaks. Però la llei del tabac no s’ha aprovat amb la supervisió de ningú, ni és necessària per a la supervivència del sistema econòmic ni res per l’estil. És una qüestió de salut pública, certament, però que provocarà un malestar més que evident entre els fumadors, però que també genera una cortina de fum (perdó per la broma) davant uns altres problemes. De tota manera, només li faltava a Zapatero emprenyar a un altre col•lectiu més, com si no en tinguera, d’emprenyats.

Entre els no fumadors la prohibició del consum del tabac és una bona notícia, sens dubte, però que deixa un regust amarg (i no de la nicotina): la constatació de que el govern que havia liderat l’ampliació de drets (homosexuals, dependents...) està anant pel camí contrari, ni que siga per preservar uns altres drets, els dels no fumadors. No deixen de tindre raó, però estèticament, i tal com estan les coses, queda molt lleig.

Pànic

2011-01-06T09:00:00.003+01:00

Difícilment un esdeveniment és tan uniforme en els costums com la nit de cap d’any. És indiferent la ideologia, posició social o nivell cultural: quan sonen les dotze campanades ens mengem els grans de raïm (tinc un amic que menja Lacasitos, però al cap i a la fi se’n fot igualment dotze) i, passats uns minuts, fem balanç de l’any vell i dipositem les nostres esperances en allò que portarà l’any nou.

Jo vaig complir la nit del 31 de desembre amb el ritual del raïm, el cava i el balanç de l’any, que sempre acaba tenint un saldo positiu perquè els éssers humans són així de fantàstics. Però envers el futur vaig decidir tenir una actitud ben punk: no future o, almenys, millor no pensar-ne.

Hem finiquitat un any protagonitzat per la presa per la força de la política per part de l’ens anomenant mercats internacionals, i per la consegüent voladura sistemàtica de bona part de l’estat del benestar. Hem assistit al ridícul i a la traïció dels qui ens governen, i si bé un (ZP) ens ha enganyat i s’ha ventilat totes les mesures que ell mateix va implantar, però ha fet alguna cosa, l’altre (Camps) continua en la seua torre d’ivori, voluntàriament aïllat de la realitat, còmodament instal•lat en la fantasia de l’eix de la prosperitat i de la mítica capacitat dels valencians per a generar riquesa.

A més, hi ha les tragèdies personals, les de la intrahistòria d’Unamuno, allò que roman a l’ombra. Enguany s’acaba l’almoina dels 420 euros amb què molts aturats estan passant, mentre l’economia valenciana i espanyola no és capaç de crear ocupació. Les hipoteques també pujaran, perquè com que Alemanya ja ha superat la crisi el Banc Central Europeu ha decidit encarir el preu dels diners. No és descabellat pensar que la supervivència de moltes famílies quedarà compromesa. I això és el més dur, i el que no té aspecte de millorar en l’any que entra.

Certament al maig hi ha eleccions, que és l’única manera de mostrar activament i de forma massiva el nostre enuig i/o desencís cap als qui ens governen, junt a les vagues generals. Però, algú pensa que els resultats ens solucionaran res? Els dos grans partits han demostrat la seua incapacitat de gestionar bé en temps de crisi; han llançat a perdre ingents quantitats de diners públic que ara seria necessari. Ens han estafat, i no són la solució a res. A més, en este país l’alternança és altament improbable, i això complica encara més les coses.

Llegia el passat diumenge no recorde on que fer-nos un llistat de bons propòsits per a l’any nou és símptoma de bona salut mental. Jo no sé com estarà el meu cap per dins, però l’única cosa segura és que quan van tocar les campanades la primera cançó que em va vindre al cap, ja estrenat el 2011, va ser Panic, de The Smiths. Potser el millor desig per a l’any nou siga resistir i no caure en l’optimisme ingenu. Per si de cas.

(Article publicat a l'Informatiu)

D'expectatives i certeses

2011-01-01T09:00:00.004+01:00

Apa, ja estem en 2011, cosa que ha de generar alegria, joia i alivi, sobretot per haver deixat enrere el terrible any 2010. Personalment he renunciat a formular propòsits personals (he tornat a deixar de fumar i no pense tornar...), així que plasmaré algunes (molt poquetes) de les expectatives que tinc respecte a la situació general per a l'any que acaba d'entrar, i després faré cinc cèntims de les certeses.

EXPECTATIVES
- Inici de la recuperació, sobretot en l'àmbit del treball, que és el que més importa.
- Estabilitat financera (fonamentalment perquè no ens foten les hipoteques)
- Dimissió irrevocable de Zapatero per incapaç.
- Dimissió irrevocable de Rajoy per gandul.
- Dimissió irrevocable de les autoritats econòmiques europees per pràctiques mafioses.
- Dimissió irrevocable de Camps via derrota electoral.
- Solució al ruinós estat del sector audiovisual valencià.
- Ascensió a l'olimp electoral de la Coalició Compromís, tant a les Corts com als ajuntaments.
- Manteniment del Llevant UE en Primera sense més golejades vergonyants.

CERTESES

Bon any a tots... si ens deixen.

Felicitació de cap d'any

2010-12-31T09:00:00.032+01:00

Durant els últims anys he volgut fer alguna entrada al·lusiva al canvi d'any i, per múltiples raons, no l'he feta. Enguany he dit prou, per fi, puc penjar una felicitació en forma de vídeo musical. I no sols amb una cançó, sinó amb dues, i de les bones. Així, almenys, compensaré tants intents frustrats...

La primera és Año nuevo, de Vetusta Morla, corresponent al seu disc Un año en el mundo. Com que no ha sigut single, la cançó no té cap vídeo oficial, però això es substitueix amb els muntatges dels fans, com és el cas. La segona és New year's day, del disc War dels irlandesos U2. El tema ja va camí dels 30 anys, i continua sent tan gran com el primer dia.

Que passeu un bon cap d'any i que el 2011 siga millor que el 2010, que ja ens cal, ja...

La sort del Cavaliere de Castàlia

2010-12-30T09:00:00.001+01:00

A mi m'agradaria ser de major com Carlos Fabra. No sols li toca habitualment la loteria (tant que quasi és una rutina en la seua vida, com per a la resta dels mortals anar de canyes), sinó que també és un usuari satisfet de la justícia. I mireu que és difícil, això. Amb la quantitat de comptes pendents que té amb la justícia, a Fabra encara no li han pogut enganxar en cap ocasió. Il Cavaliere de Castàlia serà una de les poques persones al món que trobarà la lentitud del sistema judicial un avantatge, i no un inconvenient.

El gran Carlos Fabra, President de Castelló per sufragi indirecte (per a quan acabarem amb el pessebre de les Diputacions) i per tradició familiar d'arrel noucentista ha aconseguit que prescriguen quatre dels delictes pels quals havia estat denunciat. D'alguna cosa havia de servir que durant el recorregut judicials dels casos el Jutjat de Nules canviara fins a set vegades de titular... Casualitat? Potser sí: la mateixa que l'encert sistemàtic dels números premiats de la loteria.

Evidentment la prescripció dels delictes basant-se en la jurisprudència generada pel cas dels Albertos (que evitaren la presó gràcies a una interpretació 'personalitzada' de la llei) ha sigut una notícia molt positiva per a Fabra, equiparable fins i tot a una absolució, com es va encarregat d'assenyalar en una roda de premsa que va dedicar en posar a caldo als periodistes.

Esta absolució ha sigut una bona jugada la de Fabra, i una lliçó per a futurs càrrecs públics imputats: no cal preocupar-se per amagar comissions i influències, sinó resar (o alguna cosa més) perquè el teu cas agafe cos i aroma emmagatzemat en algun jutjat perdut.

Un altre missatge que deixa esta absolució, potser el més descoratjador, és que, al contrari que en les novel·les, els roïns no la paguen. Potser la història els condemnarà, però mentrestant podran continuar guanyant eleccions i assegurant-se el futur. Qüestió de sort...

Qui es forra amb les descàrregues?

2010-12-24T11:42:00.002+01:00

A Ángeles González Sinde li han amargat el torró: li han tombat l'anomenada llei antidescàrregues en el primer tràmit parlamentari. És la conclusió redona a un sainet en el qual tots els actors han interpretat els seus personatges de manera ridícula, radicalitzant fins a extrems poc racionals totes les postures i fent que els arguments exposats siguen fàcilment rebatibles emprant tan sols el trellat.

L'únic fet que és irrebatible es que qui es forra amb les descàrregues no és tant el desgraciat que fica publicitat en la seua pagineta d'enllaços com els operadors d'Internet, és a dir, les companyies telefòniques. Esta conclusió, a la qual han arribat no pocs creadors, està fonamentada en el meu cas en una experiència personal.

Des de fa unes setmanes estic buscant un nou proveïdor d'Internet, després d'haver enviat l'anterior a fer la mà per una qüestió purament monetària. Ara em trobe amb que no hi ha una sola companyia que m'oferisca un servei d'Internet que s'adapte a les meues necessitats, que bàsicament no passen per descarregar-me res sinó per consultar el correu, posar-li al nano el Youtube i navegar amunt i avall. Per a fer tot això no necessite 50 mb, ni tan sols 20 mb, però les companyies em diuen que, com a mínim, he de contractar 12 mb que jo no necessite. De fet, fa sis anys descarregava música amb només 600kb. Per què he de contractar un servei que no necessite i pagar per ell un mínim de 40 euros al mes?

Es podria dir que els proveïdors d'Internet estan induint els consumidors a cometre un delicte: ja que he de pagar 40 euros o més, em baixe coses per a compensar la inversió. Este argument pot ser rebatut amb l'exemple dels cotxes de gran potència i l'obligatorietat de respectar la limitació de 120 km/h. Però en el cas dels cotxes puc triar entre comprar un Lamborghini o un Dacia, cosa que és impossible pel que fa als proveïdors d'Internet, que pel que es veu pensen que tothom descarrega giges i giges com si s'acabara el món.

Així doncs, per què l'estat no actua sobre les companyies? Per què els artistes no els assenyalen? I per què l'SGAE no els reclama el seu cànon? Potser perquè estes empreses (sobretot algunes) són infinitament més poderoses que ells. Sobre este argument recomane este interesant article d'opinió publicat a El País, que resulta molt aclaridor. Ara bé, algun dia haurà de canviar la situació tal com va canviar fa una dècada, quan no existia ni la tarifa plana ni la banda ampla. Mentrestant, continuaré buscant alguna oferta adequada a les meues necessitats. S'accepten suggeriments.

L’ocupació pública ja no és un xollo

2010-12-23T09:00:00.005+01:00

Des de fa molts anys el fet d’opositar i assegurar-se una plaça en qualsevol administració pública s’ha considerat una eixida laboral excel·lent. Les raons, ni cal dir-ho: un sou apanyat i, sobretot, l’estabilitat que dóna saber que la teua empresa mai no farà fallida ni et farà fora. La idea de treballar per a l’Estat en les seues múltiples formes territorials ha anat arrelant-se entre els joves fins al fet que la major part dels estudiants no volen muntar una empresa per fer-se rics, sinó aprovar una oposició i guanyar així la tranquil·litat indefinida fins a la seua jubilació.

Però les coses estan canviant. El que semblava intocable fa quatre dies està seriosament qüestionat. L’indiscutible estat del benestar trontolla més que mai, s’allarga l’edat de jubilació i els requisits per a poder accedir-ne s’endureixen, es retalla el sou als funcionaris i les administracions no trauen ofertes d’ocupació pública. Es podrà discutir sobre si totes estes decisions són inevitables o no ho són, però el ben cert és que eixe ens difús anomenat “els mercats” està encarregant-se d’enderrocar tota la cobertura social aconseguida després de molts anys, i de posar en qüestió la simple existència de l’ocupació pública.

De fet, l’Ajuntament de Jerez de la Frontera ja va anunciar fa uns mesos que faria un ERO per alleugerir la seua plantilla, cosa que no és sinó el reconeixement d’una gestió deficient durant els anys anteriors, i d’una manca de previsió brutal, per no parlar de la més que probable existència de contractacions a familiars, amics, saludats i coneguts del regidor o cap de servei de torn. Per estes terres nostres encara no havíem vist res semblant fins ara, però tot arriba...

I ja ha arribat, de fet. ja és oficial que la Fira de València farà un ERO per al qual ja hi ha una data: l’11 de gener. Eixe dia es prejubilarà a 38 treballadors i es despatxarà a una seixantena més. Este expedient m’afecta especialment, entre altres coses perquè tinc molts i molt bons amics treballant en aquella casa, que en deu anys ha passat de 100 a més de 300 treballadors i que ha vist reduït el seu negoci pràcticament a la meitat. És cert que la fira no és una administració pública, però cal no oblidar que el seu patronat està controlat per l’Ajuntament de València, la Generalitat i la Cambra de Comerç, i que durant molts anys entrar a la fira suposava assegurar-se la plaça per a sempre.

La pròxima peça del dominó que caurà serà, si atenem als rumors, Canal 9. La possibilitat d’obrir un ERO a l’ens públic ja té categoria de llegenda urbana pels anys que fa que s’està plantejant, però sembla que és imminent. RTVV tampoc és una administració, sinó una societat anònima, però és l’última frontera: després de l’ERO a la tele, es pot obrir la veda per a una Conselleria o un ajuntament. I no dic que en molts casos no siga necessari fer fora a part de la plantilla perquè no fa res, però en primer lloc haurien d’anar a pels gestors, passats i presents, que han propiciat la situació, i fer-los respondre. Però això no passa mai, per desgràcia, i ho acaben pagant els de sempre. I sembla que en esta ocasió no es lliuren ni els funcionaris.

Un AVE en la direcció equivocada

2010-12-20T12:56:00.000+01:00

Després de 20 anys de demandes l'AVE ha arribat a València. Ho fa amb un regal enverinat: l'eliminació del servei que fins ara feia el trajecte fins a Madrid per les vies convencionals. Imagine que es tracta d'una qüestió de no fer-se competència dins la mateixa empresa, però ja té nassos que el viatge a la Villa y Corte siga més car.

Dit això, assenyale que estic a favor de l'AVE. Em sembla un mitjà de transport que té molts avantatges sobre l'avió en distàncies com la que ens separa de Madrid, Barcelona o fins i tot Lisboa, encara que viatjar fins a Alcoi continue costant més per tren. Certament el cost econòmic i mediambiental és elevat, però no més alt que qualsevol altra infraestructura de transport.

Així doncs, com a valencià estic content pel fet que l'AVE arribe a la capital del meu país. Però és l'única cosa que em provoca satisfacció, perquè la forma en què ha arribat ve a confirmar una sèrie de problemes que ens afecten als valencians i ens afectaran encara més en el futur.

La xarxa d'Alta Velocitat Espanyola és, com totes les infraestructures que s'ha fet a Espanya, radial. És a dir, que tot passa inexorablement per Madrid. D'esta forma es consolida la idea d'estat centralitzat, per moltes autonomies que hi convisquen, i malbarata la possibilitat de potenciar les sinèrgies entre territoris diferents del centre.

En este sentitm resulten esclaridores les declaracions d'Esperanza Aguirre: "València serà el port de Madrid". Això no és dolent, sinó tot el contrari: és bo per al Port de València, però per a poc més. Perquè a Madrid hi viu molta gent, però a tota Europa molt més, i és precisament el que ens manca als valencians: una connexió amb la resta d'Europa, que és (sempre ho ha sigut) el nostre mercat principal. I això passa obligatoriament per construir un corredor mediterrani que les delegacions valencianes del PPSOE no es cansen de reivindicar des de fa quatre dies, encara que els governs a Moncloa tant d'un signe com de l'altre van dinamitar el projecte passant per damunt de la seua indubtable rendibilitat no sols per a l'est de la península, sinó per a tota Espanya.

Fins i tot entre la premsa valenciana (afortunadament no tota) es dóna per assumit esta relació de subordinació, com si la connexió amb Madrid no ens valguera més que per anar a vore musicals a la Gran Via. El comentari més encertat que he llegit en este sentit estava a La Vanguardia, on Enric Juliana feia el passat diumenge una anàlisi contundent que trobe a faltar entre el periodisme valencià "de referència", amb totes les cometes que calguen.

En la mateixa columna, Juliana esmentava que la pèrdua de les caixes valencianes i esta relació subordinada amb Madrid finiquitaven els valencians com a poder regional dins d'Espanya. No sé si compartisc al 100% esta lectura, però no li falta raó al columnista. Amb el rumb actual, estem apanyats. Estar connectat amb Madrid està molt bé, però si volem deixar de ser "la platja de..." i volem canviar el teixit econòmic de forma real hem de mirar cap a Europa i no incidir en el monocultiu del turisme, que està molt bé, però que no pot ser la font d'ingressos exclusiva. Arribarem a temps o continuarem fent tard?

La foto, de Marga Ferrer, està publicada al Levante-EMV.

Benvinguts al món dels traïdors

2010-12-16T13:32:00.000+01:00

Article publicat ahor a l'Informatiu. La foto és de Levante-EMV.

Estimats amics de Lo Rat Penat:

Vos adrece estes línies després de la successió d’esdeveniments que hem pogut vore des que convidàreu Albelard Saragossà a la vostra seu per parlar d’un filòleg del segle XIX. La presència d’un professor del departament de Filologia Catalana de la Universitat de València a la vostra casa és copsadora, però no li falten precedents històrics, ja que des de la vostra fundació heu sigut el bressol de tota la intel•lectualitat valenciana, incloent els qui han defensat la unitat de la llengua.

Si la presència d’Abelard Saragossà va ser extraordinària, ho és més encara les pintades que heu patit a la façana de la vostra seu, acusant-vos de ser un venuts per convidar un catalanista a parlar. Simplement a parlar. Benvinguts al club: durant molts anys els qui hem estat a l’altra banda del riu les hem patides sistemàticament per part dels qui vos les ha fetes. I moltes vegades amb el vostre silenci i la vostra complicitat. Ara, en canvi, demaneu respecte, i que els qui els pensen en possessió de la veritat absoluta deixen d’atacar, insultar i desqualificar a tot aquell que no pensa exactament igual que ells.

Heu fet un pas valent, molt valent. Després de moltes dècades de divisió heu enderrocat una frontera, ni que siga molt menuda, entre una riba i l’altra del valencianisme. Potser es podria canviar el mot valencianisme per l’expressió societat valenciana, però estic plenament convençut que ja és tard per això: a la societat valenciana és indiferent a les batalletes parafilològiques amb què molts hem ocupat el temps des de fa massa anys. El conflicte resideix en el subconscient col•lectiu encara, però només s’activa en temps electoral i el PP necessita arguments, o quan Joan Laporta s’entesta en fer collonades expansionistes en clau miserablement interna.

Amics de Lo Rat Penat, benvinguts a la vora dels qui no pensem totalitàriament. Benvinguts al món dels traïdors equivocats, un espai on ens trobem la pràctica totalitat de la població valenciana, afortunadament. Per als amics de la desqualificació i de la pintura en esprai tothom està equivocat. Espere que cada dia que passe queden més i més arraconats, i que la pròpia part de la societat que un dia els va donar alguna legitimitat acabe per agranar-los definitivament, que deixen de formar part de la “normalitat democràtica” tal com algú l’entén.

Un nou quart poder

2010-12-08T20:56:00.002+01:00

La premsa ha estat considerada històricament com el quart poder, sobretot després d'esdeveniments com l'afonament del Maine el 1898, i que va provocar la guerra entre els Estats Units i Espanya, després de la qual Cuba es va independitzar. L'acusació -falsa- del grup periodístic de William Randolph Hearst (que després va ser reflectit a Ciutadà Kane) va ser la causa de la guerra, responent a interesos purament privats, que tenien més relació en l'augment de la venda de diaris que en cap altra cosa.

Afortunadament la història ha canviat. Qui somou els fonaments de la política mundial no és cap magnat podrit de diners, sinó un periodista australià que no arriba als quaranta anys, i que fa uns anys va canviar la premsa de paper per l'incerta aventura de promoure un portal a Internet per deixar al descobert les vergonyes dels governs d'arreu del món, sense més suport econòmic -aparentment- que les donacions dels seus seguidors. I ha fet tan bé la seua nova faena que els serveis secrets de totes les potències (i en particular els nordamericans) volen tapar-li la boca perquè deixe de nodrir d'escàndols la premsa mundial. A Julian Assenge el van detindre dimarts a Londres per una més que febla acusació d'assejament sexual a Suècia, que mesos enrere havia estat arxivada i que, hores després de publicar a Wikileaks els milers de cables diplomàtics que estan ocupant l'actualitat des de fa dies ha estat sospitosament reactivada.

Després de la detenció d'Assange la reacció a les xarxes socials ha estat immediata a la publicació de la notícia. No podia ser de cap altra manera: l'essència de Wikileaks és la participació, que és el que caracteritza la web 2.0. Twitter de seguida s'ha vist envaït del hastag #assenge, reclamant el seu alliberament immediat. És evident que la pressió ciutadana no farà que la policia britànica el solte, però almenys permetrà que la detenció no quede en l'oblit. No hi haurà un sol mitjà darrere d'Assenge, sinó milions d'internautes actius i crítics.

Estos internautes participatius també han dit la seua en un altre esdeveniment que passarà a la història. Mai en més de tres dècades de democràcia s'havia decretat l'estat d'alarma. Un grup de tan sols 2.500 persones van posar contra les cordes a tot l'Estat. Se sabia que una aturada dels controladors podia tenir importants conseqüències, però molt pocs s'imaginaven fins a quin extrem arribarien tant ells com el govern espanyol. Donc bé, de tot això ens vam assabentar primer per Twitter, i després per la resta de mitjans. Milers de twitters van informar i amplificar tot el que va començar a produir-se el passat divendres. Abans que qualsevol televisió, va ser un twitt qui va anunciar que alguna cosa no anava bé al cel espanyol.

I quan hom volia assabentar-se de la versió dels controladors, no podia fer-ho a travès dels mitjans tradicionals, per als quals només hi havia un comunicat semiclandestí del president del sindicat. A través de Twitter el portaveu d'USCA, el ja famós César Cabo, va tuitejar durant tota la crisi. Fins i tot va contestar a les preguntes que alguns dels seus seguidors (a mi no em va contestar) li van formular per Twitter, encara que he de dir que no a tots. Durant tota la nit la televisió va anar molt per darrere de Twitter, gràcies a que totes les institucions (govern, AENA, entre d'altres) publicaren a Twitter cada novetat amb total celeritat.

"Si algú pregunta per a què val Twitter, parleu del dia de hui". Este va ser un dels tuits més repetits durant la jornada de dissabte. En això es resumeix l'èxit del periodisme ciutadà. Els grans dinosaures periodístics estan extingint-se (encara que Assenge els ha escollit per a fer públiques les seues revelacions). I tenim la sort que tothom podem ser protagonistes en este nou ordre periodístic, en el qual l'opinió pública serà més real i més influent que mai.

Comparacions impossibles

2010-12-02T08:00:00.000+01:00

Les eleccions catalanes no han sigut, ni de lluny, “una llarga nit plena de sorpreses”, com diu el tòpic electoral. El resultat l’esperava tot el món, amb alguna mínima variació en el nombre de diputats que ha tret finalment cada formació.

Una vegada més la realitat s’afanyat a llevar la raó als politòlegs aficionats que ens dediquem a la saludable afició d’escriure: Ciutadans ha mantingut la seua presència al Parlament malgrat les baralles internes i la reafirmació espanyolista del PP, que ha crescut un poc i ha obtingut un botí de quatre diputats més. L’independentisme de Laporta acompanyarà els antinacionalistes (com poden definir-se a la contra sense aportar cap argument positiu?) en una legislatura que podria passar per un capítol d’Els Roper, perquè els dos extrems del Parlament hauran de conviure i repartir-se les intervencions. El frikisme innat de l’expresident del Barça ens reserva dies d’allò més divertits.

Si algú vol extrapolar els resultats del 28-N a la realitat valenciana serà millor que algú li lleve la idea del cap. La realitat de Catalunya i el País Valencià és tan diferent que qualsevol comparació cau pel seu propi pes. La primera és el propi resultat de la contesa electoral: durant els pròxims quatre anys s’asseuran set grups polítics diferents, cosa que al Palau de Benicarló no ha passat en la vida. I ho faran, en el casa de C’s i SI, amb poc més de 100.000 vots. Fins i tot si Reagrupament haguera arribat als 13.000 vots a Girona hauria obtingut un diputat amb eixa xifra de vots. ¿El secret? Una tanca electoral del 3% provincial.

L’altra gran diferència és el partit governant. Com que a Barcelona i Madrid és el mateix, els electors ho tenien ben fàcil: unes úniques sigles (i els seus acompanyants) són els culpables de la Situació, així en majúscula. Ací tenim la doble desgràcia de patir un govern de cada color. La solució més lògica seria que ningú votara a cap dels dos partits, però ja sabem com de lògics són els processos electorals...

En tercer lloc afegiria un altre motiu de diferència: la corrupció. Ací és un arma de primera magnitud per als dos grans partits, però a Catalunya no ha estat així, i no perquè no en tinguen. El que passa és que la tapen molt millor i, a més, entenen perfectament que amb la bandera de la corrupció no es guanyen eleccions. Tal com li va dir Clinton a Bush pare, “It's the economy, stupid”.

Per acabar: els diaris –fins i tot els catalans- li han dedicat molt més espai a la victòria del Barça davant el Madrid que a les eleccions, que no han merescut més que un dia de portades (encara que a El País ni això) i algunes informacions soltes. Panem et circenses, més d’actualitat que mai.

Cooperació pacífica

2010-11-25T09:05:00.000+01:00

Article publicat ahir a l'Informatiu. La foto és d'EFE.

La bruixa Lola o alguna altra de les que ens delecta les matinades de la Televisió digital Terrestre ha llançat una maledicció sobre els socialistes valencians. Només així puc arribar a explicar-me que en el termini d’uns pocs dies el seu portaveu en les Corts Valencianes siga imputat (a instàncies d’uns altres presumptes implicats, val a dir), que les pèssimes relacions entre Alarte (el poder orgànic) i Peralta (l’únic poder institucional dels socialistes) siguen airejades sense vergonya en la premsa i que, de postres, un grup d’activistes saharians okupe la seu dels socialistes valencians del carrer de Blanqueries.

La gestió del primer tema és l’única que pot ser: que Luna done explicacions i que es comunique a l’opinió pública que tot es tracta d’un parany pepero. I l’enfrontament amb Peralta acabarà molt probablement amb la seua caiguda en un termini molt breu de temps.

Però en el cas dels activistes saharians les explicacions han sigut cridaneres, si més no. Els saharians es van tancar indefinidament i sense ànims d’eixir. Per això els socialistes van avisar la Policia, perquè els feren fora immediatament. Però imagine que no se’ls demanaria la seua “col•laboració pacífica”, com diu el comunicat oficial. A la policia no se li avisa de bon rotllo: se’ls sol•licita quan hi ha un problema irresoluble amb el diàleg entre les dos parts enfrontades. Per tan, que els homes de Peralta acudiren a la seu del PSPV a desallotjar els activistes saharians no va ser un acte de bona voluntat internacionalista, sinó una intervenció de la policia per tal de fer fora d’una propietat privada a uns tercers que es negaven a eixir de les instal•lacions, sobretot quan “l’eixida dialogada” no ha estat possible.

A més estava clar que l’acció no era recolzada pel Front Polisario, i que es tractava de la iniciativa d’un grup aïllat de simpatitzants amb la causa sahariana. Per què, aleshores, el comunicat oficial dels socialistes valencians va amb collonades de la cooperació pacífica de la Policia?

L’acció dels militants tampoc és que haja tingut un gran mèrit: okupar la sucursal valenciana del partit del govern és un èxit ben menor. Possiblement el que caldria seria ocupar algun ministeri de Madrid. Perquè Jorge Alarta té una capacitat de maniobra en estos temes de política internacional ben escassa, i només faltava que entraren a Blanqueries els homes de Peralta amb nocturnitat, com va passar finalment.

O potser el comunicat socialista diga la veritat, però amb uns altres referents: podria ser que la “cooperació pacífica” fóra sol•licitada a Peralta perquè no tornara a passar la d’El Cabanyal de fa uns mesos, quan els homes de Peralta arrearen més porrades que els de Rita i deixaren els socialistes en una posició molt delicada. I és que amb companys de partit com Peralta millor adoptar totes les precaucions...

Horchata & Twitts, esta vesprada al Mercat de Colom

2010-11-24T14:42:00.000+01:00

Darrerament tinc este xiringuito una miqueta desatés, com a conseqüència d'una voràgine laboral embogida que encara no ha acabat. Però per anar a l'acte twitter per excel·lència sempre hi ha un parell d'hores, sobretot si qui ho organitza és un amic. Així doncs, esta vesprada a partir de les 19,30 hores el local Suc de Lluna, al Mercat de Colom, acollirà la IV edició de l'Horchata&Twitts, organitzat per Soma Comunicación i Webmetrics.

Esta edició coincideix amb les IV Jornades de Periodisme Digital. Premsa Local i Xarxes Socials, a les quals m'haguera agradat assistir. De tota manera, per a compensar, esta vesprada estaré pel Mercat de Colom, tractant de twitejar amb el hastag #horchatatwitts tot el que es diga en este esdeveniment que, a la fi, és una excusa per fer-se una bona orxata en bona companyia. Twitejarem, xarrarem, escoltarem i ens desvirtualitzarem. En el nom de Twitter. Amén.

PROGRAMA IV HORCHATA AND TWITTS

--------------------------------------------------

19:30 h. Recogida de acreditaciones y bienvenida especial de nuestro patrocinador, Suc de Lluna. Si en el III Horchata and Twitts el 'invitado' especial fue el agua de valencia, en esta edición será la cerveza ecológica Altura de Vuelo.
19:45-19:50: Presentación. @360gradospress y @siul007 (fundadores #horchatatwitts)
19:50-20:00 h. Periodismo tuitero. Secretos del Café&Periodismo @byuste @borjaventura
20:00-20:10 h. Twitter ciudadano @espiritusanto
20:10-20:20 h. Twitter sin barreras @asaltodemata
20:20-20:30 h. Podcasting en Twitter @RafaOsuna
20:30-21:00 h. Deporte/-istas en Twitter @levanteud @valenciabasket
21:00-21:10 h. Toma la palabra... ¡Participa!
21:10-22:00 h. Networking con horchata y fartons.

La corrupció cansa?

2010-11-18T08:00:00.003+01:00

Article publicat a l'Informatiu ahir dimecres.

André Maurois va dir que caldria no repetir una afirmació malèvola sense verificar el seu contingut, encara que afegia que d’esta forma mai no es parlaria de res. Els responsable d’estratègia del PP han decidit no fer-li cas a l’autor francés i emprendre una campanya contra tots i contra tot el que faça olor a oposició, sense considerar si la veritat els empara o no.

És fàcil estendre l’ombra de la sospita sobre algú. És més vell que el temps: algú fa comentaris a un altre (convenientment escollit) sobre un tercer, i el receptor de la “informació” l’escamparà independentment de si és real o fictícia; això és indiferent. Tan sols importa que el titular siga atractiu, sense considerar si el text, la lletra menuda, condiciona o invalida l’argument principal.

La darrera víctima ha sigut Ángel Luna, síndic del PSPV a les Corts Valencianes. Com que el PP l’ha denunciat per haver acceptat que Enrique Ortiz li pagara les reformes de sa casa fa 15 anys, ha hagut d’anar a per la notificació d’esta denúncia. No està imputat, però tant fa: a efectes de l’opinió pública ho està tant com el presidents Camps, Fabra o Ripoll, que sí ho estan. Objectiu complit: el caçador caçat i amb les càmeres sobre ell.

No seré jo qui pose la mà al foc per Luna: estèticament resulta lleig que, poc després d’abandonar l’alcaldia d’Alacant comence a treballar amb un client com Enrique Ortiz, qui anteriorment havia aconseguit diferents contractes amb el propi consistori. Tampoc llançaré la primera pedra, perquè ja s’ha vist que gestos com aquell que va protagonitzar el mateix Luna fa unes setmanes es poden tornar en contra d’un. Però és indiferent que el delicte s’haja produït: ja hi ha titular per a una bona temporada, i també un argument per a que el PP contrapose el suposat suborn de Luna als seus “cohechos”, en desafortunada i tendenciosa adaptació valenciana del mot castellà.

Així doncs, assistim a la completa judicialització del sistema bipartidista del País Valencià. L’escalada cap al “i tu més” no deixarà de créixer fins al proper mes de maig. I després de les eleccions, qui sap. Este protagonisme de la corrupció em recorda a la insuportablement llarga campanya del PP de l’aigua per a tots. Tan llarga i insistent que va acabar per fartar el públic objectiu al qual estava dirigida, i ja pràcticament no se’n parla. Ja no és un element de campanya. Volem que la corrupció acabe amb la mateixa indiferència de la ciutadania? Seria lamentable per a la salut democràtica d’este país.

La irresponsabilitat d’Espanya amb el Sàhara

2010-11-11T08:00:00.002+01:00

Article publicat ahir a l'Informatiu la passada setmana, i que per equivocació no vaig publicar ací.

Els aldarulls que estan produint-se al Sàhara Occidental durant els últims dies tornen a recordar l’opinió pública internacional l’existència d’un problema ben greu a l’excolònia espanyola i que, actualment està administrada (un eufemisme per evitar el mot ocupació) pel Marroc.

El problema saharià té la seua carta de naixement en la fugida d’Espanya d’aquell territori, espentada per la Marxa Verda de Hassan II, que va aprofitar la malaltia del dictador Franco per ocupar un territori molt sucós econòmicament, i vital per al posicionament del Marroc com a potència africana. Espanya no es podia permetre un enfrontament del seu exèrcit amb la població civil que el tirà Hassan havia reclutat per ocupar el Sàhara, més per qüestions d’estabilitat interna que no per por a represàlies internacionals, que ja s’havien produït després dels afusellaments dels membres d’ETA i FRAP poques setmanes abans.

Arran de l’ocupació marroquina, el Front Polisario inicià un enfrontament militar que tingué com a conseqüència més directa l’exili de centenars de milers de ciutadans saharians als campaments de Tindouf, un pedaç del desert algerià inviable per a la vida que va convertir-se en la capital d’un estat sense estat propi. La guerra va finalitzar fa quasi vint anys, però sense resoldre cap problema. Durant este temps el Marroc ha estimulat l’arribada de milers de colons per tal de capgirar el resultat d’un hipotètic referèndum d’autodeterminació que, segons el pla Baker, s’hauria de convocar als territoris saharians.

Mentre el procés està estancat, el Polisario guarda una posició cauta, decidit a evitar el vessament de sang. Però esta postura no genera cap benefici perquè el Marroc continua a la seua, i la comunitat internacional no atén conflictes que no estiguen banyats en sang ni retransmesos per la televisió.

I amb tots estos ingredients es genera el còctel que acaba d’esclatar a l’interior dels territoris. Els saharians que han nascut i crescut sota l’ocupació marroquina s’han fartat i han pres la iniciativa amb accions de resistència pacífica que la miopia política marroquina s’ha encarregat de magnificar fins a generar un estat de preguerra civil a la zona. I ni tan sols la prohibició marroquina d’accedir-hi als periodistes oculta la realitat: els telèfons mòbils ens apropen el que està passant, salvant el filtre de la censura.

I Espanya, que és el país que més té a dir en este conflicte, què diu? Doncs que intervinga l’ONU, que per això està. És a dir, mirar cap a una altra banda, com ha fet des de l’any 1975. Però hi ha un moment en què la política de l’estruç ja no se la creu ningú. Espanya té por d’un règim, el marroquí, que és un veí amb el qual s’ha de tenir bones relacions, però que sistemàticament li està fent la cameta, per molt que les cases reials respectives tinguen tant bon rotllo com diuen que tenen. La irresponsabilitat espanyola, junt a la cobdícia marroquina, serà responsable directa del que passe al Sàhara Occidental. I no pinta gens bé.

Camps també vol el seu parc temàtic

2010-11-10T11:19:00.001+01:00

Camps i Rita estan hui de visita a la factoria de Ferrari, a Itàlia, negociant la possible instal·lació d'un parc temàtic de la marca a la ciutat de València. Açò hauria de ser una bona notícia, sobretot per als amants de l'automobilisme i, en concret, per als ferraristes, que s'ha multiplicat per estes terres després de la contractació de Fernando Alonso ara fa un any. Ja va quedar clar fa un any que a Camps li agraden els Ferrari. Per això dic que hauria de ser una bona notícia. Parle en condicional perquè quan una administració com la valenciana entra en tractes amb una societat de la dimensió de Ferrari és evident que la broma no ens eixirà debades...

Front a este argument es pot contraposar les raons de sempre: que serà un pol d'atracció al turisme, que col·locarà València al mapa (com si no estiguera suficientment ubicada) , que si generarà centenars (o milers) de llocs de treball, que serem un referent en el món de l'automobilisme... El sac dels tòpics dóna per a totes eixes frases i per a molt més.

La pregunta que realment cal fer-se és si la relació entre despeses i ingressos potencials ens ix a compte, i quan tardaran estos potencials beneficis en arribar-hi. Perquè en un moment com l'actual no sols hauria de comptar la rendibilitat futura, sinó també la capacitat de despesa present. I una administració com la valenciana, a la qual fins i tot Correus ha retirat el servei, no està per fer despeses en allò que al carrer se sol conéixer com putaetes.

A mi m'agraden molt els Ferrari, però no tinc més nassos que anar amb un Opel Corsa de l'any 98. I, encara que comprar-me un cotxe nou i luxós em puga assegurar determinats beneficis futurs i tinga una previsió de poder-lo pagar a X anys vista, el ben cert és que a hores d'ara no tinc ni un xavo, i el meu caprici condemnaria la meua família a la ruïna. Ho han pensat això, Camps i Rita?

I parlant de pensar... Camps s'ha parat a reflexionar que du el mateix camí que el seu estimat Zaplana? A la fi, els dos tindran un parc temàtic ruïnós a les seues ciutats respectives...

Contractes incomplerts

2010-11-04T10:06:00.000+01:00

Article publicat ahir dimecres a l'Informatiu.

És molt probable que Barack Obama i el Partit Demòcrata perden la majoria que tenien a la Cambra de Representants dels Estats Units. Això es una cosa habitual en aquell país: als dos anys de mandat, el nou president ha de fer front a unes eleccions que normalment acaben amb la majoria del seu partit a les cambres i que tenen com a resultat un retall considerable a la seua capacitat de maniobra. Tan sols George Bush va aconseguir canviar la tendència, encara que el mèrit no va ser seu, sinó de l’estat de shock posterior als atemptats de l’11-S.

Així, Obama no s’enfrontarà a res nou, però les seues circumstancies son diferents. La seua arribada al poder va ser una mena de triomf de la ciutadania front a les tradicionals maquinàries dels partits nord-americans. Ell no era l’escollit, però s’hi va colar. I així es va percebre també a la resta del món. El dia de la seua victòria va convertir-se en un esdeveniment històric no sols pel fet de que, per primera vegada els Estats Units tenien un president negre, sinó pel missatge de canvi que suposava la seua arribada al poder.

Però el poder molt sovint és ingrat per als agosarats. A Obama no deixen de fotre-li colps tant des de la dreta com des de l’esquerra, i segurament són estos els que més mal li faran. No resulta senzill canviar una tradició ultraliberal de dècades: el missatge de la igualtat social és percebut en una bona part de la societat americana com cosa de comunistes, i això és un entrebanc molt difícil de superar.

Li esperen a Obama, doncs, temps difícils, on es jugarà no sols la seua continuïtat en el poder, sinó també la materialització de les seues propostes electorals i també la pervivència de la il•lusió que el va transportat cap a la Casa Blanca.

Salvant les distàncies planetàries, que diria Leire Pajin, a Zapatero li ha passat una cosa semblant, però més d’anar per casa. Desprès d’haver enlairat la bandera dels drets socials durant sis anys, al setè ha hagut de plegar-se als dictats de la Unió Europea i de la resta d’ens tenebrosos que fan i desfan en l’economia i ha pres una sèrie de decisions que han acabat de manera definitiva amb l’enamorament que vivia amb bona part dels seus votants. No crec que haja sigut un plat de gust per a ell, però el ben cert es que en els últims mesos esta fent just el contrari del que havia practicat els anys anteriors, i això passa factura. Independentment de si és just o no, sembla lògic que els votants castiguen el desviament en l’execució del contracte que suposen les conteses electorals.

Ara bé, si a Obama i Zapatero li passa factura no complir els objectius electorals, per què Camps sembla immune a la corrupció i a l’afonament de l’economia? Hi ha coses que no s’entenen.

La Mostra cadàver

2010-10-28T08:00:00.001+02:00

Fa trenta anys, a la València que vivia en plena efervescència cultural, política i social, l’Ajuntament de València va crear la Mostra de Cinema del Mediterrani. No sé com estava el màrqueting en aquells anys però, amb el temps, es pot afirmar que van trobar un nínxol de mercat que fins aleshores no estava explotat. La Mostra va convertir-se en una referència per a la cinematografia de tota la ribera de la Mediterrània i, encara que no hi havia tant de “colorí” com en altres festivals, va guanyar-se un merescut prestigi junt a l’altra gran iniciativa cinematogràfica de la capital, Cinema Jove.

Però va arribar, ai, el govern de Rita amb Lizondo de regidor de Cultura. I li van demanar a la Mostra coses que no podia donar, com ser una mena de remake de Venècia, Berlín o Donosti. Això era l’any 1991, i amb poc més d’una dècada de trajectòria, el festival començava a difuminar la seua personalitat, perdent progressivament el cognom mediterrani i assumint successivament unes altres subdenominacions que pretenien marcar un camí, mentre el públic es marejava amb canvis d’ubicació i de data.

L’experiment, òbviament, no va eixir bé, i la Mostra ha vagat sense un rumb definit durant quasi vint anys, amb algunes espurnes en forma d’estrella decadent de Holywood que ha xafat la catifa roja a canvi d’una bona quantitat de diners.

L’any passat l’Ajuntament va fitxar Salomón Castiel, fins aleshores director del creixent Festival de Màlaga, per tal de reviure el cadàver de la Mostra. El gran problema dels cossos sense vida és que o es creu en la resurrecció de la carn (o en els zombis) o no hi ha forma de reviure’ls. I la Mostra, ho hem vist en esta edició, està ben morta.

Castiel havia apostat per carregar-se oficialment el poc que quedava del caràcter mediterrani i fer un festival de cinema d’acció. D’innacció, caldria puntualitzar si fem cas de la nul•la repercussió que ha tingut en els mitjans de comunicació de qualsevol ideologia. Això també ho sap el seu director, que ha dit que entén per què el cinema espanyol havia passat del Túria i havia fugit cap al Pisuerga. Potser tinga raó, però queda lleig i depriment que el director del festival justifique així el seu propi fracàs, ja siga per acció pròpia o per manca de pressupost.

Que siga Pepe Sancho, gens sospitós de mantenir posicions contràries al Partit Popular, qui ataque a l’actual Mostra i al seu director denota que no creu en el festival ningú, ni els més propers al poder. Potser seria millor acabar amb ell definitivament, destinar el pressupost a unes altres coses i esperar a que vinguen uns altres responsables polítics per tal de traure profit a tant de desgavell. Però clar, ja se sap la mania que tenen els morts de no reviure.

Anonimat o impunitat

2010-10-21T08:00:00.000+02:00

Article publicat a l'Informatiu.

Probablement molts pocs lectors (o fins i tot cap) lector de l’Informatiu conega a Carla Franklin. I és més que possible que esta dona jove, que aspirava a ser model, no deixe mai l’anonimat. Però esta setmana Franklin ha sigut notícia perquè li ha guanyat un juí a Google. Ni més ni menys.

Carla Franklin va denunciar Youtube (que des de fa uns mesos és propietat de Google) perquè tres usuaris anònims van penjar una sèrie de comentaris denigrants cap a la seua persona. Això, segons l’advocat de la denunciant, va suposar el tret de gràcia a les aspiracions que tenia Franklin en el món de la passarel•la. Ara, Google està obligada a facilitar els noms dels qui s’amaguen darrere els pseudònims per tal d’emprendre accions legals contra ells.

No és la primera sentència que empara el dret a l’honor enfront en Internet. I tampoc és el primer cas en el qual Google està embolicada. De fet, esta setmana també s’ha sabut que Google Street no sols feia fotos dels nostres carrers: també detectava les xarxes wifi i interceptava totes les dades que es transmetien en el moment que el cotxe amb forma d’ovni passava per davant dels domicilis o negocis connectats.

Es tracta de dues cares de la mateixa moneda. En el món offline la privacitat està molt regulada i molt ben delimitada. Hi ha poc de marge per a la interpretació. En canvi, en la xarxa la situació es complica. És un territori tan vast i desconegut que ens l’hem d’inventar sobre la marxa, ja siga per a crear noves formes de comunicació (com les xarxes socials) o per a establir els límits que separen la llibertat d’expressió de la conculcació dels drets personals.

Conec un cas molt recent d’una persona que, sense ser anònima no és tampoc habitual dels mitjans de comunicació. Fa dos setmanes va ser objecte d’una sèrie d’atacs personals especialment cruels en diverses xarxes socials amb pseudònims. El resultat de l’atac va ser que esta persona va acabar en l’hospital amb una crisi d’ansietat molt forta. Afortunadament, els difamants han sigut identificats i denunciats. Això ja va passar fa uns anys amb una blogger canadenca que insultava una altra persona des de la seua pàgina personal, i que va ser jutjada i condemnada per este motiu.

Significa tot això que hem de posar portes al camp que és Internet? És clar que no. Però tampoc és lògic que en nom de la llibertat d’expressió uns desaprensius emparats en l’anonimat destrossen la vida d’altres persones.

Dues festes, un mateix sentiment

2010-10-14T10:01:00.000+02:00

Article publicat a l'Informatiu ahir dimecres

Quan Francesc de Paula Burguera va escriure fa vint anys “És més senzill encara, digueu-li Espanya” retractava una realitat com una catedral de gran: el País Valencià és més espanyol que Madrid, ens agrade o no. El percentatge de sentiment espanyol entre els valencians és aclaparadorament superior als del sentiment nacional valencià. Això s’ha notat fa uns dies en la data emblemàtica del Nou d’Octubre. El sentit polític o simbòlic de la data no li interessa a ningú, llevat dels milers de persones (crec que les 90.000 que deia la Policia Local era una exageració molt exagerada) que assistiren a la processó cívica del matí o a la manifestació de la vesprada.

Un exemple. A la zona on visc, dins el cinturó industrial del Cap i Casal, no vaig vore més enllà de dues senyeres penjades als balcons del poble, una d’elles de forma permanent durant tot l’any. Les banderes espanyoles guanyaven per golejada; algú pensarà que per la data tan propera del 12 d’octubre. Error: les banderes hi són des del Mundial de futbol.

D’altra banda, una emissora de ràdio va fer divendres un reportatge sobre el coneixement sobre la festa que tenen els ciutadans. Els resultats van ser ben discrets a la província de València, i absolutament depriments a la d’Alacant. En general, els entrevistats veien un dia lliure de faena, quan no la sentien com una mena d’insult, bé per ser alacantins, per estar en contra de les autonomies o per qualsevol altre motiu tan poc documentat històricament com legítim personalment.

Podrem adduir que tot això és resultat d’un procés de desnaturalització o de desnacionalització del País Valencià. Tant fa: nosaltres hem sigut sempre així, i no és cosa de canviar en uns pocs anys. I ens agradarà o no, però ser valencià és la forma de milions de persones de ser espanyol.

Tres dies després del dia no laborable conegut com Nou d’Octubre hi ha la festa de la Hispanitat, fa anys coneguda com de la raça. Té molts trets en comú amb el Nou d’Octubre. Ambdues dates recorden, en el fons, fets puntuals d’un procés molt similar: la invasió d’un territori, el genocidi dels seus habitants i l’explotació de les seues riqueses.

A la fi, les dues festes tenen una cosa més en comú: la indiferència dels ciutadans, que prenen estes dues jornades com oportunitats per anar-se’n de viatge, d’excursió o per a tocar-se el nas al sofà de casa. Ben mirat, potser siga la millor opció. Almenys és la més escollida.

Política a puntellons

2010-10-07T08:00:00.002+02:00

Publicat a l'Informatiu ahir dimecres.

Evo Morales ha tornat a ser notícia per qüestions alienes a la política. O potser no tant. El president bolivià li ha fotut un puntelló a l’entrecuixa a un rival polític. No ha sigut al Parlament, com és habitual a Taiwan, sinó en un partit de futbol. No sé que em sorprèn més, si el remat genital del President o el fet d’haver organitzat un partit de futbol amb els seus adversaris polítics.

Davant una notícia tan desgavellada el meu cervell ha relacionat d’immediat l’escena amb la realitat política valenciana. Com seria un partit de futbol amb els habitants del Palau de Benicarló de protagonistes?

El primer que m’ha vingut al cap és Ric Costa, relacionat amb un altre crack, Guti. Els dos són representants del glamour, i els dos estan en estat de semijubilació per motius més que justificats. Dins la bancada popular Rafa Blasco faria el paper d’entrenador, concretament de Mourinho, el tècnic més maquiavèl•lic que ha donat el futbol mundial. I Font de Mora estaria en el paper d’Angoy, i no cal explicar per què.

A Ángel Luna el veig com l’enyorat Juanito, un geni al qual de tant en tant se li creuaven els cables i acabava per llançar puntellons (o pedres...) als contraris. Jorge Alarte estaria més en la línia de Salenko, un crack al Logroñés que es va perdre en equips de més entitat.

A la banqueta de Compromís Morera seria una mena d’Aritz Aduriz, que no juga amb la fantasia de Cristiano Ronaldo, però fa molts més gols, que és del que es tracta. Mònica Oltra seria més com José Antonio Reyes, el jugador de la Lliga que més puntellons rep per cada minut que juga... i sempre s’acaba alçant per continuar atacant.

I Camps? Segurament el President apareixeria al camp amb l’uniforme de l’NFL, amb el casc i tota la parafernàlia. Acte seguit, protestaria per no disposar d’una raqueta, per acabar demanant tirar ell els llançaments des de la línia de 6,25 (bé, ara de 6,75) i lamentar-se per jugar en un camp de golf tan xicotet. Pels puntellons presidencials no em preocuparia massa: darrerament no n’encerta ni una...

Una idea saborosa i valenta

2010-10-04T17:22:00.000+02:00

En temps de crisi, cal tenir bones idees, i portar-les endavant. Em resulta admirable l'exemple de moltes persones amb què mantinc amistat per fer-se un espai, en diferents àmbits de l'economia, amb segell propi, emprenent i arriscant, verbs que moltes vegades (o sempre) són sinònims.

Per a dur endavant qualsevol projecte empresarial cal saber a quin mercat adreçar-se i en quines condicions. I, sobretot, oferir allò que la resta no sap o no pot. És indiferent que siga una aposta pel disseny ecològic, per la innovació asseguradora, pels nous productes audiovisuals o per qualsevol altra cosa. La pedra angular és ser diferent, i que la diferència siga suficientment rendible com per a ficar-s'hi de cap.

Divendres passat vaig assistir a la presentació del penúltim exemple -perquè espere assistir-hi a molts més- de projecte emprenedor. Es tracta de Terra Valenciana, una empresa de distribució de tota classe de productes, encara que preferentment d'alimentació. Però no té cap horari ni ocupa cap local al centre: la seua comercialització es fa exclusivament a través de la web. I, a més, valenciana per vocació, per missió i per visió.

Es tracta d'una idea, doncs, doblement agosarada: vendre exclusivament productes valencians de qualitat via internet. El mercat existeix: fins ara, trobar estes referències a qualsevol botiga "tradicional" era poc menys que impossible. Ara, no cal alçar-se de la cadira per escollir entre un llistat que promet créixer de forma ràpida i constant. A la presentació, realitzada en una alqueria restaurada de Benimàmet, vam poder fer un tast dels productes oferits a la web, davant de la mirada dels seus productors i de moltes persones que hi volgueren estar presents. Per a mi va ser tota una revelació tastar algunes de les cerveses que es van servir. I pense repetir.

A més, l'empresa està a Facebook i a Twitter, amb la qual cosa l'odissea de consumir productes valencians i de qualitat és un joc de xiquets. de xiquets del segle XXI, evidentment. Bona idea la de Pere i els seus socis: segur que té un llarg recorregut.

Les Corts àcides

2010-10-03T11:05:00.001+02:00

No era esta la millor setmana per fer el Debat de Política General: dimecres hi havia vaga (i també Champions) i, per ser sincers, no sembla interesar a massa valencians. De fet, la constatació d'esta apreciació és què ha sigut notícia: ni les propostes ni rèpliques marcianes de Francisco Camps, ni les acusacions de l'oposició, ni tan sols les (poques) propostes constructives que dilluns es van sentir a la Cambra. La notícia va ser una pedrà, la que va llançar literalment Ángel Luna al president Camps.

La imatge em va recordar dos episodis també esdevinguts a seu parlamentària: la taronja de Lizondo i el sac de calç que un diputat d'HB va llançar sobre l'escó buit de Ramón Jáuregui al Parlament Basc. No negaré que, com a maniobra per a assegurar-se portades de diaris, està ben pensada. Però no crec que siga el més adient anar a pedrades en la cambra valenciana, per molt poc sacrosanta que siga.

I parlant de sacrosantes, qui li fa els discursos a Camps? Per què usa paraules que no peguen ni amb Loctite? El seu disc dur s'ha ratllat i només és capaç de fer el discurs de "mos volen furtar els catalans"? Davant totes estes incògnites, a les quals no trobe resposta, millor si escoltem música de la bona. La relació amb el tema ja la poseu vosaltres...

Vaga poc general

2010-09-30T11:38:00.000+02:00

Primera impressió sobre la vaga: vist el seu resultat, em permet donar un consell als sindicats: la pròxima vaga, en comptes de tallar carrer, que tallen l'accés a Internet.

He repassat la premsa, he vist els informatius de les televisions i he arribat a la conclusió que no sembla que la vaga general d'ahir haja estat un èxit. De fet, no conec massa gent que l'haja seguida, possiblement perquè el meu entorn professional està plagat d'autònoms que ni es poden permetre parar ni, en alguns casos, compartien massa els motius de la vaga. Així, no crec que la vaga tinga el poder de fer enrere la llei sobre la reforma laboral, que ja està aprovada. Com a molt, ZP cedirà en alguna almoineta per a reprendre la relació amb els sindicats. I poca cosa més.

Per què este "fracàs"? La vaga està mal plantejada. No faltaven els motius per a fer-la, però s'ha arribat tard i malament. L'actuació dels sindicats -almenys el que arriba a través dels mitjans de comunicació- durant els quasi tres anys de vaga ha estat de connivència amb el govern. Han estat "segrestats" per les polítiques socials de Zapatero, sense adonar-se'n de la terrible destrucció d'ocupació que estava patint Espanya. Només quan s'han pres mesures per evitar el col·lapse financer els sindicats han dit alguna cosa. Que reaccionaren només quan es baixava el sou als funcionaris va generar un gran malestar entre els treballadors que s'havien quedat sense faena.

Des del punt de vista "logístic" la vaga no ha triomfat perquè està pensada i executada amb paràmetres d'una societat industrial, cosa que Espanya va deixar enrere, per bé o per desgràcia, fa alguns anys. L'economia es basa en el sector serveis, i per molts polígons industrials que es bloquegen. Este article de La Información ho explica ben clarament. Com he dit al principi, el dia que una vaga talle Internet la gent eixirà amb forques i torxes a acabar amb el sistema i amb la mare que l'ha parit. Prenc, a tall d'exemple, unes declaracions del president de l'Associació d'Inversors i Emprendedors d'Internet:

El modelo de huelga tradicional no tendrá efecto en una sociedad digital plena, si no cambia su planteamiento. Internet se moviliza por la dinamización no por la paralización.

Però en esta vaga no sols han fracassat els sindicats. Menció a banda mereix la patronal, dirigida per un campió de l'afonament d'empreses que no té cap legitimitat per dir absolutament res. Cada declaració que fa Díaz-Ferrán és carn de gag humorístic, si no fóra perquè representa a qui representa. Si els sindicats estan desorientats i envellits, el que passa a la CEOE és de jutjat de guàrdia.

Mentrestant, i malgrat tot el pla d'ajust de ZP, el deute espanyol ha baixat de qualificació este mateix matí. Els mateixos que van generar esta terrible crisi són els qui indiquen com eixir d'ella i, damunt, continuen posant la bota sobre tots els països, no sé si per raons econòmiques o per pur sadisme.

Per a mi, l'únic que mereix algun comentari positiu és Corbacho. En comptes de pegar a fugir quan va manifestar que tornava a Barcelona ha accedit a anar-se'n després de la vaga, que és el més paregut a cremar-se a l'estil bonzo per solidaritat amb el seu cap. ZP, al seu temps, ha optat per un perfil baixíssim i vagament conciliador, com si ací no passara res, tot pensant en el dia després. Possiblement no li quedara una altra, però ha fet gala d'una actitud propera a la covardia.

Hi havia raons per a la vaga? Sí, sense dubte, i moltes. Era el moment? Possiblement no. Ha estat la forma de dur-la endavant la correcta? Definitivament, no.

Debat de Política General i més coses... una setmana completa

2010-09-27T12:32:00.000+02:00

Per als qui seguim de ben a prop l'actualitat, esta setmana serà una de les més apassionants de l'any. En estos moments s'està desenvolupant el Debat de Política General a les Corts Valencianes, amb la intervenció de l'encara president Francisco Camps. No perdré temps detallant les promeses -més semblants a la carta als Reixos que a una intervenció davant el Legislatiu valencià-, però no em resistisc a avançar algunes perletes, com ara que els esdeveniments esportius han generat i mantingut 270.000 llocs de treball o que ara, després de desmantellar tota la xarxa d'escoles de música, la Generalitat donarà suport a les bandes. Administració austera, no pujar impostos, creació de l'Agència de l'emprenedos i, sobretot, moltes xifres, molts milions d'euros que algú hauria de sumar, perquè no sembla que quadren.

A més de tot això, el canal Twitter de la Generalitat s'està lluint i, una vegada més, està exercint de gabinet de premsa del PP. Estic expectant per comprovar si també anuncien amb tant d'ànim les propostes de l'oposició però, per si de cas, el Bloc ja ha dit que presentarà una denúncia per l'ús partidista que s'està fent. I és que alguns desconeixen el poder real de Twitter, com m'ha apuntat un bon amic, també per Twitter, evidentment.

I el dimecres, la vaga general. Avançaré que és possiblement, el moment en què concorren més motius per convocar-la, però que està mal plantejada des del principi, i els sindicats corren un perill de descrèdit com no havien patit mai. Les previsions no són massa optimistes per a ells. Estarem a l'aguait, com també caldrà parar l'orella al que es diga el en juí contra els Malaios, la major xarxa de corrupció -coneguda- de la història de la democràcia. Quasi un centenar d'acusats s'asseuen a l'Audiència de Màlaga, i calcule que per molts dies. Està bé que els corruptes passen pel jutge...

Belén Esteban for president

2010-09-24T08:00:00.001+02:00

Twitter no em deixa de donar sorpreses dia rere dia. Actualment m'assabente molt més ràpidament de les notícies d'última hora gràcies al pardalet que a la lectura dels mitjans de comunicació, i em permet tenir accés a tota classe d'informació, incloses notícies prescindibles, curioses o directament psicotròpiques.

Un exemple d'estes últimes és la que em va arribar ahir gràcies al twitt d'un confidencial madrileny, que assegurava que, de presentar-se a les eleccions, Belén Esteban esdevindria la tercera força política d'Espanya, amb un 8% dels vots i fins a cinc escons.

Ja vos ha tornat el pols i la respiració? Doncs ara, més dades. L'enquesta l'ha feta, segons la informació, Telecinco, i afegeix que en les circumstàncies actuals la "princesa del poble" seria la clau de la governabilitat de l'estat.

L'enquesta no s'ha fet a partir dels missatges SMS, com podria semblar (en eixe cas, l'Esteban trauria majoria absoluta) sinó que l'ha elaborada una empresa seriosa, sempre segons el mateix confidencial.

És innegable que Belén Esteban és un fenomen digne d'estudi i que, de fet, ja li han dedicat algunes investigacions. Però potser caldria també fer un estudi al detall dels cervells que dirigeixen els destins de Telecinco, i no perquè no sàpiguen de televisió. Han demostrat com, amb tres duros i una sola cara -la de l'Esteban- poden mantenir els índex d'audiència, cosa que es tradueix en grans beneficis per als accionistes. Una altra cosa és que el seu comportament siga èticament reprovable. Però els diners, com estem comprovant durant la present crisi econòmica, no tenen ètica.

Belén Esteban, presidenta del Govern? País de freaks...

La imatge és una portada d'El Jueves de fa un temps, però plenament vigent.

Carreres de fem

2010-09-23T08:33:00.000+02:00

Article publicat a la secció La Quadratura del Cercle de l'Informatiu.

Rafa Blasco ens vol fer creure, que a Ángel Luna l'han pillat amb tot l'equip. El caçador ha caigut al parany que li han parat els xics de Blasco i companyia i ha passat d''acusador a acusat. És indiferent que "els càrrecs" (entre cometes, perquè no hi ha cap denúncia) siguen tan eteris com els que van precipitar l'eixida de Joan Ignasi Pla, impulsat fins l'infinit i més enllà (és a dir, fora de l’òrbita del poder orgànic) pels "amics" de PRISA. Acusa, que alguna cosa trauràs de profit, malgrat que ningú mai no va saber res més de la reforma del xalet objecte de la polèmica.

Ningú no guarda factures durant tretze anys. Jo en tinc algunes, però més fruit de l'oblit i el desordre que no de la previsió. En este sentit, l'exigència que ha fet Blasco a Luna perquè mostre les factures d'una reforma feta al 1997 és un brindis al sol, una xorrada que saben que assortirà d'arguments als seus i sembrarà el dubte en els altres. Que després la reforma li la pagara Ortiz o ell mateix és secundari: el mal ja està fet.

Amb esta maniobra, el meu Rafa Blasco tracta de estendre l'ombra de la sospita, i de fer pública la idea de que els corruptes no són ells, sinó els acusadors. Esta és una maniobra habitual en el llibre d’estil de l’agit-prop pepera: destacar els demèrits dels enemics i no dir-ne ni mitja dels propis errors, reprenent així la iniciativa a base de galtades dialèctiques.

Tot plegat, es tracta d'un joc molt brut, i no sols per l'evident tuf a màfia que hi ha darrere de les acusacions. La competició que ha emprés el bipartidisme dominant no és per vore qui és el més honrat, sinó per provar que l'altre és encara més corrupte. La corrupció com a arma de guerra electoral, els 110 metres obstacles a través del fem. Per mi, poden quedar-s'hi tots, a l'abocador.

Primàries en tots els sentits

2010-09-21T13:28:00.000+02:00

Hui la premsa és un mar de primàries socialistes. Però de primàries en tots els sentits. Perquè si per alguna cosa s'estan caracteritzant els socialistes és per una capacitat d'enfrontament intern certament primari: no sols caïnita, sinó quasi prehistòric. La guerra sanguinària de Madrid ha escrit un nou capítol amb l'empat tècnic entre Tomás Gómez (del qual estan posant a caldo fins i tot les seues patilles de rocker) i l'enviada zapaterista, Trini Jiménez.

Mentrestant, els diversos fronts de guerra al País Valencià continuen donant sucoses notícies. Asución, continuant amb la seua presència paranormal en l'actualitat valenciana, acusa la direcció autonòmica de coaccionar els militants en el procés de recollida d'avals. Per contra, l'entorn d'Alarte acusa els partidaris de l'exministre de falsificar avals. Tot molt edificant, com es veu.

I a la ciutat de València, l'espectacle tampoc no para. Mata ha aconseguit forçar les primàries contra els desitjos de la direcció. Per si de cas, ja s'està estenent el rumor dels famosos avals dobles que podrien fer que el nombre de signatures de l'aspirant baixara de les 333 necessàries.

Continua, doncs, l'espectacle. Que no pare...

La imatge és d'una obra de Goya, però representa perfectament el procés de primàries socialista...

Labordeta, un home com cal

2010-09-20T12:09:00.000+02:00

Després d'un cap de setmana festiu que va provocar una desconnexió informativa fins al migdia, la notícia de la mort de José Antonio Labordeta em va deixar glaçat. Feia quatre anys que estava malalt, i un desenllaç així era esperable, però la confirmació de la notícia no deixa de ser un colp per a milions de persones, independentment de la seua ideologia o els seus gustos musicals.

Els obituaris han hagut de fer lloc als titulars per tal de fer justícia a la trajectòria de Labordeta: cantautor, sí, però també escriptor, i poeta, i presentador de televisió, i agitador cultural... i també polític en diferents etapes, encara que els huit anys com a diputat de la Chunta Aragonesista va provocar un increment encara major de la seua popularitat, guanyada a força de cançons, llibres, sabiesa i de bonhomia i senzillesa.

Encara que, com ell lamentava, passarà a la història per l'expressió "a la mierda" que va dedicar a la insolent bancada popular que l'impedia desenvolupar un debat parlamentari, els seus mèrits superen (com no!) aquella anècdota. Alguns articles assenyalaven que ell va ser el qui va posar dempeus el poble aragonés amb les seues cançons, sobretot amb "Aragón" i "Canto a la libertad", que és considerat l'himne oficiós dels aragonesos.

Reconec que no he seguit la seua carrera musical, més enllà dels dos temes que he esmentat. Per anys, he conegut més directament temes com el del grup Ixo Rai, anomenada "Un país", que ret homenatge a Labordeta amb les primeres estrofes de la lletra ("polvo, viento, tierra y sol...") coincidents amb les primeres d'"Aragón", a més que el propi Labordeta participa en la seua interpretació. Crec que és un bon homenatge a un bon home, a un home com cal.

Radioactivity is in the air...

2010-09-19T10:00:00.000+02:00

Zarra té totes les paperetes per a quedar-se amb el magatzem de residus nuclear que el govern espanyol vol construir. No és definitiu, encara que alguns mitjans ja ho donen ja per fet, i és conseqüència d'aquella espècie de concurs que Madrid va posar en marxa fa uns mesos, per tal de captar candidats a albergar les deixalles nuclears de tota Espanya.

Es pot debatre si la la societat occidental necessita o no de l'energia nuclear per mantindre l'actual nivell de benestar i de malbaratament de l'energia. També si l'energia nuclear és més cara o més barata que les renovables. Però ningú no discutirà que tindre un cementeri nuclear al costat de casa no és plat de gust per a ningú. Diuen que mai no pot passar res, perquè estes instal·lacions són molt segures, encara que hi ha casos que demostren el contrari. Però... i si passa?

D'altra banda resulta cridanera (o fastigosa) el doble llenguatge del PP: en contra de tindre les deixalles nuclears a territori valencià, però a favor de l'energia nuclear en general, que crea residus que s'han d'enmagatzemar en algun lloc...

No he tingut cap problema per escollir banda sonora per a este post dominical: Radioaktivitat, de Kraftwerk, que repeteix com un mantra allò de "radioactivity is in the air for you and me", en una molt bizarra versió per a la televisió francesa l'any 1978. Doncs això, radiació per a tothom.

Internet matarà la graella de la televisió

2010-09-17T08:30:00.000+02:00

El meu fill té dos anys, i des del seu naixement ha estat envoltat de tecnologia pertot arreu. A banda de les típiques anècdotes d’aconseguir comandos impossibles amb el teclat de l’ordinador o de saber, amb 22 mesos, canviar el disc del DVD, hi ha una actitud seua que avança quin serà el tipus de televisió que es consumirà en un futur tan proper que ja és present.

No sap vore la televisió que hem conegut fins ara. No li val la programació lineal i inamovible que ofereixen els canals actuals, tal com fan des de fa 53 anys. Està acostumat a vore continguts a travès de Youtube, del DVD o de la televisió a la carta. El trellat que puga tindre qualsevol persona als dos anys li dóna per saber quins són els seus productes audiovisuals favorits, però per entendre que no pot vore’ls quan vulga i on vulga. Ell desitja vore Little Einsteins, per posar un exemple real, a les huit de la vesprada, i no a les huit del matí i per un canal de pagament que molt probablement deixarà de vore’s a casa.

Certament, amb dos anys no s’aguanta més que la música de capçalera de les sèries i, molt excepcionalment, algun capítol que siga inferior als deu minuts de durada. Però ja ha adquirit un costum pel que fa al consum de productes audiovisuals. I d’ací a pocs anys serà ell qui decidisca què vore al DVD i, excepcionalment, quina sèrie de la televisió convencional seguir, d’entre la creixent oferta que en l’àmbit dels canals infantils i juvenils (i de tots en general) existeix actualment.

Fa unes setmanes, durant una conversa entre professionals de la televisió, algú va dir que hi havia joves de 18 anys que desconeixien de l’existència de Canal 9. Potser siga una exageració interessada que està fent fortuna entre els enemics de l’actual i moribund model de televisió pública valenciana, però no és gens descabellat que uns joves que han pogut gaudir de Disney Channel des que tenen memòria i que ara usen Internet de manera quasi innata no hagen tingut la necessitat de vore una televisió que mai no els ha oferit res.

El futur de la televisió passa per un alt grau d’especialització i per captar públics específics, però també per deixar disponibles els seus continguts (en la mesura en què els drets ho permeten) en plataformes de televisió a la carta o a la xarxa. Qui no faça cap de les dues coses ho tindrà més magre encara en els pròxims anys.

Fumeu, salveu el país

2010-09-16T08:00:00.002+02:00

Article publicat ahir a la secció "La quadratura del cercle" de l'Informatiu.

ZP va presumir de capacitat de gestió a l’inici del mes de setembre en presentar les dades de l’endeutament de l’Estat corresponents fins a juliol. El deute dels espanyols s’havia reduït en tan sols uns mesos a la meitat, gràcies a la contenció de la despesa però, sobretot, al fort augment dels ingressos per recaptació de l'IVA, i això sense comptar la pujada al 18% que es va aplicar al juliol.

A la fi, la situació d'Espanya l’acabarem resolent els de sempre, ja siga mitjançant impostos directes (l'IRPF) o indirectes, com l'IVA, amb les seues liquidacions trimestrals tan temudes per empreses i autònoms i que grava absolutament tot el que adquirim, com per exemple el tabac. En este sentit, hi ha gestors de la cosa pública que ho han vist molt clar. A Rússia, el ministre d’Economia va fer fa uns dies una crida a la població perquè augmentara el consum de tabac i d’alcohol, amb penyores com "qui fuma i beu, ajuda més l'Estat".

No crec que al ministre de Sanitat de Rússia li haja fet massa gràcia la desbarrada del seu col·lega de gabinet, però el que li haurà de reconéixer és una sinceritat a prova de bombes. Perquè, no ens enganyem, el tabac i l'alcohol és un negoci com una casa per a qualsevol estat, ja que una gran part del preu final d'estos productes són impostos.

Es pot argumentar que estos ingressos són un guany a curt termini, perquè després cal prestar atenció mèdica als malalts pel seu consum. Però si per alguna cosa s’han caracteritzat els gestors públics al llarg de la història, llevat d’escasses excepcions, és per la seua manca de visió, per executar i no pensar en el futur. Per ací en sabem prou, d’això. Mireu si no la infrautilitzada Marina Reial, o l’artefacte anomenat Àgora, per posar només dos exemples.

En tot cas, tot i ser condemnable èticament la pixada fora de test del ministre rus, també és igual de reprovable tractar de prohibir un producte mentre s’obté un gran benefici per la seua comercialització. I no és per donar idees a Elena Salgado, però si es plantegen legalitzar totes les drogues igual s’acabaria d’un colp amb el dèficit i, de pas, es buidarien les presons. Doble estalvi, com al supermercat.

Invictus, ridiculus

2010-09-15T11:34:00.001+02:00

El President Camps ha decidit començar el curs parlamentari de manera relaxada, invitant els seus diputats a una sessió de cinema. Podien haver optat per qualsevol de les pel·lícules que s'ha rodat a la Ciutat de la Llum a canvi d'una sucosa subvenció oficial, però no. Ha decidit copiar les idees cinematogràfiques i de coaching d'un català, Pep Guardiola, i ha arengat els seus amb la pel·lícula Invictus, de Clint Eastwood, basada en la vida de Nelson Mandela i ambientada en el Mundial de Rugby de 1995. Guardiola li la va passar als seus jugadors abans de la semifinal contra l'Inter... que va acabant perdent.

Que copie les idees d'un català és certament cridaner, atesa la mania persecutòria que durant els últims dies està patint el PPCV. Però independentment de la paternitat de la idea, hi ha un fet evident: qualsevol iniciativa de Camps se la prenen a broma fins i tot en el seu propi partit. Sembla que els dos partits majoritaris a la nostra comunitat astronòmica s'han proposat animar-nos la vida amb espectacles d'allò més divertits.

Per a quan un cinefòrum conjunt de PP i PSPV? Podrien passar una de Bud Spencer i Terence Hill, com "Quien tiene un amiguito, tiene un tesoro", o "Y si no, nos enfadamos" (i anem a les primàries).

El marró, per a un altre

2010-09-14T11:38:00.000+02:00

El PSPV i Jorge Alarte estan que no viuen darrerament. En un parell de setmanes l'exalcalde d'Alaquàs ha vist com, després de tancar el "problema" de Ximo Puig amb un pacte, Toni Asunción qüestionava el seu lideratge i el reptava a unes primàries per decidir el candidat socialista a la Presidència. Després, el portaveu socialista a la Diputació d'Alacant va haver de dimitir esguitat pel cas Brugal. I ahir, Carme Alborch va decidir que la probable enèsima derrota dels socialistes front a Rita Barberà se la menjara un altre.

No era cap secret, pel que ha repetit l'entorn de la candidata del 2007, que no tenia massa ganes de tornar a comandar la nau socialista cap al sisé naufragi consecutiu, encara que fins on tinc constància no s'ha publicat cap enquesta, encara que sí que se n'han fet. La sorpresa ha estat més majúscula encara després d'haver fet públic el PSPV el passat dissabte que Alborch repetiria com a cap de llista. Sembla que la nota va ser llançada sense saber-ho la interessada, cosa que va provocar la seua renúncia.

De sobte, a Alarte se li ha obert un altre front completament imprevist, i ni més ni menys que al Cap i Casal, que cal afegir també al que té obert a Alacant amb la intenció d'Antonio Fernández Valenzuela d'optar a la candidatura socialista de la ciutat. Desconec com tindrà el percal en altres pobles o ciutats, però no m'agradaria estar en la seua pell durant els pròxims mesos. Les batalles internes que segurament haurà de patir el PSPV per tal de configurar totes les llistes poden suposar esmolar encara més l'espasa de Dàmocles que Alarte té a sobre des del dia que va eixir escollit secretari general del socialistes valencians. Este marró, previsiblement, s'ho haurà de menjar ell a soles.

Que venen els catalufos!

2010-09-13T13:39:00.000+02:00

Como quasi tot el món sabrà, s'aproximen eleccions de tota classe durant els pròxims mesos, encara que les que realment ens interesen als valencians són les municipals i autonòmiques de maig de 2011. Els partits estan immersos en els procesos de tria de candidats i en l'elaboració de missatges i de les estratègies que s'han de seguir durant els nou mesos comptats que queden per anar a votar. Algunes formacions, com el PSPV, viuen amb l'esglai de no saber al 100% qui serà el candidat a la presidència de la Generalitat, gràcies a les estranyes -i completament legítimes! maniobres de Toni Asunción. Uns altres, el Bloc-Compromís, ho tenen ja clar i decidit i estan treballant des de fa temps amb noms concrets. Finalment, el PP sembla que també té un nom decidit, Camps, encara que haja sigut una decisió unipersonal de l'estimat líder...

A més de les nominacions municipals i autonòmiques, el PP també s'està treballant els missatges per a les seues parròquies. I una d'elles, no sé si la més nombrosa, és l'anticatalanisme. Per això el meu admirat Rafa Blasco ha atiat una vegada més el lema "els catalans mos ho volen furtar tot" i l'ha mamprés a colps dialèctics contra la presència de músics valencians -i també del Bloc i del seu secretari general, Enric Morera- en els actes de la Diada de Catalunya. Que el Bloc estiga des de fa la tira d'anys en un acte al qual també hi acudeixen Coalición Canaria, BNG o el PNB és el de menys. Per a la propaganda preelectoral popular, anar a Catalunya ni que siga a comprar calçots (per cert, què li trobaran de gust eks veïns de dalt a una ceba carbonitzada?) és condemnable al cent per cent: als catalinos, ni aigua.

Per què trauen de l'armari el fantasma amb olor a naftalina de l'anticatalanisme? Jo crec que és una qüestió d'automatisme tradicional: uns mesos abans, cal pegar canya, no siga cosa que els qui encara es creuen que els catalinos mos volen furtar la paella i totes eixes coses s'obliden d'anar a votar (al PP, s'entén). I quan passen les eleccions, el fantasma de nou al calaix, i ben tancadet amb pany i forrellat, no siga cosa que l'animeta s'encarne en un cos i s'esvaeixen les majories absolutes.

Fonamentalisme ardent

2010-09-12T09:00:00.008+02:00

El passat divendres parlava del fenòmen del màrqueting global anomenat Larissa Riquelme, que ha aconseguit una popularitat que ni somniava gràcies a la combinació del futbol i el seu cos nu. Però reconec que vaig deixar de parlar del vertader fenòmen comunicatiu de la setmana: Terry Jones, el pastor protestant de Florida que ha provocat dos incendis. Un és el la crema d'exemplars de l'Alcorà en protesta per la intenció de construir una mesquita a prop de la Zona Zero. L'altre, el de tot el món musulmà en general, que li falta temps per a contestar de manera desproporcionada i sanguinària a qualsevol provocació o broma, per mínima que siga.

El tal Terry Jones és, en opinió del professor Harald Wenzel, un terrorista mediàtic que provocarà moltes morts en tot el món amb la seua provocació gratuïta. Els fets donen la raó a l'intel·lectual berlinès: la polèmica sobre les caricatures de Mahoma en un diari danès van causar dos morts i un problema diplomàtic de primera magnitud. De fet, ja ha hagut un mort en una manifestació a l'Afganistan.

Com que és diumenge i toca música, vull dedicar el tema de hui tant als fonamentalistes islàmics com als cristians. Es tracta -no podia ser un altre- d'Ayatolah!, de Siniestro Total. Doncs això, que no ens toquen... la moral.

La foto és d'AFP, publicada per El Mundo.

El fem fa pudor

2010-09-11T08:52:00.001+02:00

No, no es tracta d'una redundància, sinó de la constatació de que la gestió de la recollida i tractament dels RSU (és a dir, el fem que tots llancem als contenidors cada nit) està plena de moments, com a poc, tèrbols.

De sempre s'ha dit que el món de la recollida de fem ha estat propici per a negociants sense massa escrúpols. De fet, hi ha mots com "drapaire" que fins i tot tenen connotacions negatives. Però immersos com estem en la nova era del reciclatge i el respecte al medi ambient, les denominacions i la consideració social canvia, almenys formalment, Recorde una conversa amb una entranyable persona, ex-responsable d'una de les majors empreses de reciclatge de teixits, que em confessava que, malgrat la moda del reciclatge i de la gestió responsable i totes aquelles milongues, el continuava considerant-se un drapaire. Amb tota la sinceritat.

Els implicats en el cas Brugal, tant des de l'Administració com des de l'empresa, ni es reconeixen ni són drapaires, sinó que han mutat en l'objecte dels seus negocis: fem. I com que de fem n'hi ha moltes classes, ara també s'ha descobert que el portaveu socialista a la Diputació d'Alacant també està implicat. Afortunadament, els socialistes han reaccionat ràpid i l'han fet fora, cosa que encara estem esperant del PP tant en este com en altres casos. Serà que també han transmutat en un partit-deixalla? Fóra bo que algú exercira de femater i llançara a contenidor tanta brossa putrefacta, ni que siga per una qüestió de salut interna. Ja s'ho faran.

Sexe més futbol, igual a victòria

2010-09-10T09:06:00.000+02:00

Supose que molts de vosaltres recordareu Larissa Riquelme, una actriu o model (no ho tinc clar) paraguaiana que va cobrar certa popularitat a Espanya després de prometre que si la seua selecció guanyava l'espanyola al Mundial de Futbol es quedaria nua públicament per a deler de tots els seus compatriotes.

Espanya va guanyar, però això no va ser un obstacle perquè Larissa complira la seua promesa. Més aviat al contrari, ja que la revista Interviu li va fer un complet reportatge amb la samarreta de la selecció espanyola... sense posar, evidentment.

Ahir la notícia de que Larissa Riquelme es traslladava a viure al Brasil era una de les més llegides en no pocs portals informatius espanyols. El fet que un esdeveniment tan poc transcendent com este genere tant d'interès demostra que Larissa no és tan sols una model que ensenya el cul, sinó que és una excel·lent venedora del seu producte, que és ella mateix. Sap del seu potencial i l'explota fins el màxim. I de quina millor manera que unint les dues coses que més agrada als hòmens (les generalitzacions són incorrectes i injustes, però...): les dones nues i el futbol.

Ella va vore el seu moment en els dies previs al partit entre Paraguai i Espanya. I tot consumada la derrota de la selecció americana, va variar la seua estratègia per tal de poder seguir venent el seu producte, va canviar de mercat i de públic objectiu i es va fixar en Espanya. O potser la decisió fora anterior, atesa la gran popularitat amb què compta a Amèrica del Sud. Ho va fer tan bé que tres mesos després d'aquell partit el producte Larissa Riquelme, a més d'interesar a Amèrica, també interesa a Europa. Sens dubte, un cas d'èxit de gestió comunicativa, ni que siga amb la roba per l'aire.

Actualitat lisèrgica

2010-09-09T11:53:00.000+02:00

Hi ha dies que, repassant la premsa a primera hora del matí em fa l'efecte que, en comptes de desdejunar un got de llet m'haja engolit una tassa de LSD. La jornada de hui és una de les candidates a ser de les més lisèrgiques de l'any.

La primera rula informativa és el fitxatge d'Antoni Asunción per a la tertúlia d'Es Radio, a l'esquerra de Federico. He de reconéixer que fa un temps vaig esborrar la freqüència d'Es Radio del cotxe, ja que després d'un any escoltant-lo el meu equilibri emocional corria seriós perill. No sé què pretén Toni incorporant-se a una de les tertúlies més silvestres de la ràdio espanyola. Un interrogant més al seu compte.

També he vist que Fontdemor vol carregar-se el model educatiu per línies i imposar-ne un de trilingüe, demostrant una vegada més el tacte cap al valencià i cap a la gestió educativa en general. Per cert, del mandarí se sap alguna cosa?

Dins de les notícies freaks que tant m'agraden he vist que hi ha un capellà que, amb 80 anys, ha encetat una vaga de fam per a exigir-li treball al bisbe, que l'ha retirat de la parròquia on feia missa per haver patit una trombosi. Tan intens amor per treball seria un gran argument per a publicitar l'augment de l'edat de jubilació, encara que allargar-la fins al 80 anys és un poc exagerat, no?

Però la més lisèrgica és que Unió Valenciana es presenta a les Eleccions catalanes. Així, tal qual. Ja m'haguera estranyat que anunciaren la seua presència en les valencianes, atés l'estat del que fora tercera força valenciana, però això de competir amb Mas, Montilla, Laporta i tutti quanti supera qualsevol gag de La Hora Chanante. Ben pensat, igual és un homenatge al mestre del sainet valencià, Bernat i Baldoví. Quin país més lisèrgic...

La imatge és d'Artquimistas.

A hòsties, en tots els sentits

2010-09-08T09:00:00.001+02:00

Article publicat ahir dimarts a l'Informatiu, dins la secció La quadratura del cercle.

La polisèmia d’algunes paraules guarda, de tant en tant, cridaneres sorpreses en segons quins contextos. Qui no recorda la paella russa de Joan Monleón, amb la seua simfonia de clòtxines, cuixes i conills que donaven tan de joc quan participaven senyores al concurs. I llàstima que aquella paella fora tan ortodoxa (encara que fora mixta) i no incloïa ous, naps i d’altres productes eròtico-polisèmics, ja que el programa podia haver-se convertit en una icona de la sexualitat agropecuària, si realment no ho arribà a ser...

La polisèmia se m’ha aparegut amb una inusitada violència esta setmana després de llegir una de les sucoses notícies que sovint protagonitzen la informació local. Sembla que el rector de la parròquia de Ròtova s’ha pres al peu de la lletra la polisèmia d’una de les seues eines de treball, l’hòstia, i li ha ventat una a un dels fidels que estava combregant. Bé, en realitat li n’ha amollat dues, ja que li ha donat la de menjar i, en vore que el combregat se la llevava de la boca i la partia per la meitat, li ha propinat la de fer mal en tota la cara, acusant el jove hostiat de blasfem.

Desconec profundament si és pecat llevar-se l’hòstia de la boca i trencar-la davant el capellà. Per la reacció descrita, sembla que sí. Ara caldria esbrinar per què el jove fester va traure’s la forma de la boca i la va trencar, si era per una qüestió ideològica, gàstrica o tòxica, perquè ja sabem com solen acabar les festes populars pel que fa a la ingesta d’alcohol i d’altres substàncies. A partir d’ara, també sabem què passa amb la ingesta (bé, millor la no-ingesta) d’una hòstia consagrada. Es dirà un “hostius interruptus”, això?

Selector d'amnèsia

2010-09-07T09:19:00.000+02:00

Rosalía Iglesias, dona de Luis Bárcenas, li ha contestat al fiscal que li preguntava sobre alguns detalls de la trama Gürtel la següent perla, segons conta El País:

Fiscal. ¿Qué ingresos tenía en 2002 y 2003?
Rosalía Iglesias. Eh..., vamos a ver, yo ingresos en el año 2002, 2003, no me acuerdo si tenía algún ingreso porque todos los temas económicos relacionados con nuestro patrimonio, con nuestro..., vamos, nuestro..., todos los temas económicos los lleva mi marido y..., no sé si en el año 2002, 2003 yo tenía alguna fuente de ingresos, eh..., no, no lo sé.

El més divertit del cas és que, després de sentir-la, el jutge li va retirar tots els càrrecs. Esta sobtada amnèsia, ¿està provocada per una maquineta de les que s'adquireixen a la Teletenda? ¿O es tracta d'una estratègia dels advocats del tal Bárcenas?

[mode ironia off]

Açò no s'ho creu ningú

2010-09-06T11:04:00.000+02:00

ETA ha fet el seu enèsim comunicat per a declarar la seua enèsima treva, però en esta ocasió sense indicar explícitament si és indefinida, temporal o de quina altra classe. El vídeo amb la proclama ha estat enviat a la BBC, no sé si intentant emular el mitificat per ells procés de pau d'Irlanda del Nord, i ràpidament ha estat difós per mitjans d'arreu del món.

Hui dilluns, i aprofitant l'embús de la V-30 (tothom -o quasi- ha tornat de les vacances) he fet zapping radiofònic per tal de comprovar les reaccions entre les diferents tribus de tertulians. I encara que tan sols he estat furonejant el dial durant mitja hora he tingut prou per a arribar a dues conclusions. La primera és que la treva no se la creu ningú, i el grau d'escepticisme és exactament el mateix en tots els mitjans, siguen de dreta o d'esquerra, nacionals o autonòmics. La segona és que la notícia no ha monopolitzat -ni molt menys- les tertúlies. La crisi econòmica, les eleccions catalanes o el circ de Rodiezmo han ocupat, com a mínim, el mateix temps. a les diferents tertúlies.

Si considerem els temes tractats en els espais d'opinió de la ràdio un termòmetre de l'interés informatiu dels temes tractats, és evident que el producte "treva d'ETA" ha perdut molt del seu valor. És innegablement important, sens dubte, però ja no genera un terratrèmol com en anteriors ocasions. Si la credibilitat d'una banda d'assassins és escassa per naturalesa, la d'estos encara menys, ja que s'han dedicat a trair les esperances de pau de tothom a la mínima ocasió. Que ETA no siga tema monogràfic del dia és una gran notícia, i assenyala la seua debilitat i -esperem- la seua ràpida desaparició.

La Festa Estellés: així comença una tradició

2010-09-05T10:00:00.001+02:00

Una de les assignatures de les que guarde millor record de la meua etapa per l'institut és Literatura Catalana. Graciel·la Vicens (de la qual per desgràcia no sé res) va ser la responsable de fer no sols que tots obtenírem una gran nota en els examens de selectivitat, sinó també de fer-nos amar la nostra literatura amb una forma de fer classe molt diferent del que estàvem acostumats.

Una de les activitats que vam fer va ser un recorregut pels carrers de València que apareixen a l'obra de Vicent Andrés Estellés. Vam passar una jornada sencera al Cap i Casal amunt i avall, passant pel Carme, Velluters, Sant Agustí... I en cadascun dels carrers, recitàvem un poema. Encara guarde el full amb el recorregut que férem aquell dia, que els meus companys recorden tant com jo.

L'estudi sobre l'obra d'Estellés s'hauria d'haver completat amb una visita al mateix poeta a sa casa. Malauradament, el dia assenyalat l'Estellés estava a punt de morir. Com que no el vam poder vore en persona el nostre homenatge va ser organitzar un recital musicat de poesia estellesiana que algú (a qui també he perdut la pista) va gravar en VHS.

Quasi 20 anys després, el passat 19 de juliol Pica'm publicava una carta oberta de l'escriptor Josep Lozano, mitjançant la qual es suggeria la creació d'una festa anual en honor i record del poeta Vicent Andrés Estellés. Lozano va prendre la idea després de vore un reportatge sobre el "Burn's Souper", una jornada de festa que es fa a Escòcia on es recorda, des de fa més de dos segles, la figura del poeta Robert Burns, amb un àpat basat en plats del país i la posterior lectura i interpretació de les seues composicions.

La idea ha arrelat, i ahir 4 de setembre, data del naixement de Vicent Andrés Estellés, més d'una vintena de pobles van celebrar la primera edició de la Festa Estellés. En els diferents àpats celebrats al llarg del país s'ha menjat productes valencians i s'han recitat poemes de l'Estellés, com vam fer nosaltres a l'institut. Crec ensumar que la cita d'ahir va ser l'inici d'una més que saludable tradició que espere s'allargue durant molts anys.

Siga esta columna musical de diumenge un homenatge al poeta i una adhesió a la Festa Estellés, que caldrà fer l'any vinent al meu poble sense cap excusa. I com que hui toca música, enllace una de les musicacions de l'obra estellesiana a càrrec del gran Ovidi Montllor: "M'aclame a tu". Per cert, Soul Atac ha fet una altra magnífica versió d'un poema d'Estellés que potser tocaran en el seu concert de Catarroja el proper 24 de setembre. Cita imprescindible amb la bona música i els bons amics.

"Viva el vino"

2010-09-04T10:00:00.002+02:00

Quan he sentit que la policia va engarjolar el professor Jesús Neira (quines tentacions d'escriure Ernesto...), vaig recordar d'aquella etílica intervenció de Mariano Rajoy davant els productors vinícoles. "Viva el vino"... i el cafè licor que segons va declarar Neira a la Guàrdia Civil es va fotre que, combinats amb una sèrie de medicaments, van produir com a resultat una conducció més que temerària. Politoxicomania? No: casualitat, veges tu. Quin personatge...

Asución, un outsider o un paracaigudista?

2010-09-03T13:39:00.000+02:00

La trama del llibre "Les històries naturals" de Joan Perucho gira entorn a un porsonatge, Antoni de Montpalau, que està buscan l'origen de d'una sèrie de fenòmens inexplicables en un poble anomenant Pratdip. El fruit de les seues investigacions és que el responsable dels terribles fets que atemoreixen el poble és un No-Mort, un antic senyor de la zona esdevingut vampir que cada cert temps torna a les contrades que un dia van ser seues per tal de reclamar el que considera que encara és seu. No diré com acaba la novel•la, perquè és d'obligada -i plaent- lectura, però el plantejament de la tornada del No-Mort a les terres on va governar segles enrere m'ha vingut al cap en assabentar-me de la intenció d'Antoni Asunción d'optar a la candidatura pel PSOE a la presidència de la Generalitat.

Per quina raó una persona que ja sap com d'ingrat és estar al capdavant dels socialistes valencians torna, deu anys després, a exposar-se públicament? Durant l'última dècada l'exministre de l'Interior s'ha dedicat a les seues empreses: potser s'ha avorrit de la gestió empresarial i necessita la droga dura de la política? Pel que se sap, ni tan sols els seus fidels eren sabedors de les intencions d'Asunción, que premeditadament ha guardat un sepulcral silenci durant els últims mesos amb alguna excepció.

D'altra banda, ha mesurat bé les seues possibilitats reals i els riscos que corre platejant-li batalla a Jorge Alarte? La passada setmana Ximo Puig renunciava a les primàries a canvi d'una entesa que se suposa es vorà reflectida en la confecció de les llistes electorals. Potser Asunción està buscant també això? O només es tracta d'un divertimento d'algú que ni ha de demostrar res ni perd massa si acaba derrotat i que està fastiguejat del romb del seu partit?

Hi ha una tercera possibilitat: que Asunción haja fet un exercici de paracaigudisme a la política valenciana espentat per Ferraz, que, com és públic, no té massa confiança en Alarte. Seria una reedició a la valenciana del show que s'està organitzant a Madrid entre Tomás Gómez i Trini Jiménez, però amb una intervenció molt més discreta de la cúpula del PSOE.

Anit un bon amic m'apuntava una quarta possibilitat. més maquiavèl•lica, que explicaria tant el pas endavant d'Asunción com les primàries de Madrid: tot és una maniobra orquestrada amb el vist-i-plau d'uns i altres per tal d'aconseguir una major projecció pública per als candidats socialistes, que ara per ara no tenen. No em crec eixa teoria, potser més pròpia del moviment escèptic, però tractant-se de Pepiño Blanco no hem de descartar res.

Caldrà esperar unes setmanes, o potser uns mesos, per tal de saber si el cas d'Asunción és el del No-Mort que torna als seus dominis o, per contra, és un ambaixador de les voluntats que, com els vampirs de dia, s'amaga perquè ningú no conega les seues intencions.

Estrés estival

2010-09-02T08:30:00.000+02:00

Este es el meu primer text per a l'Informatiu, que també podeu llegir clicant este enllaç.

Si fa no fa, un 44% de la població valenciana patirà –o està patint en estos moments– l’anomenat estrès postvacances, segons alguns estudis que any rere any serveixen per omplir els informatius televisius de finals d’agost.

Per a la gran majoria de valencians, certament, les vacances ja són una part del passat, una sèrie d’arxius de jpg al seu ordinador o un motiu de conversa amb amics, coneguts i saludats per als pròxims mesos. No perdria un braç si me’l jugara, que una bona part dels qui les han deixades enrere trobarà a faltar els dies de relax i de manca de despertador, les canyetes a poqueta nit i els mojitos a la matinada que tot just han acabat, almenys en la seua versió non-stop.

N’hi ha, però, que desitgen vivament oblidar l’estiu i tots els tòpics que l’acompanyen, i que aspiren a recuperar la normalitat de la seua rutina diària, del fred i del cafè aigualit de primera hora del matí: les víctimes de l’estrès estival.

Estrés a l’estiu? Incomprensible? Això és que no teniu fills en edat escolar o preescolar, autèntiques màquines de consumir recursos propis i aliens, fins el punt de fer enyorar als esgotats pares la comoditat d’una plaent jornada laboral de dotze hores sense haver de patir una sobredosi de Bob Esponja o Little Einsteins, només per posar un parell d’exemples que he experimentat en les meues carns.

Que els xiquets són encantadors? Sens dubte. Que la criança és una experiència meravellosa i difícilment comparable a cap altra? No admet discussió. Però mantindre el ritme que marca la novíssima generació 24 hores al dia és, creieu-me, esgotador. Això sí que és estrès, i no el de setembre.

Tornar

2010-09-01T09:30:00.001+02:00

Les meues vacances han acabat. Davant tan gran desastre, només queda posar bona cara i armar-se de paciència per tal de endreçar tot el que va quedar pendent des de fa tres o quatre setmanes, si fa no fa. Entre altres coses, este blog, que ha patit l'abandó més llarg i conscient de la seua història: pràcticament un mes exacte durant el qual només he tingut connexió a Internet amb el meu portàtil una hora. Tampoc l'he buscada, si he de ser sincer, que per a llegir el correu i llegir els titulars de la premsa està qualsevol smartphone.

Deia que tocava endreçar este blog, i material per a aconseguir-ho no en faltarà. A les meues col·laboracions amb Pica'm afegiré a partir de hui mateix (i tots els dimecres) una columna setmanal a l'Informatiu que després enllaçaré. I este blog quedarà com a testimoni del que es publique tant en un com en l'altre, de la mateixa manera que des de la seua creació ha contingut els articles escrits per a Qué y Dónde fins a la seua defunció, a la qual aviat li dedicaré una entrada.

A més, i com a bons propòsits per al nou curs tractaré de fer la màxima publicitat dels blogs, webs, negocis i actes diversos dels amics, tractaré de seleccionar bona música els diumenges i de parlar de comunicació els divendres. En definitiva, d'escriure més habitualment. D'ací un any em donaré jo mateix el butlletí de notes i voré si he complit. Mentrestant, benvinguts de nou a esta casa: mireu, toqueu i destrosseu el que vos vinga de gust, que és debades.

Diglòssia econòmica i generacional

2010-08-04T13:26:00.000+02:00

Al llarg de la meua trajectòria professional (en l’àmbit de la televisió), m’he trobat amb molts casos de valencianoparlants que, després de preparar l’entrevista a micro tancat parlant en valencià, contesten les preguntes en castellà. Durant els últims dos anys, quan he estat fent un programa sobre empreses, m’havia passat en quatre o cinc ocasions. Majoritàriament l’argument era el típic de “jo no parle el valencià de Canal 9”, o “el meu valencià és de poble”. Davant estos arguments, la resposta de voler sentir eixe valencià, el del “poble”, i no cap altre, tranquilitzava els entrevistats i els feia expressar-se en valencià amb tota naturalitat.

Els dos últims casos no he pogut posar en pràctica este senzill truc. Tots dos a les comarques alacantines i valencianoparlants. I tots dos van acabar expressant-se en castellà per la pressió dels seus fills, que els recomanaven que no empraren el valencià, adduint qüestions comercials. Em vaig quedar amb les ganes de dir-los que si era per una raó comercial, podríem fer l’entrevista en anglès, considerant que ambdues empreses venen el 80% de la seua producció a l’exterior. La prudència em va dur a donar arguments menys punyents, però poc efectius.

Esta renúncia a la llengua pròpia en nom de la globalització comercial indica, per un costat que el valencià no és percebut com una necessitat per a la vida econòmica valenciana. I per un altre costat que els esforços de normalització de la llengua al llarg de 27 anys d’autonomia són clarament insuficients. Si la generació que ha nascut, viscut i estudiat durant estos anys li nega al valencià la seua utilitat fins i tot en canal de televisió íntegrament fet en esta llengua, tenim un problema greu. Perquè en teoria l’objectiu era fer superar la vergonya o el menyspreu per usar la llengua als pares. Si ara són els fills els qui fan renegar als pares de la llengua significa que hi ha un procés invers que demostra que encara queda un llarguíssim camí per recórrer.

Acabaré amb una anècdota, també laboral i en clau contrària. Em va passar, fa molts anys, en un poble de l’Horta Nord. Crec recordar que es tractava d’un policia local, al qual havia d’entrevistar –en castellà- per a un programa d’àmbit estatal. L’agent es va negar a parlar en castellà, adduint que si als polítics els posaven subtítols per què no a ell. I clar, vaig haver de donar-li la raó, tot pensant en l’esbroncada madrilenya que em vaig haver de menjar després, això sí, amb la satisfacció d’haver contribuït a un acte de resistència.

La foto es d'April Mae.